Oh! Europa

Léalo en español

L’estat a Espanya és una finca de nacionalistes. Els estats europeus anteriors al 1945 estaven dominats, també, per nacionalistes. Els estats nació sorgits de la caiguda dels imperis es van forjar mitjançant la difusió d’un nacionalisme agressiu la culminació del qual van ser les cambres de gas alemanyes. Europa té una història negra, negríssima, que connecta amb el mite grec sobre el rapte i la violació de la deessa que dona nom al continent. Hi ha hagut guerres i enfrontaments de tota mena. L’Holocaust i la devastació provocada per la Segona Guerra Mundial van propiciar que els polítics més sensats busquessin vies alternatives als anteriors enfrontaments. Només un home de frontera, el ministre francès d’Afers Exteriors Robert Schuman, alemany fins al 1919 (luxemburguès de naixement i resident a Lorena), podia gosar fer un pas per eliminar les disputes nacionalistes. Els visionaris estan marcats per la raresa. L’any 1950, Schuman va rebre l’informe que havia encarregat a Jean Monnet, director de l’Oficina de Planificació francesa, amb la proposta que donaria peu a l’anomenada Declaració Schuman del 9 de maig de 1950 i a la posterior constitució de la CECA. Així és com va començar el llarg camí per arribar a la constitució de la UE.

Si alguna virtut ha tingut la sentència del tribunal europeu és que ha interpretat d’una manera ortodoxa la idea que Europa és, per damunt de tot, una comunitat de ciutadans i que el Parlament Europeu és sobirà i s’afegeix a les instàncies legislatives estatals

La història de la UE ha estat dominada per les tensions. Tensions entre els estats, però, també, tensions per les discrepàncies sobre el model polític i organitzatiu que calia adoptar. Seguir els tractats de la UE és una tortura, perquè s’han modificat a batzegades. La comunitat europea va néixer, primer, com un marc de col·laboració econòmica, però a poc a poc va anar introduint-s’hi el sentit polític que havia d’assegurar que l’espai europeu recaigués en el protagonisme no tan sols dels estats, sinó, sobretot, dels ciutadans. El preàmbul del Tractat de la Unió Europea declara que els estats membres estan “DECIDITS a crear una ciutadania comuna als ciutadans de llurs països”. L’article 20 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea estableix que existeix una ciutadania de la UE i que és ciutadà de la Unió qualsevol persona que tingui la nacionalitat d’un estat membre. La ciutadania de la Unió s’afegeix, doncs, a la ciutadania estatal-nacional. Això comporta que el TJUE de Luxemburg és l’última instància del poder judicial espanyol, a la qual pot recórrer el ciutadà, i no pas una magistratura estrangera.

La reacció airada i nacionalista de Pablo Casado i Esteban González Pons a la sentència del TJUE sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha estat antològica. Els conservadors espanyols, que abans acusaven l’independentisme català de voler posar fronteres i els amenaçaven amb empènyer-los fora d’Europa, de cop reclamen a Pedro Sánchez que suspengui el Tractat de la UE, que tanqui les fronteres i, suposo, que retorni a l’autarquia franquista. Fa feredat. Els cal llegir Schuman i creure més en Europa. Si alguna virtut ha tingut la sentència del tribunal europeu és que ha interpretat d’una manera ortodoxa la idea que Europa és, per damunt de tot, una comunitat de ciutadans i que el Parlament Europeu és sobirà i s’afegeix a les instàncies legislatives estatals. No les substitueix però es regula per ell mateix. Se’n recorden de la decisió de la Junta Electoral Central espanyola de prohibir la presència de Puigdemont, Comín i Ponsatí a la candidatura de JxCat a les eleccions europees? Van ser substituïts provisionalment per Xavier Trias, Gonzalo Boye i Bea Talegón. Què hauria passat si Boye hagués esdevingut eurodiputat? Doncs que no hauria pogut jurar la Constitució espanyola perquè, senzillament, no és espanyol. És un xilè amb passaport alemany. Boye hauria estat eurodiputat perquè l’article 18 del Tractat de Funcionament és taxatiu quan indica que “resta prohibida qualsevol discriminació per raó de la nacionalitat”. Jurar la Constitució espanyola, alemanya o hongaresa no fa ningú eurodiputat com no jurar-la tampoc no impedeix que ho sigui. Boye devia pensar en ell mateix quan va dissenyar la defensa dels interessos de Puigdemont i Comín. De vegades, els detalls fan que el moll de l’os s’entengui millor.

L’ús polític i sectari de l’Advocacia de l’Estat, la contaminació ideològica dels tribunals espanyols i la persecució de les idees no s’esborren perquè ara el PSOE necessiti l’abstenció d’ERC per governar

Cal celebrar la decisió del TJUE, sobretot perquè la judicialització del conflicte català a Europa pren un altre sentit que a Espanya. És cínic que ara la portaveu del govern espanyol, la ministra Isabel Celaá digui que “la sentència s’ha d’analitzar en l’àmbit de la justícia” i “ningú ha de passar per alt que aquest és un estat de dret que se sustenta per la separació de poders i la justícia i la política van per camins separats, línies separades i substanciar els seus problemes per formules diferents”. L’ús polític i sectari de l’Advocacia de l’Estat, la contaminació ideològica dels tribunals espanyols i la persecució de les idees no s’esborren perquè ara el PSOE necessiti l’abstenció d’ERC per governar. Si els socialistes espanyols tinguessin una actitud democràtica que ha quedat demostrat que no tenen, haurien plantejat la via política molt abans i no quan no els queda més remei. És inimaginable, o almenys a mi m’ho sembla, veure com a ministres Jaume Asens (amb qui he coincidit als passadissos de Lledoners) o Rosa Lluch (companya meva a la facultat) amb els vots del PP o de Cs. Ja sé que Ada Colau és alcaldessa amb el suport de Cs, però l’acumulació d’errors no ha ajudat gens electoralment els comuns.

Satisfer Unidas Podemos i els seus socis és un problema de Pedro Sánchez. La sentència del TJUE i aquesta urgència de la coalició esquerrana per acordar la investidura és l’oportunitat que té l’independentisme per capgirar l’escenari. En les condicions actuals, i un cop assegurat que el líder de l’independentisme a l’exili podrà treballar obertament contra la injustícia i fer política dins el marc europeu i no pas com un pària, potser és hora que JxCat es plantegi entrar en la negociació amb Pedro Sánchez amb tota l’astúcia possible. JxCat podria aplicar a Sánchez l’acudit del dentista. Ja ens entenem, oi? És simple però tan eficaç com l’exemple del que hauria pogut passat amb Boye i el jurament constitucional si hagués esdevingut eurodiputat. La política està sempre condicionada per les majories i per les oportunitats. El PSOE ha de fer un gest, tan transcendent com el que Schuman va tenir amb els alemanys. França va donar la mà a Alemanya. El PSOE ha de reconèixer Puigdemont com l’actor polític que és i ha de posar en llibertat Oriol Junqueras. Sense el reconeixement de l’altre cap conflicte no té solució. Puigdemont ja ha dit ben alt que ell està disposat a acudir a la Moncloa o a la Zarzuela per parlar de tot.

Publicat a elnacional.cat, 23/12/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.