James Casey, 1944-2020

En Vicent Olmos em fa saber que James Casey va morir el 27 de desembre del 2020. Feia molt de temps que en Jim —així l’anomenàvem sempre— estava malalt. Però encara que sàpigues que la mort ronda algú que estimes, quan reps la notícia que finalment ha traspassat la tristor t’aclapara igualment. L’emoció t’ennuega i el tros de vida que has compartit amb aquell amic retorna amb tota mena de pensaments. Les imatges s’amunteguen desordenades. Quan he sabut que en Jim s’havia mort, he recordat que al meu llibre Manual de sensacions (Angle, 2004) hi explicava fins a punt aquest historiador, nascut a Belfast el 1944, i que era professor a la Universitat d’East Anglia des del 1970, m’havia inspirat per escriure aquell pastitx literari: “L’any 1996 —vaig recalcar a la introducció—, mentre sojornava a Norwich, un petit poble universitari de la regió anglesa d’East Anglia, ja em rondava la idea d’anotar pensaments i coses en un d’aquells quaderns de tapes toves plastificades i d’un negre sever que havia comprat a Barcelona, a la papereria Raïma del carrer Comtal. M’havia de servir per recuperar els paradisos perduts que tots tenim, però que les presses del dia a dia ens impedeixen d’assaborir, sense caure en el puré sentimental que ara té tant d’èxit. Les llargues converses amb l’historiador Jim Casey al Top floor reservat als professors o bé al pub de la Unió d’Estudiants em van obrir encara més la gana d’anotar els comentaris, les incisions i la profunda erudició d’aquest savi nord-irlandès, especialista, a més a més, en la història valenciana del segle XVII. Si més no, per no perdre la riquesa i civilitat d’uns mots dits, a més, en un català molt d’aquella època. En ell, que és d’una bonhomia immensa, tot és una reflexió humana i històrica de gran profunditat. De vegades, fins i tot tenia ganes de prendre notes davant seu, atès que la seva conversa prenia la forma d’una biblioteca colossal i docta”.

En Jim era un home alt i molt prim, que caminava una mica encongit, com acostumen a fer les persones més altes que la mitjana. Tenia una mirada franca i neta, reforçada per uns ulls vius de color gris, cristal·lins i aquosos. Menjava com un ocellet, a petites dosis. No era un home d’excessos ni de grans escarafalls. Més aviat es decantava per la gestualitat subtil, simbòlica, perquè només li calia un petit signe per expressar i representar què pensava. Em recordo del dia que va arribar a la facultat d’Història vestit de dalt a baix d’un blanc immaculat. Al front hi duia una petita marca. Vaig pensar que s’havia emmascarat amb qualsevol cosa. Amb la cadena de la bicicleta, potser, que sempre li saltava. Quan li vaig fer notar que s’havia embrutat la cara, ell em va respondre: “No és cap marca casual. Avui és dimecres de cendra i m’agrada fer-ho notar en una regió que és, des de la invasió dels Orange al segle XVII, un feu dels protestantisme anglès. Vaig quedar astorat per aquesta necessitat de denotar el seu orígen catòlic amb un senyal tan subtil com aquell, perquè en Jim no era especialment un home sectari, com remarcava cada vegada que justificava haver-se dedicat a estudiar El Regne de València durant el segle XVII, precisament. Aquest estudi, que fou la seva tesi doctoral, es va convertir en llibre el 1979 i es va publicar en català per primera vegada el 1981. El 2006, l’Editorial Afers va reeditar-lo amb una versió ampliada. El Jim em deia, com si volgués justificar aquella dedicació a la història valenciana: “per a un nord-irlandès catòlic com jo, que ha viscut el sectarisme protestant durant l’època dels troubles, estudiar un altre país és una manera de comprendre el propi i de reflexionar-hi”. Una idea que després repetiria en la interessantíssima entrevista que li van fer el malaguanyat Manuel Ardit (1941-2013), director durant anys de la revista Afers. Fulls de recerca i pensament, de la qual en Jim era membre del Consell Assessor, i Vicent Olmos, ànima de l’editorial, i que en Vicent i jo vam incloure al llibre Pensar la contemporaneïtat. Divuit converses sobre la història (Afers, 2005). La veritat és que impressiona veure els caps escapçats de totes les imatges dels sants que encara es conserven, per exemple, a la pila baptismal de la catedral de Norwich. No cal ser especialment religiós per copsar en aquelles decapitacions la violència de la història.

En Jim era un pou de saviesa i també era d’una calidesa extrema. Tot i ser un erudit, mai feia ostentació del seu saber. Més aviat defugia els pedants. Els consells que em donava durant les passejades pel campus de la universitat, a prop d’un llac artificial que li donava un toc romàntic, o en les llargues converses al seu despatx retornen a mi amablement quan ara les recordo. El suau timbre de veu amorosia l’accent marcadament anglès del seu català, impregnat de mots antics que havia llegit als documents d’arxiu. Em Jim era, per damunt de tot, una bona persona. Havia estat alumne de John Elliot, el gran hispanista anglès, qui va guiar-lo en el seu interès pel País Valencià i per l’Espanya del comte-duc d’Olivares. Després en Jim s’interessà per la demografia a la costa mediterrània espanyola, especialment de Granada, sobre la qual publicà The History of the Family (Basil Blackwell, 1989), llibre del qual em va regalar una versió en japonès. Encara el guardo tot i no poder-lo llegir, i Family and Community in Early Modern Spain: The Citizens of Granada 1570-1739 (Cambridge University Press 2007). L’exemplar en japonès del primer llibre és un record que tinc, dedicat a mà, amb una lletra que ja era tremolosa, d’aquell any al costat d’aquella ment meravellosa que era en Jim. Per a mi, que aleshores era encara un simple ajudant a la Universitat de Barcelona, poder estar amb ell una temporada va ser reconfortant i alliçonador. En Jim i la seva dona, la Josyane, que era professora de francès perquè era francesa, van ajudar-me en uns moments que llavors no eren gaire fàcils per a mi. Tenia un fill petit i acabava de separar-me de la seva mare. Vivia alterat, però la calidesa de tracte i la bonhomia de tots dos van fer que aquelles hores angleses, per resumir-ho a la manera de Ferran Soldevila, es convertissin en un temps de mestratge vital i historiogràfic. Un privilegi excepcional.

Descansa en pau, amic.

Una resposta a “James Casey, 1944-2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.