155 prèmium

Léalo en español

“Ens prenem la Constitució molt seriosament”. Així és com la cambra baixa índia va justificar el cop d’estat “constitucional” perpetrat al Caixmir aquesta setmana. Les autoritats de Nova Delhi van decidir suprimir d’una revolada el fins ara estat de Jammu i Caixmir per emmordassar i reprimir una regió —que també inclou el territori muntanyós de Ladakh, l’anomenat “Petit Tibet”— que des que fou instituït, el 26 d’octubre de 1947, ha estat hostil al nacionalisme extremista hindú de l’Índia. En aquesta part del Caixmir, perquè en realitat la nació caixmiriana inclou també els territoris avui sota el control del Pakistan i la Xina, hi viuen gairebé 13 milions d’ànimes amb tres religions majoritàries: hindú (Jammu), musulmana (Caixmir) i budista (Ladakh). El gran Caixmir, per englobar totes les parts que l’integren, ha estat històricament un territori de conflicte. La revolta musulmana de 1949 va acabar amb la pretensió del maharajà caixmir Hari Singh de convertir el territori en un estat independent. Per sufocar aquella revolta, Singh va demanar ajuda a les autoritats índies a canvi que quan se signés l’alto el foc la regió passés a formar part de la Unió Índia. Però la pau, com passa gairebé sempre que els processos de pacificació responen més als interessos de les parts circumdants que no pas als dels interessats, va crear un nou conflicte, atès que el Caixmir va ser dividit i una part va caure sota administració pakistanesa i l’altra de l’Índia. Per acabar-ho d’adobar, el 1963 el Pakistan va cedir una part del Caixmir, la vall de Shaksam, a la Xina. Res que no s’hagi vist en altres indrets, ara o fa tres-cents anys.

Nova Delhi ha iniciat una nova invasió del Caixmir i hi ha enviat 700 mil soldats per patrullar els carrers. És una invasió també més moderna, com correspon als nous temps, malgrat la pobresa de l’indret. Les autoritats índies han tallat les comunicacions telefòniques i internet del Caixmir, han declarat el toc de queda, han detingut els dirigents caixmirians i els han empresonat en instal·lacions secretes, han prohibit la bandera pròpia i, és clar, han suprimit les institucions i l’administració de Jammu i Caixmir, que ha estat dividida en dues, i el territori de Ladakh ha passat a dependre directament de la capital índia. Com diu un amic meu, al Caixmir li han aplicat un 155 prèmium, amb una ocupació militar permanent i no pas temporal, com va passar a Catalunya, tot i que els 10.000 policies allotjats al port de Barcelona abans i després de l’1-O van actuar com un real exèrcit d’ocupació. Deixem-nos d’eufemisme i anomenem les coses pel seu nom. L’article de la Constitució que han fet servir les autoritats índies és el 370, però l’efecte és el mateix. L’estatut que tenia fins ara el Caixmir indi és paper mullat, com l’autonomia catalana ho és des del 2010, però, sobretot, des que va ser intervinguda econòmicament. La diferència entre el que passa al Caixmir —o en altres geografies on es viu sota els efectes d’un conflicte— i Catalunya és la violència. Allà els caixmirians de vegades maten els policies que els ocupen, aquí no. Ni ningú pretén fer-ho, malgrat la violació de la democràcia, la repressió d’activistes i de dirigents polítics independentistes i la persecució patrimonial d’uns altres.

La violència no pot ser mai la resposta a un estat repressor que et pega emparant-se amb el garrot constitucional, que sembla que fa menys mal però és igualment satànic

La democràcia trontolla a tot arreu. Però la violència no pot ser mai la resposta a un estat repressor que et pega emparant-se amb el garrot constitucional, que sembla que fa menys mal però és igualment satànic. “Prefereixo ser perdedor en la pau que guanyador en la guerra”, va declarar el president Carles Puigdemont a la ràdio pública francesa i ara ho ha tornat a repetir en el seu fullet Re-unim-nos. Molts conflictes s’estimben rere la violència. I no fa falta recórrer al Caixmir, al Kurdistan o a l’antiga Iugoslàvia. El País Basc és el millor exemple, almenys per a nosaltres, perquè vam viure’l de més a prop. Les milers de víctimes no van servir per a res. Va ser un sacrifici inútil que no va aconseguir doblegar un estat de tradició militarista com l’espanyol. L’Europa negra que fou el segle XX va estar tenyida de sang institucionalitzada pels estats nació, el nacionalisme dels quals va portar a dues guerres mundials i a un parell de genocidis, l’armeni i el jueu, si bé l’Holocaust va superar el grau de barbàrie que s’havia viscut fins al moment. Com han expressat un munt de pensadors, després de la Xoà, de la gran catàstrofe, res no podia continuar igual que abans. Espanya i Portugal en van ser l’excepció.

De vegades, la repressió que s’exerceix en llocs llunyans escandalitza més que no pas la que tenim a tocar, si és que no ens afecta directament. El relativisme moral és una característica dels temps moderns. Per això el corresponsal de La Vanguardia, Jordi Joan Baños, pot publicar unes cròniques angoixades sobre el que està passant al Caixmir, mentre que les pàgines de política “nacional”, les que parlen del conflicte entre l’estat espanyol i Catalunya, són com si les dictessin des de La Moncloa. O des de la Zarzuela, tant és. Segons els empleats de comte de Godó i els principals articulistes del diari, tot el que passa a Catalunya és culpa dels malèvols independentistes que s’han saltat la Constitució. Tots plegats fan una lectura tan curta de mires i tan poc cosmopolita, tan poc perspicaç i reduccionista, que això els impedeix integrar el conflicte espanyol —perquè respon a la crisi del règim del 78, com es pot constatar davant les dificultats del PSOE i UP per pactar una investidura— en un context més general, marcat pel fenomen de la regressió democràtica que es dona arreu. Hem tornat a l’era de l’autodestrucció d’Europa —del món sencer, atès el que acabo d’explicar del Caixmir—, per formular-ho a la manera de l’historiador britànic Ian Kershaw, si bé el descens als inferns ara es fa brandant les constitucions com abans, durant les guerres de religió, els capellans recitaven fragments de la Bíblia per justificar les massacres ètniques. Alguna cosa acabarà petant.

Publicat a elnacional.cat,08/08/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.