Agustí Colomines: “JxCat pot tenir tendència a repetir els errors de la Crida”

L’historiador Agustí Colomines i Companys (Barcelona, 1957) compta amb una llarga trajectòria política al darrere. Els últims anys ha destacat per ser un dels cervells de l’estratègia seguida per Junts per Catalunya, sobretot quan es va conformar com a candidatura electoral a la tardor de 2017; i per ser també un dels creadors de la Crida Nacional per la República, tot i que ha exposat la seua decepció amb aquesta entitat. Davant la fundació del nou partit que impulsarà el president a l’exili Carles Puigdemont, parlem amb Colomines sobre quin serà el futur d’aquest nou espai que aspira guanyar les pròximes eleccions catalanes, tot i tindre les enquestes en contra.

Per Manuel Lillo

© Jordi Borràs

-Vostè estava al darrere, des del començament, de la creació d’un partit-moviment liderat pel president a l’exili, Carles Puigdemont. Per què està costant tant que aquest nou partit s’acabe de configurar?

-Pels vincles de Carles Puigdemont amb el PDeCAT. Això ha estat un llast permanent. En part, suposo, perquè tot i que diuen que ell no és un home del PDeCAT, el PDeCAT l’ha ajudat i sostingut durant aquests anys difícils per ell. I com que els seus aliats presos també són del PDeCAT, tot i que no són del sector oficialista, això ho ha complicat tot molt. A més a més, tot això lliga amb el fet que el sector oficialista del PDeCAT vol el control ferri del nou partit. I això ho dificulta encara més tot.

-La relació del president Puigdemont amb el president Artur Mas, qui el va designar com a successor, li podria generar un dilema més gran al president a l’exili, a l’hora de prendre una decisió?

-Clar. El vincle emocional és un dels principals defectes que té el Puigdemont, que sovint es mira la política des del punt de vista emocional. Puigdemont ha pres una decisió ara, i aquesta és la meva opinió, que és la que hauria d’haver pres el 2018 quan es va fundar la Crida Nacional. En aquest sentit, s’han perdut dos anys.

-De fet, la Crida Nacional per la República estava adreçada a convertir-se en això, en l’espai liderat pel president a l’exili. Què ha fallat?

-Que finalment es va imposar la tesi del PDeCAT. El xantatge sempre ha estat el mateix: «nosaltres som el partit principal, tenim la infraestructura, els drets electorals…». Com que a l’altra part no hi havia res, tot això ho ha complicat. I aleshores s’ha pres una solució més dràstica. Perquè últimament han guanyat més protagonisme del que ja tenien, que era molt, i el Jordi Sànchez ha posat la marxa ràpida. Això ho ha acabat condicionant tot. Com que el David Bonvehí i companyia van cometre l’error de menystenir la proposta dels presos, que era una via intermèdia, tot això ho va acabar de precipitar.

Explicava vostè en elnacional.cat que un nou partit hauria “d’alimentar-se de les organitzacions cíviques”. La Crida no ho ha fet?

-En part sí que ho ha fet. Però quina activitat ha tingut la Crida des del dia en què es va fundar fins ara? Cap ni una. És el fenomen més estrany del món mundial, que és tenir 8.000 persones al darrere i no fer res.

-I a què s’ha degut aquest immobilisme, segons vostè?

-A les cessions que es van fer al PDeCAT i al fet que no hi havia cap voluntat de fer una cosa nova de veritat. Aquest és el drama.

-I pensa que Junts per Catalunya no caurà en aquests errorsO tindrà tendència a repetir-los?

-Per desgràcia, penso que pot tenir tendència a repetir-los. Si no es fa neteja de veritat… Tot el que hi ha hagut els darrers anys a l’entorn de certs sectors polítics s’ha de renovar. I això, de moment, no es veu. És veritat que van començar dient unes coses i finalment l’acte de dissabte no serà un congrés constituent, sinó la primera assemblea d’un congrés constituent. Però tot el que no sigui donar protagonisme a la gent, a processos de primàries, etc., convertirà aquest nou partit en un partit convencional. I un partit convencional funcionarà poc. Perquè la gent, en aquests moments, té moltes preocupacions. I una, la desconfiança en la política, l’havíem pal·liat amb l’aparició del procés. Si torna, mala peça al teler.

-Si Junts per Catalunya es desmarca del PDeCAT de manera definitiva, no li podria suposar un cost electoral?

