Volen escarmentar-nos

Léalo en español

El meu nebot Francesc és a la presó. A can Brians 1. Van detenir-lo divendres, entre les 8 i les 9 del vespre a la plaça Urquinaona amb Trafalgar. Les furgonetes de la Policia Nacional pujaven a tota velocitat pel carrer de Jonqueres i allà mateix, sense que cap de les persones que eren allà els hagués increpat o violentat, van començar a estomacar els joves. Tres policies es van abraonar contra una noia, que després he sabut que tenia 22 anys i que ara també està empresonada a Wad-Ras. Al meu nebot van obrir-li el cap, porta nou punts de sutura, van vexar-lo, van apallissar-lo. En fi, la cosa més normal del món, segons va dir l’expresident Mas al FAQS, perquè els policies no són monjos. El mal d’un polític és no saber escoltar la veu de la gent. I Mas s’ha equivocat sempre. Un home a qui la gent, incloent-hi aquests joves maltractats, ha pagat totes les multes per mera solidaritat, per camaraderia, hauria de tenir més empatia pels joves independentistes que aquests dies han estat massacrats per la policia. Els joves independentistes no són delinqüents, senyor Mas; són patriotes que s’encaren a la injustícia.

Amb més de 500 ferits, els dirigents polítics catalans no poden fer com el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, encobridor de tortures, segons el TEDH, que es trasllada a Barcelona per visitar un policia hospitalitzat. Lamento les lesions d’aquest policia i de qualsevol altre agent policial. Condemnada està la violència, doncs. Però per això mateix, perquè no em sap gens de greu condemnar la violència, puc alçar la veu contra la brutalitat de les forces d’ordre públic. El sempre lúcid —i cínic— José Manuel Gracía-Margallo dissabte va fer una de les seves piulades aclaridores sobre què s’estava escatint als carrers de Barcelona. Segons l’exministre i ara eurodiputat del PP, “Lo que se está dilucidando en Cataluña es la pervivencia de España como Nación”. Acompanyava la sentència amb la típica icona rojigualda. Per si no havia quedat clar, escriu el mot “nació” amb majúscules. Els espanyolistes ho tenen clar, i els joves independentistes, també, per això la batalla és dura. Al carrer, la unitat popular és total, només enterbolida pels atacs d’oportunisme de Gabriel Rufián i el seu seguici. Als dos palaus, al de la Generalitat i al del Parlament, la tònica general són les punyalades. Decebedor i trist.

El coratge del meu nebot, i de tants altres joves que, com ell, defensen el dret a reclamar de veritat la independència i no pas viure de reclamar-la, pot destrossar-los la vida

Aquests dies tèrbols, tensos, de febre groga i de negror repressiva, cal que reclamem als polítics que facin la seva feina. Qui no estigui a l’altura del moment, acabarà, aquesta vegada sí, a la “paperera de la història”. Els poders espanyols volen escarmentar els joves independentistes catalans, actuant contra ells, atemorint els pares i els familiars per tornar al desert dictatorial, que va durar quaranta anys perquè la frase preferida dels parents era “nen o nena, no et fiquis en política”. A l’Espanya franquista els carrers eren un gran cementiri, a l’Espanya constitucional els carrers s’han convertit en una mostra més que la democràcia està en perill, com a molts llocs del món, ja ho sabem, però això no és cap consol. Un energumen, un pobre home, director adjunt del diari El Mundo, fins i tot divendres reclamava per Twitter que el govern espanyol desplegués l’exèrcit a Catalunya, suposo que per convertir-la en un nou Tiananmen: “¿Y el ejército? ¿Qué más debe ocurrir para aplicar el estado de excepción?”. El que un periodista hauria de reclamar és esbrinar la veritat i no pas comportar-se com un partisà que difon els comunicats del govern de torn.

Es pot ser unionista i demòcrata. En conec uns quants, però són pocs els que tenen la gosadia d’alçar la veu per defensar els joves massacrats per la policia. N’hi ha que són tan poca cosa, que et truquen en privat per oferir-te suport, això tan català de guardar les formes, i són incapaços de saltar-se el relat del seu grup. De pensar i actuar per ells mateixos. Soc independentista, he fet costat a grups polítics que ara són al Govern, però això no m’ha impedit mai ser crític amb la seva actuació, com ho estic fent ara. El meu atreviment, que no agrada gens, només té conseqüències petites, intranscendents, si voleu, que passen per la marginació, les desqualificacions o el “no t’equivoquis d’enemic”, escrit com una amenaça. El coratge del meu nebot, i de tants altres joves que, com ell, defensen el dret a reclamar de veritat la independència i no pas viure de reclamar-la, pot destrossar-los la vida. Al meu nebot no el desencoratjaré, l’abraçaré quan pugui i me’n sentiré orgullós. Ara es tracta de buscar imatges que provin que les acusacions policials són una pura invenció. Una manipulació. Ja és gros que haguem de tornar a altres temps, a la negra nit, quan a Espanya governa el PSOE! En els estats de dret seriosos, la presumpció d’innocència és sagrada. És la prova del cotó fluix de la democràcia. 

Publicat a elnacional.cat, 21/10/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.