I si Gramsci tingués raó

Léalo en español

Dimarts passat, Salvador Cardús va publicar l’article “Qui són PDeCAT, JxCat i CN?”. L’endemà, Ferran Sáez insistia en la qüestió d’esbrinar qui és qui en l’espai polític independentista vinculat a Carles Puigdemont a “Sopa de lletres”, publicat al mateix diari. Sáez fa seva la conclusió de Cardús (“Si els qui defensen l’espai que representa l’actual sopa de lletres volen mantenir-lo i eixamplar-lo, hauran d’aprendre a fer dues coses alhora: defensar la dignitat de la lluita contra la repressió i, simultàniament, omplir de contingut el seu programa polític”), i després discrepa dels ingredients que han de formar part d’aquesta recepta.

Goso participar en aquest diàleg perquè m’ha semblat que en Sáez m’atribueix indirectament les culpes del que considera un gran fracàs, en tant que en aquest món soc una “de les dues o tres persones que provenen de Bandera Roja”, l’altra és Ferran Mascarell, “convençudes que la prioritat no és obtenir resultats polítics sinó forjar una hegemonia cultural i mediàtica que els acabi fent inevitables”. Això és el que ha fracassat, segons ell. Potser en Sáez no parlava de mi, ni d’en Mascarell, i si fos així, m’excuso pel fet de cometre el pecat de la supèrbia, que és el dimoni que enverina algunes persones que sempre volen tenir raó, quan l’encerten i quan no. Per tant, intentaré debatre amb aquests dos grans intel·lectuals sense caure en les desqualificacions fàcils, encaminades a buscar l’aprovació dels aduladors. Descarto parlar, doncs, de traïdors, de pensament màgic i coses així, atès que no aporten res de res.

Comencem pel principi. CDC va entrar en crisi perquè va quedar demostrat que era un partit que s’alimentava de la corrupció i que el líder carismàtic, Jordi Pujol, havia mentit descaradament sobre la seva rectitud moral. Aquell IVA que propugnava Pujol (Idees, Valors, Actituds), era pura enganyifa. Pujol va muntar un centre d’estudis al bell mig del passeig de Gràcia, que li pagàvem entre tots, per dedicar-se a reflexionar sobre aquest IVA, diguem-ne, intel·lectual i moral. Fins i tot el jove Guillem Carol va produir el 2012 una sèrie de vídeos sobre Joves amb IVA, amb la intenció de mostrar “10 històries de joves que han fet front a les dificultats i contrarietats del moment, convertint-se en referents generacionals d’emprenedoria, bones pràctiques i responsabilitat col·lectiva”. En l’article “fundacional” d’aquella proposta, Pujol citava el sociòleg polonès Bauman per atacar el relativisme moral. I va resultar que, al final, el règim del 78 va saber explotar el relativisme moral pujolià i la “debilitat” de la família Pujol pels diners. A partir d’aquell moment, totes les certeses absolutes se’n van anar en orris. I CiU, també

La república naixerà el dia que tothom sàpiga i assimili que l’autonomia és la condemna a mort de Catalunya

Destruir Pujol no va servir per aturar la “deriva” sobiranista del partit. De fet, quan el 2009 va saltar a la premsa el cas Palau, que és un episodi anterior del que acabo d’explicar, CDC ja estava en el punt de mira d’un Estat que ha demostrat que en preserva la unitat de totes les maneres possibles, però sempre aplicant la repressió i, si cal, la violència amb l’organització de grups antiterroristes. Els convergents tenien el soterrani ple de brossa, per dir-ho fi, i es van arribar a creure que l’Estat es mantindria impassible mentre ells es dedicaven a organitzar —o coorganitzar— manifestacions, consultes i tota mena de desafiaments que havien de portar a la ruptura amb Espanya. Qui primer va saltar del vaixell va ser Duran i Lleida, perquè és un home calculador i que no està disposat a viure del sou de professor, que és realment baix, tot sigui dit. I així és com va destruir UDC, que va explotar com un meteorit. El que vull dir, perquè aquest és el punt de partida que no va voler —o saber— abordar Marta Pascal, és que la mort de CDC no es va produir pel decantament dels vells autonomistes cap a l’independentisme, que és l’argument que va utilitzar Xavier Trias l’any 2015 per justificar haver perdut les eleccions, i que ara torna a utilitzar David Bonvehí, sinó per la merda acumulada. Pascal sap, perquè en vam parlar, per exemple, a la sortida d’una conferència seva a Nova Economia Fòrum, que sempre vaig defensar que mentre no fessin net, no hi hauria manera de tirar endavant.

