Reorganitzar… què?

Va passant el temps i l’espai de JxCat –que inclou el postconvergent– està a mig bastir. Les disputes i les fiblades entre els protagonistes són constants. Ningú no acaba d’estar content. Quan el PDeCAT es va despertar, després del xoc del 155 i de la decisió del president Puigdemont d’acudir a les eleccions que va convocar Mariano Rajoy el 21-D amb una candidatura d’ampli espectre, les disputes van disparar-se. Marta Pascal va digerir molt malament que JxCat pivotés sobre els independents i els dos sectors del PDeCAT que no li eren afins, dirigits, respectivament, per Jordi Turull i Josep Rull. Pascal va guanyar el congrés fundacional del PDeCAT amb l’aval d’Artur Mas, que sempre ha estat al darrere de tot aquest procés, i va fer tàndem amb David Bonvehí, avalat pels alcaldes de l’antiga Convergència, Puigdemont inclòs. Cal tenir un màster per reconèixer cadascun dels sectors postconvergents, perquè, a més, les aliances entre ells canvien a la velocitat de la llum.

Després d’un temps, i malgrat haver guanyat les eleccions, la brega va seguir. La crisi del 30 de gener, la que va provocar ERC en impedir l’elecció de Puigdemont, va generar moltes ferides. Per una banda, perquè no tan sols era Esquerra qui no s’atrevia a desobeir, els sectors més conservadors del PDeCAT i alguns independents lligats a ells tampoc no volien fer-ho. A més, una vegada elegit el nou president, que es va produir amb fòrceps, no va agradar-los gens que fos un independent. Però el PDeCAT de seguida es va repartir els departaments que pertocaven a JxCat, com si la Generalitat fos la seva agència de col·locació, amb només una independent, la consellera de Cultura. Els vicis polítics costa erradicar-los, tant com deixar de fumar.

La majoria dels independents i bona part de la base convergent que va ajudar a bastir JxCat i la Crida no volen abandonar l’estratègia que ha fet trontollar més que cap altra l’Estat

Quan el PDeCAT va registrar la marca JxCat, les queixes dels independents es van fer públiques. “No en el meu nom”, va dir la diputada Aurora Madaula, del sector més nou, jove i d’esquerra de la candidatura. Junts per la República –que ara s’anomena Acció per la República– va néixer per agrupar els independents que no se sentien representats per la vella política. Però no tots els que van participar en les reunions inicials d’aquest grup jugaven net. Des de la presó s’ha fet més mal que bé, demonitzant persones i premiant-ne d’altres. En un moment de lucidesa, algú va creure convenient que per superar la fragmentació i resoldre la impossible unitat amb ERC, calia bastir un espai nou, de base, que agrupés gent que estigués disposada a compartir el camí. Així va sorgir la Crida. L’èxit de la proposta va ser esclatant. El 27 d’octubre de 2017 va néixer oficialment la Crida per la República, després d’un procés ràpid però intens d’organització. La iniciativa de Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sànchez va obrir una nova ferida amb el PDeCAT, que no compartia les aspiracions del nou moviment de presentar-se a les eleccions. Va oposar-s’hi amb totes les forces i van aconseguir adormir la Crida, que per altra banda, havia nascut amb una direcció controlada, sobretot, pels sectors convergents contraris a Pascal i Bonvehí i pels masistes, que anaven d’incògnit però van ser molt actius. La seva sorpresa va ser quan en l’elecció de la direcció, en el congrés constituent, va aparèixer una candidatura alternativa a l’oficial, que va aconseguir fer entrar-hi tres persones, i que els tres dirigents més votats de la candidatura oficial fossin tres independents: Borràs, Artadi i Mascarell.

Però el PDeCAT va aconseguir desactivar la Crida, amb la indiferència de Puigdemont, que sempre ha mantingut una posició, diguem-ne, d’observador. Ha anat donant espai a tothom, ara aquí, ara allà, però mai no s’ha decidit a reorganitzar un espai que s’articula entorn de l’estratègia de reivindicació del llegat de l’1-O, de defensa de la democràcia i del dret d’autodeterminació i de denúncia de la repressió desfermada per l’Estat, tant en l’època del PP com en l’interinatge del PSOE. Més enllà de les maniobres partidistes, el que divideix les diverses sensibilitats que integren JxCat és la discrepància sobre aquest programa d’actuació. El PDeCAT clàssic, aquell per al qual el moderantisme és sinònim de conservadorisme, voldria seguir els passos d’ERC. Alguns dels seus columnistes de capçalera els ho reclamen, malgrat que els hagin fet el salt. La majoria dels independents i bona part de la base convergent que va ajudar a bastir JxCat i la Crida no estan disposats a abandonar l’estratègia que, de moment, ha fet trontollar més que cap altra l’Estat. Reclamar la independència és tan irrenunciable com persistir en la política que impedeixi l’estabilització de l’Estat. Si no es vol afavorir que el tripartit d’esquerra ens faci tornar on érem o gairebé, al règim del 78 ensucrat, cal decidir-se aviat.

Publicat a El Punt Avui, 17/01/2020

En l’article publicat al diari es deia que en el primer Govern Torra només hi havia una consellera independent, la de Cultura. De fet, eren dues, perquè Elsa Artadi, consellera de Presidència, també ho era.

Per a més informació, vegeu el reportatge de Xavier Puig Sedano: “Mirades per endreçar l’entorn de Junts per Catalunya”, publicat a la revista El Temps, el 13 de gener de 2020 Núm. 1857.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.