Eleccions?

Homenatge. Sèrie Marinetti XIII(2010), de Martín Chirino

Léalo en español

No, no parlo de les possibles eleccions espanyoles del 10 de novembre. No crec que s’acabin convocant. Els d’UP —o més exactament els d’IU— ho evitaran perquè són més porucs que una llebre. Pablo Iglesias no resisteix la pressió, malgrat la cara de pòquer que posa sempre davant les situacions més complicades. És la força de la impotència. Deixem-ho. Com acabo de dir, no són aquestes eleccions les que m’interessen. Les que m’interessen de veritat són les altres, les catalanes. Les autonòmiques, vull dir. Anomenem les coses pel seu nom.

Des del 2015 no fem una altra cosa que repetir eleccions autonòmiques que l’independentisme converteix en “plebiscitàries” sense que se’n noti l’efecte. Un plebiscit és una consulta per esbrinar la voluntat popular sobre una qüestió d’interès general. Si el que es pretenia saber era quina majoria tenia l’independentisme, amb unes eleccions “normaletes” ja n’hi havia prou. Des del 21-D que sabem que l’independentisme té un suport del 48,3%, que és el que torna a repetir el nou BOP del CEO. Perquè la projecció electoral és aquesta i no pas el 44% que s’indica en la resposta directa dels enquestats sobre el suport a la independència. Ho constato per advertir els que prenen decisions amb les enquestes a la mà. Ja ho avançava Mark Twain, un literat compromès políticament: “Hi ha tres tipus de mentides: les mentides, les maleïdes mentides i les estadístiques”.

Joan Tardà va piular a Twitter que la reacció institucional a la sentència del TSJ contra els presos polítics ha de ser convocar eleccions. Segons el veterà dirigent d’ERC, la reacció popular ha de consistir a fer “mobilitzacions pacífiques, cíviques, permanents i massives”. O sigui que mentre es reclama que la gent s’arrisqui al carrer i que ho faci unitàriament, perquè sinó la mobilització no podrà ser mai massiva, els partits han de competir entre ells per escatir qui s’asseurà al tron de la presidència de la Generalitat autonòmica. Hem passat de les eleccions plebiscitàries per proclamar la República al campi qui pugui. No m’estranya que vagis on vagis les crítiques als partits estiguin a l’ordre del dia. La piulada de Tardà és tan i tan partidista que em sembla incomprensible en un home de la seva experiència. Si alguna cosa saben fer els vells polítics és dissimular les reals intencions d’una proposta.

Estem en plena carrera entre els partidaris d’aturar màquines (ERC i JxCat-sector PDeCAT) i els que, agrupats entorn del Consell per la República, pretenen seguir la lluita esmenant els errors comesos fins ara. Ho hem vist aquest cap de setmana. Només seria acceptable anar a eleccions si el que es vol és resoldre aquesta dicotomia. Però llavors també seria bo que tothom fos honrat i es presentés a les eleccions a cara descoberta, sense eufemismes, explicitant que dona per acabat el procés sobiranista. Es pot ser independentista i voler abandonar per tancar un cicle que va acabar malament el 27-O? I tant que sí. Però això no és el que va votar la gent el 21-D. L’aplicació del 155 va tenir l’efecte contrari. JxCat va guanyar les eleccions amb un programa de restitució i ruptura que no es va poder aplicar per l’oposició d’ERC i, siguem justos, d’una part del PDeCAT, el que després ha volgut —i pràcticament ha aconseguit— diluir l’esperit unitari de JxCat.

Les dades del CEO també indiquen que Oriol Junqueras és el polític més ben valorat pels electors catalans. Les enquestes poden indicar el que vulguin, però els fets demostren una altra cosa. Les dues vegades que Junqueras i Puigdemont s’han enfrontat electoralment, el 21-D de 2017 i el 26-M de 2019, Puigdemont s’ha imposat clarament. I ho ha fet quan la seva candidatura ha estat més nacional que partidista, quan ha estat una confluència republicana i patriòtica més que no pas una llista de partit. Quan JxCat s’ha presentat a les eleccions amb l’aspecte d’un PDeCAT transvestit, llavors ERC li ha infligit unes derrotes implacables. Aquest va ser l’error que van cometre Jordi Sànchez i Carles Puigdemont quan es van plegar a la voluntat d’Artur Mas i David Bonvehí. Sànchez i Puigdemont van renunciar a presentar una llista suprapartidista, un front ampli encarnat per la Crida, a les eleccions del 28-A, que hauria tingut la força que va tenir JxCat el 21-D, quan la novetat eren els independents i no pas Miquel Buch o Damià Calvet, dos personatges que responen més al model Tardà que no pas al de la nova política.

No cal convertir els socialistes en companys, que és el que va assenyalar Mandela dels enemics amb els quals volia acordar la pau, només cal saber col·laborar amb ells com ells ho fan amb nosaltres amb força més profit

La legislatura catalana encara té molt de camí per córrer. S’ha d’intentar esgotar-la, perquè de moment la majoria parlamentària independentista ho permet. El que cal, si de cas, és fer una crisi de govern i canviar persones que ha quedat demostrat que són incapaces de dirigir aquesta etapa. Cal un govern més polític, vull dir amb persones de contrastada vàlua política, que sàpiguen combinar la gestió del dia a dia amb la denúncia constant dels dèficits que comporta aquesta autonomia devaluada per la regressió centralista que va començar arran de l’intent de cop d’estat del 23-F. Governar avui la Catalunya autonòmica només té l’èpica que consisteix a garantir els serveis públics i la despesa social, cosa que no és poc. No cal que faci res més. I és per això que el vicepresident econòmic, Pere Aragonès, ha de fer mans i mànigues per aprovar els pressupostos de l’any ve. Si som una autonomia i tots els grups independentistes han pogut pactar amb el PSC on els ha convingut, tampoc no seria cap drama buscar el suport dels socialistes si la CUP es nega a aprovar els comptes. Si traspassar la línia vermella del 155 ha valgut, com diu el poble pla, per salvar la “pagueta” d’uns quants polítics i alliberats dels partits (eufemísticament anomenats “assessors”), almenys que aquesta transgressió també serveixi per assegurar el benestar dels ciutadans. No cal convertir els socialistes en companys, que és el que va assenyalar Mandela dels enemics amb els quals volia acordar la pau, només cal saber col·laborar amb ells com ells ho fan amb nosaltres amb força més profit.

Catalunya necessita un Govern fort i no pas anar a eleccions. La sentència del TSJ s’ha d’afrontar amb un govern que estigui en condicions de plantar-li cara. El Govern actual és dèbil, desgastat, mancat de personalitat i és resultat d’un mercadeig partidista que fa feredat. Si el president Torra vol fer un servei a aquest país, si vol fer història, que sembla ser que és un aspecte que el preocupa, que agafi el bou per les banyes i es posi a treballar per fer possible aquest canvi. L’estadista és aquell que sap combinar el sentit comú amb el lideratge, va dir una vegada l’exalcalde socialista de Madrid Enrique Tierno Galván, qui, per altra banda, també va advertir els candidats a estadistes que “en política se está en contacto con la mugre y hay que lavarse para no oler mal”. Els pecats de la política no es renten amb aigua beneita.

Publicat a elnacional.cat, 29/07/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.