Home

colominespostmod-1952

L’amic Ferran Sáez té el costum de posar el dit a la llaga amb molta precisió. Dic això perquè, mentre pensava com encarar aquest article, vaig trobar-ne un de seu, que és ben pertinent, en una de les carpetes electròniques on entafores, com abans es feia amb les de cartró, tot de coses. A El debat d’idees en temps postmoderns, publicat al butlletí núm. 50 del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 5 de desembre del 2006, Sáez afirmava que la postmodernitat va capgirar el significat dels debats ideològics que havien dominat el món de les idees a la dècada dels anys seixanta i setanta. Les certeses absolutes dels vells combats ideològics mitjançant els quals es traçava una precisa línia de separació entre, per exemple, la dreta i l’esquerra, van donar pas als debats d’idees com a expressió de la complexitat social. Sáez afirmava, també, que encara “que pugui semblar un contrasentit, el debat d’idees ja no és -o ja no és només- «ideològic» […]. Aquest és un tret essencial de la mentalitat postmoderna. Defensar el medi ambient o el lliure mercat ja no són assumptes de dretes o d’esquerres, com voldrien alguns espavilats que sobreviuen a còpia d’autoadjectivar-se. Un veritable debat d’idees -no pas un debat ideològic- fa abstracció d’aquests qualificatius evanescents i es concentra en la viabilitat, eficàcia i projecció de futur dels referents que planteja. D’aquesta manera, i només d’aquesta, les idees esdevenen, en paraules de Lyotard, «la principal força de producció»”.

El postmodernisme ha tingut molt mala premsa entre determinats cercles acadèmics. L’han criticat, sobretot, aquells que se sentien protegits per les ideologies omniscients que aspiren a la salvació única i segura de la humanitat. Però precisament és per això mateix que la condició postmoderna va esdevenir important, perquè va ser un revulsiu per desfer-se de les interpretacions teleològiques del món. Per als postmoderns tots els mites, totes les històries, totes les cultures, tots els jocs de llenguatge i formes de vida tenen el seu propi valor i, per tant, no es pot universalitzar, ni fundar objectivament cap preferència, i encara menys imposar-la. Davant la intransigència de les ideologies dogmàtiques, el postmodernisme propugnava la tolerància, el relativisme i l’escepticisme com a antídot als grans relats de legitimació de la civilització occidental. Els ben asseguro que des de la perspectiva d’un historiador com jo, educat en una universitat en què el determinisme economicista i polític ho dominava tot, el postmodernisme va ser una manera d’amollar les amarres. El pas per la Gran Bretanya i la profunda decepció intel·lectual que em provocava la historiografia dominant a Catalunya, contaminada per la grandiloqüència marxistoide i cientifista, em va despertar la curiositat per aquells historiadors (com ara Lawrence Stone, Carlo Ginzburg, Linda Colley, Robert Darnton o Dominick LaCapra) que observaven el passat des de la humilitat del perplex. Quan el 1979 Stone publicà l’article The revival of narrative reflections on a new old history, s’encetà una viva polèmica historiogràfica sobre el sentit de la interpretació històrica, perquè era evident que els desgastats utillatges interpretatius de l’estructuralisme no anaven enlloc.

Els postmoderns, doncs, miraven enrere com hom viu el present: assumint la confusió i que els fenòmens històrics són fragmentaris i discontinus, com també ho és la vida, i que l’arrogància de la posteritat era el mal d’uns relats històrics que només posaven l’accent en l’economia, la política, les classes dirigents i, en general, en els determinismes estructurals. I tot plegat sense gaires idees. Els postmoderns van donar veu, en canvi, a les dones, als pobres, a les minories ètniques, als homosexuals, a les mentalitats, als costums o a les tradicions per trencar, així, amb la concepció eurocèntrica de la història universal que aniquilava, en tant que estava dominada per una idea de progrés finalista i redemptora, l’alteritat. Fer aflorar els exclosos mitjançant una “descripció densa” (que va ser el mètode proposat per l’antropòleg Clifford Geertz per fer-ho) de les societats estudiades. No es pensin que tot això eren meres divagacions teòriques per delectar historiadors. Al contrari, aquests van ser els fructífers “camps de batalla”, per dir-ho a la manera de Perry Anderson, per abordar una àmplia i variada llista de fenòmens històrics des d’una perspectiva ben diferent a la precedent. La constitució del poder i la coerció de l’Estat; el nacionalisme i la modernitat; l’individu i la comunitat; les tradicions i el seu ús social, la cultura i la creació de cosmologies diverses, etcètera, etcètera, es van començar a abordar amb un esperit etnogràfic. Actuant arran de terra, l’historiador etnògraf descobria la importància del poble menut en la transformació i el canvi. S’interessava pel contrari del que havia interessat una historiografia suposadament esquerrana i molt ideologitzada però que només parava esment, per exemple, en la institucionalització de la classe obrera i en l’alta cultura, per bé que d’avantguarda.

El problema del postmodernisme és que va acabar essent una mena de contenidor on s’abocava de tot, incloent-hi algun execrable reality show historiogràfic. Ara bé, la desconstrucció de la història rígida i el foment de la història relat va oferir-nos la possibilitat de llegir llibres de molt bella factura, plens de vida i d’idees. ¿Qui no recorda el magnífic El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI (1976), de Ginzburg, o el suggerent La gran matança de gats i altres episodis de la història cultural francesa (1999), de Darnton? (Per cert, ambdós traduïts al català per les Publicacions de la Universitat de València el 2005 i el 2006). Va posar en valor la història narrada de veritat des de baix. Amb ulls subalterns. I tanmateix, com ja he indicat, també es van publicar molts llibres que només eren una carcassa bonica que no aportaven res de res al coneixement. Perquè, al capdavall, aquesta era la qüestió. El punt de partida. No hi ha ningú que pugui explicar-se sense història. Però hi ha històries més ocultes que altres simplement perquè algú, normalment els autoadjectivat, considera que són marginals. La il·lusió postmoderna fou una necessària dutxa escocesa.

Publicat a l’Avui, 12/04/10. Il·lustració de Daniel Boada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s