“Puigdemont ha de trobar una fórmula organitzativa que sigui creïble i fiable”

L’historiador Agustí Colomines i Companys (Barcelona, 1957) va ser un dels cervells de Junts per Catalunya i de la Crida Nacional per la República. Alhora, és una de les veus més escoltades al si de l’independentisme català. Ara, any i mig més tard de ser destituït de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya en virtut de l’aplicació del 155, es troba a Califòrnia fent una recerca per preparar la biografia de l’exili de Joaquín Maurín (1896-1973), qui va dirigir, entre més, el sindicat CNT i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, tot i que després se’n va desmarcar. Parlem amb Colomines del moment actual que viu el país.

Per Manuel Lillo

@ Jordi Borràs

-Ara que es troba a Califòrnia investigant, què va despertar el seu interès per la figura de Joaquín Maurín?

-L’any passat, quan em va destituir el Govern espanyol, el professor Joan Ramon Resina em va facilitar la possibilitat de venir aquí, a la Universitat de Stanford, i hi vaig descobrir l’arxiu de Maurín. No tenia cap intenció de fer res, però la, diguem-ne, segona vida de Maurín em va començar a entusiasmar. És un senyor que va marxar a l’exili, després de 10 anys de presó, i que hi va fer molta feina política i periodística; és un senyor que es va apropar a la socialdemocràcia en l’aspecte social i en el polític al liberalisme i que Catalunya l’ha oblidat. I em fa molta ràbia. Aquesta mena de dissidents m’atrauen.

-Se sent identificat amb ell?

-Sí. Jo també vaig militar en un partit comunista quan era molt jove i amb el anys vaig arribar a la mateixa conclusió que ell: una cosa són les ideologies agafades en sec i una altra cosa quan les portes a la pràctica. I el comunisme realment existent és a tot arreu una forma de totalitarisme complet. Sempre m’han interessat els heterodoxos, els intel·lectuals crítics amb el poder, especialment quan són crítics amb el seu entorn. Els intel·lectuals que no reconeixen l’autoritat d’algú simplement pel fet de ser-ne afí. Ho trobo intel·lectualment honrat.

-Efectivament, vostè va militar a l’àmbit comunista, a Bandera Roja i d’altres formacions. Considera Catalunya en Comú l’espai hereu de tot allò?

-T’ho diré amb exemples perquè s’entengui. És més hereu del Partit Comunista Pablo Iglesias que Íñigo Errejón. I a Catalunya, és més hereu del PSUC Joan Subirats que Ada Colau. Subirats és més aviat un comunista tapat i l’Ada Colau és una populista com l’Errejón.

-Ara vostè forma part d’Acció per la República, una formació hereva d’una altra d’efímera que van impulsar alguns diputats independents de Junts per Catalunya. En general, aquest partit no està molt present entre la gent a Catalunya. Podria explicar què és?

-Acció per la República és una organització de persones que s’agrupen en un partit perquè no tenen altre remei. És un grup de gent, per dir-ho així, puigdemontista, bàsicament de centre-esquerra, feminista i ecologista, i que, en general, no prové del món de Convergència ni del PDeCAT.

-Gent que no procedeix d’aquest món però que sí que hi ha confluït. No els quedava més remei?

-Hi ha confluït perquè el president Carles Puigdemont en va ser el nexe d’unió. Si Puigdemont trenca el nexe i es decanta per una part de la balança, perdrà una bona part dels suports. El president s’ha de situar per damunt de les faccions.

-Per als militants d’Acció per la República, Carles Puigdemont és una persona d’esquerra o tant se val?

-Carles Puigdemont, personalment, no sé com es defineix. Però el que sí que sé és que cada vegada que Carles Puigdemont guanya unes eleccions, ho fa sumant vots de sectors de centre-esquerra. Allò important no és si el Puigdemont és o no d’esquerra, sinó què representa. Quan representa només el centre-dreta, perd. Quan suma el centre-esquerra, guanya. És així de senzill. Jo no soc partidari de trencar amb ningú. Al contrari, però estic convençudíssim que si tot queda reduït a la dreta d’Artur Mas, res no funcionarà.

