Canvi d’any

© Alamy

Léalo en español

Avui és l’últim dia del 2018. Quin any, redeu! Quantes coses han passat. I quin desconcert, també. Aquest ha estat l’any de la investidura del president Torra, després que les diferències estratègiques entre ERC i JxCat impedissin la reposició de Carles Puigdemont, i l’any dels presos polítics. Però aquest ha estat igualment l’any de la caiguda de Mariano Rajoy i la irrupció electoral de l’extrema dreta. Ara se n’exclamen els que ho han propiciat. Són els mateixos que han permès que Vox es convertís, de la nit al dia, en àrbitre i protagonista de moltes coses. “L’esquerra espanyola —va escriure Joan Fuster el 1979 en el pròleg de Franco i l’espanyolisme, un llibre de Xavier Arbós i Antoni Puigsec que els recomano de llegir— fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta…”. La pesta blava valenciana ja anava d’això. Ara ningú no ho recorda, però l’anticatalanisme era l’expressió primerenca d’un nacionalisme espanyol extremista, neofranquista.  

Hi ha qui s’entesta a dir que la crisi catalana ha despertat l’extrema dreta d’una suposada hibernació. Fa uns dies, David González va publicar un article en què demostrava, precisament, el que hauria de ser evident: que l’extrema dreta ha dominat l’agenda espanyola des de la mateixa Transició. Fa anys que és així. O és que els GAL, un invent del PSOE, no responien més al capteniment de l’extrema dreta que no pas als principis democràtics que haurien d’acompanyar els ideals socialistes? Que Eduardo García de Enterría, el pare espiritual de la LOAPA, fos el primer jutge espanyol del Tribunal Europeu de Drets Humans esborra que el 1947 era lletrat del Consell d’Estat franquista? No! La Transició espanyola no va ser tan modèlica com ens volen vendre els socialistes i els antics comunistes que ara són tan o més espanyolistes que Santiago Abascal o Albert Rivera. Si no fas net, la mala herba rebrota. I només calia que passessin els anys perquè el franquisme sociològic que no va ser mai depurat rebrotés. L’esquerra espanyola va blanquejar molts franquistes.

L’ambient nacionalista i radicalitzat dels mitjans de comunicació espanyols ha donat ales a l’extremisme

L’ambient nacionalista i radicalitzat dels mitjans de comunicació espanyols ha donat ales a l’extremisme. Les tertúlies s’han omplert de gent que no enraona, en el sentit que aquesta paraula té en català, que a més de parlar també vol dir argumentar. A les tertúlies espanyoles no és raona, és crida, que és la variant mal educada de parlar, i s’estomaca l’oponent sense cap mirament, amb mentides i tot. Els sermons ultranacionalistes de Carlos Herrera i Federico Jiménez Losantos o les burdes manipulacions del matrimoni Ana Pastor i Antonio García Farreras són pinso que alimenta l’extremisme. Si alguna vegada TV3 ha adoctrinat algú, que no ho crec, les ràdios i televisions espanyoles són directament instruments de propaganda al servei del nacionalisme espanyol. La xenofòbia és moneda corrent. I a Espanya la xenofòbia s’expressa contra els immigrants i, sobretot, contra els catalans.

No crec que el 2019 introdueixi gaire racionalitat a la política. Al contrari. El 26 de maig tindrem eleccions municipals a tot l’Estat i autonòmiques a totes les comunitats, menys les considerades nacionalitats històriques —cosa que inclou Andalusia, que és una d’aquelles aberracions pròpies de la Transició. El mateix dia se celebraran les eleccions europees. I ja se sap que en any d’eleccions la demagògia és proporcional al talent dels candidats: com més ximples, més demagogs. Però és que, a més, tot plegat coincidirà amb el judici als presos polítics catalans. L’aquelarre està assegurat. No sé si la política catalana està preparada per abordar el que ens caurà al damunt. D’entrada, i ja és desgràcia, sembla que els partits sobiranistes no es volen posar d’acord ni per guanyar Barcelona. Tampoc no són capaços d’acordar una candidatura conjunta per a Europa. Tothom sap que la desunió porta a la derrota. Però és que, ves, ERC, el PDeCAT i la CUP segueixen atrapats en la lògica del règim del 78 que, entre altres mals, ens ha deixat un sistema de partits ben podrit.

No em mal interpretin. Estic segur que el 2019 pot ser millor que el 2018. Només depèn de nosaltres que sigui així. És prou coneguda una màxima d’Antonio Gramsci, l’heterodox dirigent del comunisme italià que va morir el 1937, poc després de ser excarcerat de l’hospital-presó feixista, que diu que “les idees no viuen sense organització”. Fins ara l’organització era a mans de les entitats que eficaçment han organitzat any rere any les grans desfilades sobiranistes cada Onze de Setembre. Ha estat fantàstic, però cal alguna cosa més. Cal un moviment polític que desbordi les cotilles de la lògica anterior i alhora ofereixi un projecte reformista de debò. Si algú es pensa que sobreviurà políticament retornant a la política del “peix al cove”, que és el que agradaria als envellits polítics autonomistes frisosos per votar els pressupostos del PSOE, s’erra. La gent ha resistit fins ara perquè tenia esperança, per sintetitzar-ho amb un vers de René Char. Si pel que fos —per manca d’estratègia o per la “traïció dels líders”— la perdés, l’esperança, llavors sí que el futur seria impredictible.

Bon any, benvolguts amics i amigues! Salut i república!

Publicat a elnacional.cat, 31/12/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.