Posar-se a dieta

Léalo en español

© Artiem

Si et regalen 140.000 milions d’euros i no et poses a dieta, segur que acabes obès. Sobretot si governes el Regne d’Espanya. L’acord que van assolir de matinada els caps de govern dels 27 estats de la UE té rivets d’obra de teatre. Donat que pertanyo a la gent normal que no fa aquestes coses, no entenc aquesta mania de reunir-se de matinada, exagerant el dramatisme poètic dels acords obtinguts. Hi estem tan acostumats que no ens adonem de fins a quin punt la política altera permanentment les normes de la bona convivència. La precipitació no és mai bona quan es tracta d’una qüestió de diners o de resoldre problemes de veritat. La nocturnitat i els cafès no aporten cap valor afegit, doncs.

Però els 27 mandataris de la UE van mantenir unes negociacions maratonianes per acabar amb una solució que cadascun d’ells pot interpretar com una victòria de les tesis que hi defensava. Per naturalesa i per convicció, soc més frugal que no pas partidari d’afartar-me, sobretot si, a més, els grans àpats no els pago jo. A Europa s’ha constituït darrerament una coalició d’estats que s’autoanomena “frugal” per remarcar la seva voluntat d’alleugerir la càrrega que han de suportar per sostenir altres estats, especialment del sud, que acumulen sobrepès perquè mengen sense control a càrrec de les subvencions comunitàries. Als catalans no cal que ens expliquin en què consisteix l’engany, perquè vivim esclavitzats per aquesta paradoxa des de fa anys i panys. La qüestió del dèficit fiscal català és una disputa similar sobre qui paga, qui rep, qui controla la solidaritat i com es compensa l’esforç. La brega entre el nord i el sud europeu s’assembla molt a la disputa entre el nord i el sud peninsular.

La discussió no és ideològica. ¿S’han fixat que gairebé mai s’esmenta a quina família política pertanyen el neerlandès Mark Rutte, el suec Stefan Löfven i la danesa Mette Frederiksen? ¿De quin color és la coalició de govern que presideix el jove Sebastian Kurz? Els quatre líders dels estats frugals (als quals es va afegir Finlàndia) s’han convertit en els grans defensors d’una política de solidaritat basada més en el préstec i el control que no pas en les subvencions a fons perdut. Temen que els beneficiaris dels subsidis en poguessin tornar a disposar amb la mateixa irresponsabilitat que va fer-ho José Luis Rodríguez Zapatero. Rutte és liberal, Löfven i Frederiksen socialdemòcrates i Kurz és un conservador que governa amb els verds austríacs, escorats a l’esquerra. La primera ministra finlandesa, Sanna Mirella Marin, és, també, socialdemòcrata. Vull dir, doncs, que la baralla entre el nord i el sud no és ideològica. Els “amics” socialdemòcrates del nord de Pedro Sánchez no estan per orgues i, en canvi, Angela Merkel, ideològicament autoproclamada democratacristiana, ha facilitat que els estats del sud poguessin salvar la cara amb un acord que inclou, per primera vegada, un endeutament públic col·lectiu. La dreta fent d’esquerra. L’esquerra reclamant austeritat, estendard de la dreta. La cultura nacional de vegades s’imposa a una visió merament ideològica de l’organització social, com ja va advertir Max Weber en parlar de l’ètica protestant i el desenvolupament del capitalisme.

Pedro Sánchez s’haurà de posar a dieta si no vol que els que paguen la festa li retirin el plat de taula

El triomfalisme polític dels uns i dels altres dificulta entrar en la qüestió de fons, que no és altra que acordar quin ha de ser el model de la UE. Com que l’artefacte europeu és com un castell de cartes que un dia pot caure per l’efecte dels cops de puny sobre la taula i la inoperància de la integració, a les Corts espanyoles l’acord al qual han arribat amb nocturnitat —i recelant de les possibles traïdories— els caps de govern dels 27 estats de la UE es convertirà en una batalla campal entre els extremistes conservadors del PP i el govern que la premsa “enemiga” titlla de socialcomunista del PSOE i UP. El debat serà fals, perquè el que es discuteix a Europa, com ja he dit, no és ideològic. Com tampoc no ho és a Espanya l’enfrontament entre el nord i el sud degut al dèficit fiscal i a la corrupció —provada i jutjada— que ha acompanyat la cultura de la subvenció i el subsidi des del 1978.

Pedro Sánchez s’haurà de posar a dieta si no vol que els que paguen la festa li retirin el plat de taula (perquè aquesta clàusula de veto també es va acordar a Brussel·les la matinada del pacte). Entretant, i em sembla una molt bona iniciativa, el govern català, amb el president Torra al capdavant, s’ha avançat i aquest dimarts va presentar un pla ambiciós a llarg termini, a deu anys vista, per “reactivar i reorientar” l’economia. L’actual govern català, independentista i de centreesquerra, no ven fum, com han fet Ada Colau i el seu soci de govern, el socialista Jaume Collboni, tots dos suposadament situats més a l’esquerra que Torra, en presentar el seu Pacte per Barcelona. El pacte municipal s’ha desinflat abans d’arrencar perquè és genèric i sense pressupostar.

El govern Torra s’ha compromès amb la reactivació amb números. Des d’ara fins al 2032, la Generalitat farà una inversió pública de 31.765, a raó d’una mitjana de 2.400 milions d’euros anuals. Repartirà aquesta quantitat anual en cinc eixos per reactivar l’economia i “reorientar-la” després de la pandèmia de la Covid-19. Aquests cinc eixos són: 1) l’economia de la vida (que inclou des de la bioeconomia fins a la cultura o les polítiques d’inclusió social), amb una dotació de 5.011 milions d’aquí al 2032; 2) la digitalització (principalment, a les escoles i a les empreses), amb 980 milions; 3) la transició ecològica (que va des de les polítiques d’acció climàtica fins a l’automoció o l’habitatge), que disposarà de 16.700 milions; 4) la societat del coneixement (en què la principal partida és la recerca), que rebrà 5.786 milions i 5) un eix transversal per agrupar les diverses activitats de finançament a les quals es destinarà 3.310 milions. Aquesta pluja de milions pot quedar en no-res si abans no se supera el dèficit fiscal i l’estat no paga a Catalunya el que li deu.

Si Catalunya fos el 28è estat europeu, els estats frugals no en tindrien queixa. Si en tots els aspectes de la gestió, el govern autonòmic fos tan clar, la credibilitat de la via independentista augmentaria i els arguments a favor de la ruptura serien inapel·lables. Fins i tot els entusiastes del pacte amb el PSOE per aprovar el proper pressupost de l’estat, que no cal que esmenti qui seran, haurien d’aprendre a negociar com els estats frugals —i pròspers— de l’Europa del benestar. Aquesta és l’única manera de negociar amb la dèbil Espanya que sobreviu del subsidi europeu.

Publicat a elnacional.cat, 23/07/2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.