Genovés i Anguita: cultura i política comunistes

M- 136 [ideograma] 1971 © Joan Genovés

Léalo en español

Amb poques hores de diferència, com si el destí volgués unir-los, s’han mort dos homes lligats al comunisme hispànic. Un era artista i va morir la matinada del 15 de maig, l’altre era un polític i va morir l’endemà dissabte. Tots dos encarnaven la figura del militant polític, del compromís amb uns ideals. Eren el pintor valencià Joan Genovés i el polític andalús Julio Anguita. Havien estat noms de pes en el que podríem anomenar hegemonia cultural comunista de finals del franquisme i els primers anys de la transició. Pertanyien a la generació que a poc a poc es va perdent en l’infinit. Els comunistes, que junt amb els nacionalistes catalans i bascos, havien estat el gruix de l’oposició al franquisme, sempre van saber dominar millor que no pas els nacionalistes l’espai cultural públic. A l’entorn dels comunistes es van agrupar molts intel·lectuals i artistes, que de vegades eren més demòcrates que no pas partidaris d’una fe ideològica concreta. Molts d’ells creien fermament en la reconciliació, que era un dels puntals de la política menada pel PCE de Santiago Carrillo, i esdevingueren “companys de viatge”, com en deien aleshores. El famós quadre de Genovés, L’abraçada —que després es convertiria en l’escultura de formigó que avui està instal·lada en la rotonda d’Antón Martín de Madrid per homenatjar els advocat d’Atocha assassinats el 1977—, n’era una al·legoria: “Hi havia els presos polítics —va dir Genovés en una entrevista—, i jo me’ls vaig imaginar eixint, l’abraçada amb la gent que els esperava a fora. Ajuntar-se tots per començar una nova etapa”. Tant Genovés, com el seu cosí Paco Candel i molts altres, formaven part de l’aliança de les forces del treball i de la cultura que havia de marcar el pas cap a la ruptura pactada.

Els comunistes, que junt amb els nacionalistes catalans i bascos, havien estat el gruix de l’oposició al franquisme, sempre van saber dominar millor que no pas els nacionalistes l’espai cultural públic.

“La normalitat democràtica” va posar tothom al seu lloc. El milió de persones que es diu que van acompanyar els fèretres dels advocats laboralistes assassinats per l’extrema dreta franquista —ara reivindicada impunement per Vox—, no va servir perquè el PCE mantingués la força que aparentment havia tingut abans. La irrupció d’Anguita en la política espanyola és va deure, precisament, a la davallada constant dels comunistes a principis dels 80, trencant el protagonisme que havien tingut quan la dictadura s’extingia per la mort natural del dictador. Les disputes ideològiques van minar els comunistes, que per altra banda, llevat de Catalunya, no van ser mai electoralment gaire forts. Anguita era l’únic alcalde comunista d’una capital de província. A Còrdova es va forjar el seu “mite”. Representava el lideratge fort —ara tan criticat— d’un personatge equiparable als també comunistes Antoni Farrés, l’alcalde de Sabadell que rebia fins i tot els vots de la gent de dreta, o el primer alcalde democràtic de Badalona, Màrius Díaz, o Lluís Hernández, “el Capellà Roig”, batlle de Santa Coloma de Gramenet i que el 1991 no va pair gaire bé la pèrdua de l’alcaldia. Anguita era, però, molt més doctrinari que no pas els alcaldes que acabo de citar. Tenia el capteniment sentenciós del predicador i que de vegades resulta molt molest als que no són de la “cleda”, perquè va carregat d’una innecessària superioritat moral que els comunistes, en un sentit planetari i com a ideologia realment aplicada, no es poden atorgar de cap manera.

Anguita fou l’inspirador del Manifiesto de las Amapolas, de 24 de novembre de 1984, un document amb el qual el PCA va proposar superar els límits del partit per constituir una proposta cívica i electoral nova, Convocatòria per Andalusia, que havia de ser una mena de front ampli. No va durar gaire aquella obertura, tot i que l’experiment va servir d’exemple a Rafael Ribó, llavors secretari general d’un PSUC en crisi i fragmentat —destruït per les disputes ideològiques i els protagonismes— per plantejar el 1987 la creació d’Iniciativa per Catalunya. Vaig assistir a l’assemblea constitutiva de la primerenca IC, la mesa de la qual presidia Josep Maria Solé i Sabaté, perquè aquella proposta, com la d’Anguita, es basava en la convicció que només l’agrupació de gent molt diversa podria donar protagonisme a la multitud, al poble. Una multitud “individualitzada”, si es vol dir així, que és tal com va saber representar-la Genovés en un munt de quadres —i fotografies— magnífics, en els quals les persones no són mai la massa amorfa que es concentrava a la plaça Roja de Moscou.

Que descanseu en pau, Joan i Julio! 

Publicat a elnacional.cat, 18/05/2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.