Polítics sense nord

Léalo en español

Camino distret pel carrer i, de cop, m’atura un polític en actiu. Sense ni dir bon dia comença a esbroncar-me, com si jo fos la seva minyona. Tot i que estic avesat a la mala educació, perquè en el món de l’ensenyament abunda, no acabo mai d’assumir que en el món adult, el dels professionals de la política amb una mica de formació i de cultura, encara predomini l’ànima del cacic, de qui es creu amb el dret de demanar explicacions per tot i, a més, de fer-se la víctima. D’enganyar-se, perquè el més trist és que sovint aquesta mena de polítics es creu que té raó, que sempre té raó, i que la resta de la humanitat és imbècil i ha de caure rendida davant el galons de caporal que porta cosits a la màniga. És l’estil Trump però en versió provinciana.

Les formes de fer política a Catalunya són cada vegada de més baixa estofa, copiades de les pràctiques parlamentàries de Madrid, on personatges com Borrell o Rufián es dediquen a insultar-se en comptes de debatre en profunditat sobre el que sigui: sobre política internacional o sobre la vulneració de la democràcia. Al final, com em va dir també ahir un polític savi, dels que ja no en queden simplement perquè els polítics friquis han arribat a la primera línia, el rebombori que provoquen els insults fa que el públic s’oblidi de què anava la discussió. Al Parlament de Catalunya s’ha hagut de cridar a l’ordre ses senyories després del darrer ple en què Ciutadans va repetir per enèsima vegada l’assetjament contra els diputats dels altres grups. Els espectadors no els poden percebre, perquè l’àudio de les sessions no té so ambient, però sovint els plens van acompanyats d’expressions grolleres i atacs personalíssims.

Les formes de fer política a Catalunya són cada vegada de més baixa estofa, copiades de les pràctiques parlamentàries de Madrid

Des d’Aristòtil la política és la manera d’orientar ideològicament l’organització de la vida social i el govern. I quan dic ideològicament no vull dir seguint disciplines sectàries, pròpies dels partits del segle XX, estructurats verticalment, poc transparents i acostumats a la conspiració, a la falsedat, a mentir, si cal, per sembrar la discòrdia fins i tot entre correligionaris. No és res nou, és veritat. Per no recórrer a un cas nostrat —que n’hi ha, potser no tan espectacular com el que ara els explicaré però igualment penós—, els recordaré l’episodi referit a François Mitterrand que va explicar Jordi Galves en l’article, Orgullosos d’Artur Mas, publicat el març de l’any passat en aquest diari, en què reclamava que l’expresident es retirés definitivament, amb tots els honors, per no entorpir el procés sobiranista. Els fets són aquests. La nit del 15 al 16 d’octubre de 1959, el polític francès va refugiar-se als Jardins de l’Observatori de París, fent veure que havia estat víctima d’un atemptat, mostrant com a prova el seu vehicle, cosit amb set forats de bala. Dies després, quan Robert Pesquet, el seu còmplice, va confessar a la premsa que Mitterrand havia mentit, que tot havia estat un muntatge destinat al victimisme, l’escàndol va ser majúscul. La premsa va trinxar-lo i tothom va pensar que aquell jove polític, que aleshores tenia 43 anys, acabava de cavar la seva tomba. No va ser així. Mitterrand arribaria a ser president de la República francesa entre 1981 i 1995, tot i que va conservar la tendència a l’engany, fins i tot en la vida personal, aprofitant-se dels cabals públics. La premsa del moment va fer-li l’onada.

Com més analitzo què ha estat la política catalana dels últims quaranta anys, més convençut estic que tenen raó els que acusen els polítics del règim del 78 —els que van exercir el poder i molts dels que llavors eren joves assessors o de caps de gabinet o alcaldes i que ara ocupen conselleries que els van balderes— de tenir formes pròpies de la vella política. No és un problema d’edat. És d’estil i de capteniment. De formes d’entendre què significa fer política. I com que la majoria d’aquests polítics no han treballat de res més en la seva vida, ara que la política catalana és un camp de mines no saben controlar-se ni tenen capacitat per gestionar amb intel·ligència el conflicte. I és per això, també, que ningú els té com a referents de res. No tenen idees i només tenen por de perdre la notorietat que dona anar acompanyat d’un escorta. A la gent decent que ha sostingut el sobiranisme a peu i a cavall aquest estil ja no li agrada. Reclama que els aires republicans ventilin per sempre més la política catalana.

Publicat a elnacional.cat, 22-11/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: