Iglesias, cap d’arengada

Léalo en español

© EFE

Hi ha qui pretén negar que els embolics que viu la política espanyola siguin conseqüència de la crisi sobiranista catalana. El desencadenant de la moció de censura contra Mariano Rajoy va ser, no cal dir, la sentència del cas Gürtel, però la iniciativa no hauria prosperat si els partits bascos, catalans i valencians no haguessin decidit votar-hi a favor. A Catalunya, ves, s’acostuma a donar més credibilitat democràtica i negociadora al PSOE que al PP. És una convicció de l’esquerra sobiranista que requeriria un estudi profund per avalar-ne la veracitat. La qüestió és que l’1 de juny del 2018 Pedro Sánchez es va convertir en president del govern per 180 vots a favor, cosa que vol dir quatre per sobre de la majoria absoluta. Només que ERC (amb 9 diputats) o el PDeCAT de Marta Pascal (amb 8 diputats) haguessin decidit de votar-hi en contra, la maniobra del PSOE no hauria arribat a bon port. Se’n van sortir i Sánchez va convocar eleccions per a l’abril del 2019. Les va guanyar, però no va aconseguir formar govern amb Ciutadans (per un mal càlcul d’Albert Rivera, el que el duria a la ruïna), ni amb Podemos, perquè el PSOE no volgué transigir davant Pablo Iglesias. El bloc dels partits que s’abstingueren en la investidura fallida (Podemos, ERC, PNB, EH Bildu i Compromís), després de les noves eleccions, celebrades el mes de novembre, es convertiria en l’aliança governamental (amb l’afegit del BNG, Más País, Nueva Canarias i Teruel Existe) que va donar peu al govern de coalició PSOE-UP que encara dura. Des d’aleshores que Pedro Sánchez juga al pòquer amb els vots prestats dels republicans catalans. Els d’Iglesias assisteixen a la partida d’espectadors.

En política les coincidències són sospitoses. Tot és càlcul i no sempre qui el fa l’encerta. Abans del 14-F, a la Moncloa especulaven amb una victòria del PSC després de l’anomenat efecte Illa. Estaven segurs que l’esfondrament de Ciutadans beneficiaria els socialistes i que la victòria d’Esquerra sobre Junts seria tan àmplia que forçaria els republicans a apuntar-se a la proposta de girar full dels socialistes. Aquesta maniobra estava pensada més per estabilitzar el govern de Madrid que no pas per resoldre el conflicte català. Amb el segon tripartit ja va passar el mateix i els republicans més lúcids han reconegut posteriorment que reeditar la coalició amb Montilla va enfonsar-los en la misèria. Però com que alguns polítics actuals són més aficionats a les sèries de ficció política —el discurs narratiu de les quals són les jugades mestres dels protagonistes— que a la política real, que es basa en l’orfebreria i el pacte, els errors es repeteixen amb el mateix resultat negatiu. Pedro Sánchez porta gairebé dos anys aixecant la camisa a tothom, però molt especialment a Esquerra, l’estratègia de la qual depèn, incomprensiblement, del que faci el PSOE. L’estratègia d’un partit ha de respondre a una convicció i no pas a la sort de si un altre partit accepta el teu pla. Sempre serà teu i no pas d’ells. Si falla la taula de diàleg, ERC no té pla B. Com que de moment el diàleg és merament una targeta d’invitació, per això Esquerra va sobreactuar abans de les eleccions i ara es veu obligada a pactar amb Junts a contracor, atès l’estret marge entre els dos partits i que l’independentisme ha obtingut el 52% dels vots emesos.

Els polítics que van saltant d’un lloc a un altre, com qui picoteja una pruna perquè creuen tenir una missió històrica, sovint no acaben de tenir èxit en res

El resultat del 14-F va esguerrar els plans del PSOE, que havia arribat a creure’s que podria normalitzar la vida catalana amb l’ajuda de l’establishment unionista i ERC. La irrupció de Vox al Parlament, juntament amb la davallada del PP i de Ciutadans (va perdre més o menys 900 mil vots, dels quals el PSC va recollir-ne tan sols uns 46 mil, suficients per superar ERC per 49.251 vots), va fer veure al PSOE que havia d’aprofitar l’ocasió per desestabilitzar el PP aprofitant la debilitat del partit d’Arrimadas. L’Operació Múrcia s’explica així. Una jugada mestra d’Iván Redondo que es va frustrar de seguida perquè no va tenir en compte el factor humà: la necessitat de supervivència d’alguns polítics davant la previsible desfeta del seu partit. La política espanyola està dominada per la síndrome Francesco Schettino, el capità del Costa Concordia que va abandonar la nau abans que ningú mentre el creuer naufragava. A la política abunden els espavilats que s’enriqueixen no saps com i que sempre cauen drets. Però la jugada mestra de Redondo va anar seguida d’una altra jugada mestra de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Ayuso, en dissoldre l’Assemblea i convocar eleccions. Va descol·locar tothom. De moment, el PP ha guanyat la partida i Miguel Ángel Rodríguez (aquell home d’Aznar que assegurava que els catalans “acabarien jugant a bales” si pretenien tenir seleccions esportives pròpies) ha golejat Iván Redondo (autor, sigui dit tot passant, del lema electoral de Xavier García Albiol “Netegem Badalona”). Sovint els assessors polítics són com els Reis Catòlics, tant és que treballin per a uns que per a uns altres. De tot aquest enrenou n’ha sortit tocat el govern espanyol, amb la sortida de Pablo Iglesias i la degradació de Yolanda Díaz.

Soc de la mateixa opinió que el principal setmanari alemany, Der Spiegel, que ha manifestat que el fins ara vicepresident espanyol ha pres una decisió d’alt risc en decidir presentar-se com a candidat a Madrid. Els amants de les jugades mestres tal vegada l’elogiaran, perquè, en termes partidistes, potser aconseguirà salvar els mobles, però l’operació també pot socarrimar-lo i acabar amb la seva carrera política. Els polítics que van saltant d’un lloc a un altre, com qui picoteja una pruna perquè creuen tenir una missió històrica, sovint no acaben de tenir èxit en res. Fins ara, Pablo Iglesias era la cua d’un lluç que s’havia compromès a parar la taula de la negociació (diàleg, en versió light), que és el gran problema, juntament amb els efectes de la pandèmia, que ha d’abordar l’Estat si és que realment vol fer front a l’extrema dreta. Ara, però, Iglesias ha decidit convertir-se en cap d’arengada justificant-ho amb la típica grandiloqüència actual (“plantar cara al feixisme”, etc.), per bé que en realitat el moviment ha estat únicament partidista. Jugada mestra, sí, però menys patriòtica i intel·ligent del que ens volen vendre.

Publicat a elnacional.cat, 18/03/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.