El PDeCAT va néixer perquè CDC era insostenible. Era una baula més del règim del 78. I com que els que van posar-se al capdavant del PDeCAT no van tallar amarres, ara aquest partit està en fase terminal i els “nous” —però, de fet, vells— dirigents miren de controlar la reorganització d’aquest espai polític. I ho volen fer cometent el mateix error que va cometre Artur Mas quan el 2010 va desfer-se, un cop haver-se’n servit per arribar al poder, de la filosofia de la Casa Gran del Catalanisme. No solament això, sinó que Mas va acceptar les receptes del prestigiós economista Andreu Mas-Colell per fer unes dràstiques retallades en l’estat del benestar. Mas es va tornar independentista per frustració, perquè totes les propostes de pacte amb l’Estat van topar amb la paret infranquejable d’un centralisme espanyol malaltís. La combinació de corrupció i retallades va anar aïllant el món del PDeCAT i va donar ales a la CUP i a ERC, que s’oposaven frontalment a Mas. He arribat a la conclusió, i em sap greu dir-ho, perquè la repressió s’ha acarnissat sobre ell, que Artur Mas no va estar a l’altura de les circumstàncies. Fa uns mítings fantàstics, però pren males decisions. I, sobretot, les pren a deshora.

El retorn a la filosofia de la Casa Gran va arribar el 21-D, quan ja havia passat tot el drama. El president Carles Puigdemont va decidir encapçalar una llista unitària, farcida d’independents, aquests polítics “novells” i “poc professionals” que són tan criticats per uns quants comentaristes, obviant que, comparats amb els d’abans, amb els dels temps de la corrupció, són una alenada d’aire fresc. Prefereixo un polític jove i inexpert que un polític experimentat i corrupte. Aquests són els meus principis i no en tinc d’altres. Si em pogués tirar salfumant pel damunt per esborrar el meu pas per la fundació que no vull ni anomenar, ho faria. Però tornem al que ens ocupa. Puigdemont va optar per “controlar” el PDeCAT, que es va “apartar” a contracor i va promoure una coalició electoral, JxCat, que sintetitzava moltes voluntats. Tothom hi era comptat amb peu d’igualtat. Però aquella pau va durar poc, entre altres raons perquè es va haver de fer front a tres obstacles a la vegada. Primer obstacle, la competència amb ERC, que va posar en crisi l’objectiu de restituir el president Puigdemont. Segon obstacle, la manca de lideratge intern, fins al punt que la presidència de la Generalitat va arribar a Torra en un procés gairebé de subhasta. I, tercer obstacle, els intents de recuperació del control per part del PDeCAT, cosa que es va veure des del mateix moment de la constitució del Govern. Tots els partits són agències de recursos humans, per això no ens ha de sorprendre que un partit que ha crescut a redós de la gestió de la Generalitat durant més de dues dècades sigui, literalment, una ETT.