-Vostè també va ser un dels impulsors de la Crida Nacional. Què se n’ha fet?

-De fet, Acció per la República no existiria si la Crida s’hagués consolidat. La Crida era l’espai per organitzar políticament tot això. Era evident que Junts per Catalunya s’identificava amb el món del PDeCAT, tot i que era una cosa molt més àmplia. I la Crida no ha fructificat. Perquè una cosa fructifiqui, s’ha de presentar a les eleccions. Si no, no deixa de ser més que un club, un grup de pressió. I jo crec que la Crida no aspirava a ser això, sinó que havia de convertir-se en el partit de la república. En el partit que ens havia de conduir cap a la república.

-Parla vostè en passat, com si la Crida ja haguera perdut aquesta oportunitat.

-De moment, no veig que tingui aquesta oportunitat. Desitjaria que no fos així. Ho diré d’una altra manera: malgrat que no m’he associat a la Crida, tot i haver ajudat a crear-la, si la Crida caminés en aquesta direcció, no tindria cap inconvenient a repensar-m’ho.

-I què està fent malament la Crida, segons vostè?

-Sotmetre’s al dictat del PDeCAT. Jo no crec que Junts per Catalunya hagi de ser una coalició del PDeCAT i la Crida. No s’ha de tornar a la vella fórmula de CiU, que és el que proposen els vells convergents per fer-se’n amb el control. No és això.

-I no creu que és difícil que la Crida desenvolupe aquest paper, tenint en compte que ha estat creada per una gent determinada, clarament identificada amb certs espais polítics?

-Això no és cert. La Crida va ser creada per persones, entre les quals un servidor, que anàvem en la bona direcció. Ha estat després, quan van venir les eleccions passades, que el PDeCAT va amenaçar amb trencar si no se seguien segons quins camins. Aquí tenim un problema, que és que la política de vegades es fa des de les presons, que és un lloc des del qual no es pot fer política.

-Pensa que en política es mana més des de les presons que des de fora?

-En alguns aspectes sí. Sempre m’ho ha semblat.

-Aquesta afirmació pot fer sentir malament alguns. Com l’argumentaria?

-És facilíssim: els presos no viuen la realitat. La presó, aquest és el seu objectiu, està pensada per provocar l’aïllament del pres: no tenen internet, sempre miren la mateixa televisió, tenen restringides les visites, estan preocupats per la seva situació personal, cosa que és normal… Així no es pot dirigir la política d’un país. S’ha de tenir llibertat de moviment i poder parlar amb moltíssima gent. Qualsevol moviment d’alliberament nacional sap que la política l’ha de de dirigir la gent que està lliure, no la que està presa. Per què funciona així? Perquè tothom es vol sentir viu, potser, i és una reacció humana molt respectable. Entre els presos, cadascú assumeix una actitud de protagonisme diferent. El Jordi Cuixart no té l’actitud de l’Oriol Junqueras. El Jordi Sànchez no té l’actitud del Josep Rull. És cert que en el cas del Jordi Sànchez, com que no és convergent ni prové d’aquest món, l’única oportunitat que té és aferrar-se a la Crida i dirigir-la des de la presó. A mi, això, em sembla un error.

-Diu que des de la presó no es pot dirigir la política. I des de l’exili?

-L’exili és molt diferent. Estàs a fora, però tens llibertat. Des de l’exili pots parlar per Skype i des de les presons no. L’exili és incomparable amb la presó. Si necessites parlar amb altres grups polítics, tens molts mitjans: whatsapp, telèfon… L’exili és amarg però no t’impedeix continuar actuant. Per això Puigdemont fa tanta nosa al Govern espanyol.