-Amb sinceritat, sempre he pensat que l’aparició d’un partit de dreta amb el mateix missatge que Esquerra Republicana, dient que són sobiranistes o independentistes però que cal actuar a llarg termini i tot això, a qui acabarà afectant és a Esquerra Republicana. Perquè si això qualla, una persona de dretes com l’Andreu Mas-Colell, que és capaç de votar Esquerra Republicana, acabaria votant aquesta altra opció. Si existeix una dreta moderada que fa el mateix paper que Esquerra Republicana, molts votants moderats d’Esquerra Republicana acabaran votant aquesta opció.

-Però això no afectaria el nou partit del president Puigdemont?

-El cost seria més gran per a Esquerra Republicana. Una altra cosa és si l’opció Puigdemont, que és la rupturista, no és comprada per la gent.

-El conseller de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró, va demanar que l’espai liderat per Puigdemont no trencara definitivament amb el PDeCAT. Puigneró és una de les persones que més ha sonat com a possible candidat de Junts per Catalunya a les eleccions catalanes. Per tant, hi ha gent propera a Puigdemont que encara aposta per l’entesa amb el PDeCAT.

-És que Puigneró és del PDeCAT. És això el que s’ha de canviar. Sincerament, si tu vols canviar, no pots posar de candidat un home que és del PDeCAT. A banda que crec que ha arribat l’hora de posar una dona com a candidata. Aquesta és una de les maneres de demostrar que de veritat vols canviar les coses.

-I si parlem d’una dona candidata, de qui parlaríem?

-Estic convençut que l’única candidata possible és la Laura Borràs. I l’Estat també n’està convençut. Per això la persegueix.

-I atesa la situació en què es troba Borràs, no hi hauria altra candidata possible?

-Si ella volgués, l’altra candidata possible seria l’Elsa Artadi. El problema és que ella no vol. Tinc claríssim que la candidata ha de ser una dona. Després de 131 presidents de la Generalitat, si tu vols marcar una nova manera de fer, has de trobar una candidata dona. Per donar altres noms, l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, tot i que és del PDeCAT, és evident que té unes condicions que superen aquest vincle. Els mascles alfa ja no es porten en política.

-El procés judicial que hi ha obert contra Laura Borràs no podria perjudicar, al nou partit i a ella mateixa, a l’hora d’esdevenir candidata?

-L’equivocació que ha comès la Laura Borràs és no dimitir com a diputada. Això hauria tallat d’arrel aquesta persecució política, perquè el seu cas hauria estat jutjat a Barcelona i ja veuríem què passaria. Tot i així, hi ha una dèria per buscar la manera de parar els peus a qualsevol candidat de Puigdemont. Això és evident. Amb tots busquen la manera. Però s’ha de superar això, cal tirar endavant i ja veurem què passarà.

-Tornant al PDeCAT, i acabant amb aquest punt, pensa que aquest partit es diluirà, finalment, en l’espai nou del president Puigdemont?

-No. Crec que acabarà anant a les eleccions amb el Partit Nacionalista de Catalunya, de la Marta Pascal. L’Àlex Moga, secretari d’organització del Partit Nacionalista de Catalunya, és amic íntim de David Bonvehí, president del PDeCAT. A mi no em faran creure que tot això és una casualitat de la vida.

I tornant a Junts per Catalunya, hi ha una contradicció en les intencions del partit que vostè mateix assenyalava: «cal gestionar l’autonomia mentre es lluita per la independència». Però les proclames d’aquest espai no encaixen amb aquest argument, on fins i tot rebutgen tota mena de pragmatisme.

-En teoria no. Aquesta era la premissa a través de la qual es van crear dos plans. El Quim Torra havia de gestionar al màxim l’autonomia, però el president ha acabat fent el seu propi camí de l’èpica. El Torra que m’interessa és el que gestiona la pandèmia, no el de la pancarta, per entendre’s. Aquest és el president de la Generalitat que ha d’existir. Per això vaig defensar un perfil més tècnic com a president de la Generalitat, i per això vaig defensar que posessin el Ferran Mascarell en el seu moment. Perquè és un perfil molt més tècnic, professional, que gestiona el dia a dia. No podem oblidar que la gent té preocupacions, i això s’ha de tenir en compte.