El gran problema del món que s’estructura en l’entorn Puigdemont és que ha fet de la denúncia de la repressió l’únic motiu de l’acció política

La Crida va néixer per superar la resistència del PDeCAT a morir. En aquest mateix diari he explicat per què JxCat no podia ser la refundació del PDeCAT i per què la Crida tampoc no ho havia de ser. La Crida va néixer fruit d’un pacte entre Jordi Sànchez, Carles Puigdemont i Artur Mas, al qual també es va incorporar gent com un servidor, que representa, per resumir-ho, els independents de JxCat que s’agrupen a Junts per la República. No dubto que el sector “oficial” de la Crida només volgués representar un nou exercici de transvestisme polític, per això vaig topar-hi i per això ni tan sols soc associat a la Crida després d’haver ajudat a muntar-la. La frase que Tancredi diu al seu oncle, el príncep Salina (“Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï”) no respon al meu ideari ni és la resposta a la situació actual. Això no va d’hegemonies, va de credibilitat. Les “dues o tres persones que provenen de Bandera Roja” defensem acèrrimament que existeix un independentisme pragmàtic al qual no li cal fer com Rufián. O sigui, ser més radical que ningú un dia i l’endemà de guanyar unes eleccions amb l’esquer de l’independentisme afirmar que no ho ets simplement perquè frises per pactar amb els comuns, que és el que ja defensava Rufián quan va començar com a tertulià. M’hi he discutit moltes vegades. El gran problema del món que s’estructura en l’entorn Puigdemont és que ha fet de la denúncia de la repressió l’únic motiu de l’acció política. D’aquí l’error de muntar una candidatura a Barcelona encapçalada per un pres o que els consellers ara s’esforcin a demostrar que fan no sé quantes coses en comptes de governar assenyalant a cada decisió presa els inconvenients de la dependència de l’Estat. I els poso un exemple. ¿Saben vostès que les 1.250 noves places de Mossos d’Esquadra s’han pogut convocar perquè el Govern ha passat el rasclet per departaments i això fa que a partir d’ara no hi pugui haver cap convocatòria de places del règim general? La mateixa cosa pots vendre-la com un triomf o et pot servir, si és que segueixes convençut de la política de ruptura iniciada el 2012, per denunciar l’ofec que t’imposa l’Estat. És que el dèficit fiscal no solament no s’ha acabat, és que perdura i augmenta.

M’he allargat molt i podria allargar-me molt més. Ho faré en altres articles, sobretot perquè, com ja va diagnosticar Antonio Gramsci —el fundador del Partit Comunista Italià a qui s’acostuma a atribuir tot això de què parla Sáez al seu article sobre les hegemonies—, la resolució d’una crisi és la mare de totes les batalles. Gramsci va escriure-ho als seus quaderns de la presó, al volum Passat i present: “Si la classe dominant ha perdut el consens, llavors no és més ‘dirigent’, sinó tan sols dominant, detentora de la pura força coercitiva, cosa que significa que les classes dominants s’han separat de les ideologies tradicionals, que no creuen més en el que creien abans. La crisi consisteix justament que el vell mor i el nou no pot néixer, i en aquest terreny es verifiquen els fenòmens morbosos més diversos”. El subratllat és meu. Estem en aquest punt, però els independentistes pragmàtics —i jo me’n considero— saben que es pot governar el dia a dia sense haver de renunciar a res. Laura Borràs va donar-ne una lliçó amb motiu de si calia o no acudir a la ronda de contactes del rei Felip VI. La nova cap de files de JxCat a Madrid va combinar amb elegància i bones maneres principis i política per respondre a qui buscava brega amb ERC. Denúncia i diàleg: “yo voy a ir a recordarle al rey que en su reino hay presos políticos y yo soy su portavoz“. Pam. 

La república naixerà el dia que tothom sàpiga i assimili que l’autonomia és la condemna a mort de Catalunya. L’acció republicana és ara l’acció política que combinant ruptura i reformisme de veritat, sàpiga dirigir Catalunya cap a la independència. Qui sigui la veu de la independència tindrà premi. La resta és ocupar llocs de treball.

Publicat a elnacional.cat, 06/06/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.