-Tornem a les sigles: JxCat, Crida, PDeCAT, Consell per la República, etc. sabem que són coses distintes, i fins i tot potser complementàries…. 

-Si l’opció de Junts per Catalunya acaba sent un espai colonitzat pel PDeCAT, fallarà. No m’imagino gent com la Laura Borràs o el Josep Costa o en Toni Morral o en Josep Andreu o la M. Àngels Cabasés, tot dos de l’entorn d’ERC, o en Josep Ferrer i Llop, d’Esquerra Unida i Alternativa, participant d’això, d’un simple maquillatge, com si res.

-Li anava a preguntar si no hi ha massa noms, massa partits, massa entitats liderades, teòricament, per un mateix grup de gent.

-Crec que el problema és que estan és mal definides i això genera confusió. Si el Consell per la República hagués dit des del primer moment que és una mena de govern a l’exili, seria una altra cosa. Però no ho van fer. I al mateix temps va sortir la Crida, que havia de ser un partit polític. Però la Crida no es va definir com a tal. I la gent no sabia què era cada cosa.

-Més enllà de sigles, partits enfrontats, pactes que han malmès la pretesa unitat i davant una sentència imminent, quin pensa que és el futur de l’independentisme?

-El futur de l’independentisme només passa perquè hom faci una reflexió exacta sobre en quin moment vivim. Si s’interpreta que el moment que vivim requereix gestionar la “derrota” de l’1 d’octubre, això alimentarà un sector polític concret en què també hi ha una part de la CUP que fa aquest discurs. Són els que van arribar a la conclusió que vam perdre Si l’1 d’octubre s’interpreta simplement com una fita en el camí per continuar la lluita i confrontar-nos amb l’Estat, el puigdemontisme en sortirà reforçat. I la gent optarà entre l’opció A o l’opció B. Tot depèn de la claredat amb què es diguin les coses i de l’organització que representi cada idea. Puigdemont ha de trobar una fórmula organitzativa que sigui creïble i fiable.

-Aquest futur de divisió no és el que vostè desitja.

-És clar que no, però és el que veig. A mi el que em tocava era crear una força independentista que aglutinés tota la gent disposada a anar fins al final. Això havia de ser la Crida Nacional.

-Actualment s’està posant molt el focus en com serà la resposta a la sentència, previsiblement condemnatòria, del Tribunal Suprem. Redundar en aquesta qüestió de manera tan intensa és un encert o és un error?

-La llibertat dels presos només vindrà determinada per la victòria independentista. Que ningú esperi amnisties. Indults potser sí. Perquè Espanya no ho farà, això, no perdonarà l’1-O. No ho promourà ni el Pablo Iglesias. Nosaltres som un problema per a ells. I si continuem sent-ho, no hi haurà absolució, ni amnistia i amb prou feines hi haurà indults. Per tant, focalitzar tota la nostra política en la llibertat dels presos és un error. El nostre objectiu és la independència i quan guanyem, els traurem de la presó. Mentrestant, no podrem treure’ls. Tota lluita té els seus riscos i reclama els seus compromisos.

-Per què diu que l’amnistia no arribarà i l’indult potser sí?

-Perquè amnistia significaria dir que el que ha passat no ha passat. És l’oblit. I com ja s’encarrega d’escampar-ho Miquel Iceta, els unionistes no perdonen.

-Vostè va ser destituït de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya en virtut de l’aplicació de l’article 155. Creu que tardaran massa a tornar a aplicar-lo?

-De fet, no crec que hagi marxat encara. Les finances continuen intervingudes. Tot és en precari. L’autonomia és la que és. És imminent una nova intervenció? Crec que encara no arribarà. Però pot passar.

-Creu que el Govern català hauria de centrar els esforços a evitar una nova intervenció com la del 155?