-Tal com ha fet Esquerra Republicana a l’hora d’apostar pel seu candidat i pel seu discurs?

-No, no. Esquerra Republicana no ha apostat per això, sinó que ho justifica per renunciar a l’objectiu de la independència. No és el mateix. Una cosa és que diguis tenir un objectiu i ho repeteixis, però que no ho faràs a través de la Generalitat. Per això s’ha creat el Consell per la República, de fet, i altres organismes capaços de fer polítiques de ruptura i d’enfrontament que no es poden fer a través del govern autonòmic, perquè seria bastant suïcida. Per tant, els dos plans han d’existir. Però què diu Esquerra Republicana? Que hem de governar l’autonomia i que hem de donar suport al PSOE, perquè és l’única opció. És la seva manera d’entendre les coses, però la posició del puigdemontisme és una altra. La negociació no serveix de res: sabem què és el PSOE, què ha fet, què fa i què farà. I en conseqüència, el que hem de fer és guanyar les eleccions, conservar l’autonomia i fer també polítiques de ruptura un dia sí i un dia també.

-Ara que esmentava el president Torra, quin balanç fa del seu període com a president?

-Doncs que li ha tocat gestionar una etapa molt difícil. Serà un president de l’excepcionalitat que ha tingut dues fases: la de l’èpica, que no m’interessa gens, i la més humana per encarar la crisi. El problema del Torra ha estat, també, el del sistema polític català: el president no ha nomenat cap dels seus consellers. Els han nomenat els partits polítics i ell no en pot destituir cap.

-Quan pensa que hauria de convocar les eleccions?

-Abans que el destitueixin. Després de l’11 de setembre, per exemple, es podrien convocar i es podrien celebrar al novembre o al desembre.

Tornant a Puigdemont, vostè que és historiador, quins precedents d’èxit hi ha com a exemples de partit-moviment, tal com el que vol impulsar el president a l’exili?

-Esquerra Republicana, quan va néixer als anys trenta, n’és un exemple. Es va crear en un mes, exactament, i va néixer de la fusió de múltiples grups, grupets i contragrupets, alguns d’ells enfrontats entre ells mateixos. Un altre exemple és el del mateix Carles Puigdemont. El 21 de desembre de 2017 va saber crear això, però després no ho va transformar en una organització política. Després del 21D, quan va guanyar les eleccions, el pas següent havia de ser convertit Junts per Catalunya en un partit nou eliminant, definitivament, el PDeCAT. Si això hagués passat, ara no estaríem parlant d’això. Però no ho va fer.

-Pensa, en tot cas, que si Junts per Catalunya acaba evitant la incorporació dels membres del PDeCAT a les seues llistes, l’electorat concebrà aquest partit-moviment com un instrument totalment aliè a l’antiga Convergència?

-La gent ja ho sap. Ara caldrà veure com ho venen mediàticament. Hi ha molta gent interessada a continuar dient que això és el PDeCAT, i la veritat és que tot ha canviat molt. Si finalment es presenten a les eleccions tal com diuen, sense els drets electorals de ningú, és obvi que parlem d’una organització diferent. Que hi ha gent que ve del PDeCAT, com el mateix president Puigdemont, és evident. Però n’hi ha molts altres que no.

-Atès el ball i canvi de sigles, pensa que Junts per Catalunya tindrà oportunitats per evitar la victòria electoral d’Esquerra Republicana?

-Per això seran interessants les eleccions. La divisió no és ideològica, malgrat que es vulgui plantejar d’una altra manera. És evident que la dreta convergent i Esquerra Republicana plantegen la mateixa política, que és la de l’ajornament. En canvi, el partit del Puigdemont no. Veurem qui té més força a les eleccions.

-Pensa que si els números donen, el més normal serà reeditar la coalició entre els dos partits més votats de l’independentisme català després de les eleccions?

-Si qui queda primer és Esquerra Republicana, estic segur que, per molt que diguin, buscaran una altra opció. Si queda primer Junts per Catalunya, l’única possibilitat que té, perquè no en té cap altra, és entendre’s amb Esquerra Republicana. Però qui faci de president ha de fer de president. Aquesta és la gran exigència que s’ha de posar a Esquerra Republicana. Qui nomena els consellers és el president de la Generalitat, i no els partits. I estaran al servei del president de la Generalitat, i no dels partits.

Publicat a El Temps, 25/07/2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.