Tabula rasa

Léalo en español

Els ciutadans desconfien dels polítics. Els joves independentistes, encara més. Després d’anunciar als quatre vents que calia respondre a la publicació de les sentències amb una gran mobilització, al final els partits han demostrat que no tenien res pensat. Han confirmat, una vegada més, com ja va passar l’octubre del 2017, que el buit de direcció política i la desorientació partidista és la tònica general. Els partits, els vells partits de l’autonomisme, ho controlen tot, fins al punt que res no es mou si la cúpula no vol, i ara resulta que tots els mals del desgovern d’aquests dies són deguts al president Torra, qui no té partit, i els dos que li donen suport el voldrien mort.

No em posaré a defensar el president Torra, ja que si ara viu hores amargues és perquè no ha volgut confiar en els que li oferien suport per plantar cara als aparells partidistes i així reforçar la presidència. Ha refusat tots els oferiments i ha fet com els polítics convencionals: s’ha refugiat en una camarilla força inoperant. El resultat és evident. Però la culpa que el carrer hagi desbordat els polítics, i no cal dir els partits, dominats pels militants amb càrrec públic, no és del president Torra. És dels polítics egoistes, incapaços de respondre a la generositat del poble, que han alimentat la ira dels joves i ara no saben què fer-ne. El moviment independentista els va gran. Només saben lamentar el que no han sabut conduir políticament. Les actuacions policials injustificables dels Mossos d’Esquadra no es depuraran perquè no hi ha cap voluntat política de fer-ho. Al contrari, hi ha qui voldria que la policia catalana es comportés com el CPN, en una versió catalana del famós “¡a por ellos!”.

(Primer parèntesi, abans de continuar. ¿No troben estrany que la sentència del cas 3% encara no s’hagi fet pública i, en canvi, la de l’1-O ja hagi aconseguit retirar d’escena uns quants polítics?)

Tornem a la incapacitat dels polítics convencionals d’aparcar la seva pròpia agenda política. Suposo que aquesta és la diferència entre Quim Torra, Roger Torrent i un Artur Mas rediviu. Tots han demostrat un sectarisme que no està a l’altura del moment. Massa càlcul. En una entrevista recent, el conseller més oportunista del Govern de Carles Puigdemont, Santi Vila, ha tingut la santa barra de dir que aquests dies ha quedat demostrat que Torra no és un polític. Si no ho és tal com ho era ell i molts del seu entorn, benvingut sigui aquest neòfit activista. Perquè, vejam si ens entenem, tampoc Mas va saber què fer davant l’èxit del 9-N i el Govern Puigdemont va patir una profunda crisi abans de l’1-O per culpa dels dubtes d’alguns consellers del PDeCAT i ERC. La “síndrome Baiget” —la política pujoliana de “només la punteta”— va contaminar els polítics convencionals mentre que l’1-O va acabar essent un èxit per la mateixa raó que aquests dies l’Estat se sent acorralat i castiga el jovent independentista amb la brutalitat pròpia dels estats autoritaris. L’oportunista Vila es va quedar al Govern per mer càlcul personal, i, ves, al final l’han condemnat igualment. Ha acabat a la “paperera de la història” abans que el seu mentor.

(Un segon parèntesi, per a unionistes benpensants. Ja que, segons ells, els catalans també som espanyols, ¿què fa el govern espanyol per solucionar la profunda divisió social que viu Espanya? Està clar que uns quants milions de catalans/espanyols ens sentim discriminats a Espanya pels unionistes.) 

La política catalana està demostrant que l’actual primera fila de polítics va perduda. Els polítics d’avui dia no tenen autoritat perquè, d’entrada, no tenen pensament

Després de l’èxit de l’1 i el 3 d’octubre va passar el mateix que està passant ara. Els polítics convencionals van barallar-se entre ells, amb acusacions retorçades i frívoles, fins arribar al 27-O i tota aquella escenificació del no-res. Allà hi havia un altre oportunista, en Gabriel Rufián, que llavors alliçonava tothom sobre què calia fer per ser independents prement un botó que només ell sabia on era. Rebutjant les 155 monedes de plata espanyoles es veu que s’activava. Un bocamoll a qui el carrer li ha retornat les múltiples plantofades que propina a tothom amb una esbroncada que l’ha fet recular. A ell i a Joan Capdevila, que es va fer d’ERC perquè els d’UDC, d’on prové, eren poc guerrers, falsament nacionalistes, segons el veterinari. Els vicis polítics no es perden mai.

Estem vivint un canvi generacional que ja es veurà on ens porta. No fa gaire vaig llegir que un polític molt experimentat assegurava que la millor edat per dedicar-se a la política és entre els 40 i els 60 anys. Són les dues dècades més fructíferes d’una persona, a parer seu. La política catalana està demostrant que l’actual primera fila de polítics, que més o menys és d’aquesta franja d’edat, va perduda. Els polítics d’avui dia no tenen autoritat perquè, d’entrada, no tenen pensament. Per liderar moralment un moviment cal tenir idees, encara que després es descobreixi que algunes eren de cartó pedra, com en el cas de Pujol. Quan no tens pensament, ordenes exhumar el cadàver de Franco i al mateix temps permets que el feixisme hispà li munti un homenatge. Quan vas perdut, anuncies que queixalaràs qui gosi reprimir el poble i, en acabant, t’apuntes al discurs de condemna dels joves irats. El carrer comença a desconfiar d’uns polítics que de dia es captenen d’una manera i a la nit són com prostitutes. La mentida no sosté cap polític i quan es descobreix que menteix, el millor és que plegui. L’Església ja ha tastat quins efectes devastadors té protegir els pederastes. La fe dels creients se’n ressent.

El president Torra no ha pogut destituir el conseller Buch simplement perquè no té cap força per fer-ho. No té partit i depèn de la voluntat d’altres actors, que no són al Parlament. Si jo fos ell, començaria a pensar a crear el “partit del president”, si és que realment vol representar la veu de les mobilitzacions; si vol plantar cara a les traïdories. No el veig gaire capaç, però això no vol dir que no fos convenient que ho fes. És que si no ho fa ell, algú altre ho farà, encara que en aquests moments siguin polítics invisibilitzats per la pressió mediàtica que frisa per tornar a les putrefactes aigües de l’autonomisme. La propera tria —el proper càsting— serà entre un president/a de la Generalitat que digui amén a tot mentre va proclamant que la independència seria la solució als mals de Catalunya, i un president/a que sàpiga construir un bloc nacional que avanci realment cap a la independència amb el suport d’aquesta generació de joves que aquests dies omplen comissaries i presons. Són tan presos polítics ells com els 9 primers. A més de joves i gent gran, el carrer és ple de persones entre 40 i 60 anys que està disposada a prendre el relleu de les que han nascut velles.

(Parèntesi final. Si en les eleccions del 10-N hi ha més abstenció que en totes les eleccions anteriors, ¿no serà aquest el senyal que calen canvis? El millor aval del “procés” ha estat l’alta participació electoral.)

Publicat a elnacional.cat, 24/10/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.