-Jo soc dels qui pensa que el Govern de Catalunya ha de gestionar l’autonomia. S’ha de gestionar el que hi ha: escoles, hospitals, universitats, centres de jubilats, agències, seguretat… S’ha de gestionar, és de calaix. El Govern hauria de ser més eficient, per dir-ho així. Però el problema que tenim és que els qui ocupen les conselleries, des del meu punt de vista, és gent de molt baixa potència política.

-Per què ho diu?

-Per gestionar una institució com l’actual, bàsicament s’ha de ser polític. I a les conselleries hi ha de tot menys polítics.

-I què n’hi ha, segons vostè?

-Gestors. I en alguns casos, gestors dolents.

-I quin paper està jugant, per exemple, Esquerra Republicana en aquest sentit? Tant a nivell de govern com a nivell de relat.

-Fan de convergents: acumulen poder i pressupost. L’Alfonso Guerra va dir una cosa quan el PSOE va començar a governar que ara la diuen els d’Esquerra Republicana: «Ahora nos toca a nosotros». ERC està impregnada d’aquesta, diguem-ne, filosofia.

-I pel que fa a Junts per Catalunya? La gent que critica aquesta formació argumenta que les seues proclames no es corresponen amb accions.

-Perquè políticament, JxCat és un zero a l’esquerra. Han debilitat el govern. És que algú pot entendre que l’Elsa Artadi, que era la líder de JxCat, abandonés el Govern per anar a les eleccions municipals i, a més, perdre-les? Això és un error de principiant. O algú li volia mal o algú s’ha equivocat, perquè ara la seva influència és mínima. Té un entorn molt dolent. Tòxic, que només té com objectiu controlar i sotmetre la gent.

-Hi haurà eleccions a Catalunya d’ací a poc temps, segons vostè?

-Ningú no les desitja perquè, entre altres coses, el cicle electoral s’està fent molt difícil. D’aquí a dos dies hi haurà eleccions espanyoles, i això significa que el govern espanyol no es constituirà fins l’any que ve. Esgotarem la legislatura, o almenys arribarem a finals del 2020, que és com si s’esgotés, perquè tocarien a principis del 2021.

-I mentrestant, de què s’ha d’ocupar el Govern català?

-De la gestió! Ha de gestionar! Gestionar significa prioritzar. Per posar un cas, parlem dels mitjans de comunicació: estan molt necessitats des del punt de vista públic. Han anat a pitjor. Estan mal gestionats. L’Administració, que necessita una reforma que ningú no vol abordar, per començar el conseller del ram, a qui només interessen les polítiques digitals. Cal reformisme pràctic amb el que tenim. La gent ha de percebre que les polítiques republicanes són possibles i que obren la porta a la prosperitat i el benestar. El continuisme, per dir-ho d’alguna manera, “pujolista”, és conservador

-Des dels Estats Units mira de mantenir la seua capacitat d’influència política?

-No crec que l’hagi perdut mai. Sempre he estat connectat amb la política. Ara tinc un protagonisme menys públic del que tenia abans, però em sento més representant de la massa de gent que s’enfronta al bipartidisme dels partits que no pas altra cosa. Tot i així, cada setmana faig reunions via Skype. Acció per la República no té cap local, ni el pensa tenir, perquè la nostra seu és la Xarxa. De vegades els dic que estem massa hiperconnetats i tot.

-Es queixa vostè dels polítics amb gestió de govern, però troba alguna excepció? Hi ha algú que, tal com demana vostè, represente més a la gent que als partits?

-Crec que la Laura Borràs representa bastant això. Crec que intenta mantenir aquesta connexió popular. I en aquest sentit, m’alegra que sigui la candidata de Junts per Catalunya, perquè és una garantia que l’independentisme estarà ben representat a Madrid. El capteniment d’un independentista no pot ser, perquè senzillament és un oxímoron, convertir-se en la crossa de l’esquerra espanyola, la qual, a més, vol destruir-te. Per fer això no cal anar a Madrid.

-A vostè que li agradaria aconseguir, amb el seu treball dins de l’àmbit polític?

-Constituir un grup independentista fort, reformista i rupturista, que fos el més transversal possible. Jo li deia al Guillem Fuster, un dels líders de Poble Lliure, que el que m’interessa, bàsicament, és que ell i jo puguem formar part d’un país nou. I l’única possibilitat de fer-ho és transitar plegats durant l’etapa de lluita. Per tant, el món format per la CUP, ERC, JxCat etc. ha d’anar el més unit possible. Els altres sempre han anat units: PSC, PP, Ciutadans i, fins i tot, una part dels comuns. Jo el que no faré, però, és esperar que vinguin els sobiranistes al nostre àmbit, perquè quan vinguin ells ens canviïn a nosaltres. Això no ho faré. Jo m’estimo molt el Joan Josep Nuet, Acció per la República dona suport a la Plataforma Sobiranista que s’acaba de crear, però jo soc independentista. Anar junts durant un temps junts per resoldre el conflicte des d’un punt de vista democràtic? Sí. Però al final, el Nuet i jo no volem el mateix.

-Com valora la candidatura de la CUP a les eleccions espanyoles?

-Em sembla molt bé. Els partits polítics han d’intentar guanyar les eleccions. Qualsevol decisió en aquest sentit em sembla fantàstica. La democràcia s’expressa, sobretot, a les urnes.

-Deia que els independentistes han de transitar el camí junts. En aquest sentit, les eleccions del 10N, segons vostè, són una altra oportunitat perduda?

-Sí, és evident. Si fóssim seriosos, faríem un front ampli republicà, per dir-ho així. Presentar-nos d’una manera conjunta al Congrés espanyol seria el que tocaria. Si abordéssim la política en termes empresarials, podríem dir que necessitem dissenyar un producte que sigui acceptat pel mercat i que tots els dirigents de la companyia defensin com el millor producte possible. En política això no funciona així, perquè intervenen els interessos que van en contra de la companyia, que en aquest cas és la gent. La companyia no és ERC o JxCat, sinó la gent que reclama la independència. Molts de nosaltres hem mirat d’anar a favor de la companyia, però altres miren pel partit. I aquest és el gran problema.

-Per últim, recentment s’ha celebrat el segon aniversari de l’1 d’octubre. Si girem la mirada dos anys enrere, vostè, personalment, tenia confiança que el referèndum es desenvoluparia tal com es va desenvolupar i, després, que el referèndum serviria per proclamar la república de manera efectiva?

-Jo estava al Govern i tenia suficient informació per saber que, segons quines actuacions, més valia no haver-les fet.

-Parla de l’1 d’octubre o de més endavant?

-L’1 d’octubre és un triomf. Però he escrit moltíssimes vegades que el 27 d’octubre [dia en què es va proclamar la independència al Parlament] va estar a punt de matar l’1 d’octubre. Des del meu punt de vista, el 27 d’octubre va ser una temeritat. No n’estàvem preparats per sostenir aquella proclama.

-Però possiblement, sense la declaració del 27 d’octubre, la figura de Carles Puigdemont hauria quedat malmesa. Altres partits i fins i tot polítics del seu espai haurien aprofitat la marxa enrere per soterrar-lo.

-No ho sabem. Jo recordo que vaig recomanar al president en aquells moments crítics que anés a la Biblioteca del Palau de la Generalitat, que busqués el discurs del 16 d’abril [de 1931] del president Macià i que el reinterpretés. Perquè tot ben explicat, s’entén. El Francesc Macià, després de la proclamació fallida de la República Catalana, va continuar sent el líder del país perquè va saber explicar-se. Per tant, tot depèn del que facis i de com ho expliquis. Propugnar una política de ruptura no vol dir ser partidari d’accions temeràries. Els polítics, en l’època d’Internet i del Twitter, no entenen que la política no es pot fer sota certes premisses que ja són inservibles. Perquè tot s’acaba descobrint. Són els efectes de la societat de la informació.

Entrevista publicada a El Temps, 06/10/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.