Encara no, Pere

Pere Aragonès / © Efe

Léalo en español

1. George Orwell, un dels millors periodistes que van viure la Guerra Civil, va remarcar que precisament va ser llavors que “per primera vegada vaig veure notícies de premsa que no tenien res a veure amb els fets. La història s’estava escrivint no des del punt de vista del que havia passat, sinó des de la perspectiva del que hauria haver passat”. Estic convençut que aquesta distorsió de la realitat també es podria aplicar al primer intent d’investidura de Pere Aragonès i que finalment va resultar fallit. Vaig veure una piulada de Quim Brugué, catedràtic de ciència política a la UAB, que, des de la seva visió militant, propera als comuns, va intentar resumir el que havia passat al Parlament com una simple disputa entre Junts i Esquerra pel poder i no pas sobre què fer. Joan Tardà, que des que ha abandonat la política està més amargat que mai, ha portat les coses més a l’extrem i ha atribuït l’abstenció de Junts a una rebequeria, perquè, segons ell, “No és fàcil acceptar que els masovers vagin per endavant quan sempre has estat senyor”. Té gràcia un apunt com aquest en un país on els dirigents de l’esquerra són milionaris o fills de la petita burgesia rural i suburbana. ¿És que és tan difícil d’entendre que Junts Esquerra tenen dues visions oposades sobre el moment històric i que aquesta discrepància els enfronta? No n’hi ha prou a dir que els uns i els altres volen la independència i que, per tant, no s’hauria de deixar passar l’oportunitat històrica d’haver sumat el 52%, que també és més fictici que real si ho valorem en xifres absoluts. Aragonès va fer un discurs d’investidura totalment equivocat perquè, en comptes d’intentar convèncer el soci majoritari, es dirigia a la minoria, com si Junts tingués l’obligació d’incorporar-se al preacord entre ERC i la CUP en règim de convidat. L’independentisme no és un bloc, desgraciadament.

2. Si fos veritat que l’actual Parlament és el més d’esquerra des de l’any 1980 i que el programa que va presentar Aragonès també ho és, els comuns no haurien hagut de tenir cap inconvenient a votar favorablement el candidat d’Esquerra. No ho van fer. Ni tan sols es van abstenir. Van votar-hi en contra. Als comuns la independència els importa un rave, però tenien l’oportunitat de fer un gest cap Esquerra que no van voler fer. Qualsevol decisió és legítima i, per tant, suposo que el vot negatiu dels comuns no es pot atribuir a una rebequeria. Abordar la política en aquests termes és el que ha portat els negociadors d’Esquerra, com ja vaig escriure, a cometre molts errors. El primer, i més greu, és no haver sabut avaluar amb qui estaven negociant. Em fa l’efecte que el perfil polític de Jordi Sànchez no encaixa gens amb la caricatura postconvergent que Esquerra i la bombolla mediàtica que l’acompanya atribueixen a Junts. El 2012, data que Aragonès va citar més d’una vegada per advertir que ells havien votat a favor de la investidura d’Artur Mas, Sànchez i molts altres dirigents de Junts estaven ben lluny de CiU. Esquerra es disputa avui l’hegemonia amb una altra mena de gent. Els comunistes sempre van fer política des de la superioritat moral i durant anys Esquerra en va patir les conseqüències. Que li ho preguntin a Josep-Lluís Carod-Rovira, que se’n queixava amargament. Els nous dirigents d’Esquerra, molts dels quals provenen de l’extrema esquerra independentista, actuen amb el mateix menyspreu cap als que no combreguen amb el seu credo.

3. Com que Esquerra és la primera força independentista i ha pregonat als quatre vents que cal ajornar la proclamació de la independència per donar una oportunitat a la taula de diàleg, és ben normal que Junts, que desconfia d’aquesta via, vulgui negociar les condicions d’un acord de legislatura. Els 32 diputats de Junts són imprescindibles i, per tant, Esquerra els ha de donar garanties que tot plegat no és una manera de marejar la perdiu amb l’únic objectiu, força estret i miserable, de disputar-li la preeminència a Junts i inaugurar un nou processisme. És Esquerra la que ha de convèncer Junts i no a l’inrevés. Amb el plantejament que fa Esquerra el més normal és que s’haguessin decidit a pactar amb el PSC, perquè la invitació a girar full lliga amb el marge de dos anys que els republicans i la CUP donen a la taula de diàleg. El problema és que decantar-se per aquesta opció, que voldria dir abandonar l’objectiu independentista, obligaria Esquerra a fer president Salvador Illa, qui, per altra banda, no vol ni sentir a parlar, com Junts, de les imposicions jacobines i nord-coreanes dels antisistema. El Parlament actual, segons l’autodefinició dels diputats que l’integren, és més de centreesquerra que no pas anticapitalista, tot i l’evocació, força agafada pel pèls, d’Aragonès a Marx. La diferència entre valor i preu ha estat un dels debats que ha marcat més la història de l’economia. La Unió Europea no és un club sorgit del Pacte de Varsòvia.

4. Com assenyala sovint Antoni Maria Piqué en la seva sucosa secció Quioscos & Pantalles, coincidint amb Orwell, massa dies alguns diaris creuen tenir la raó i per això s’estranyen que la resta del món no els segueixi. Una cosa així devia pensar qui va decidir la portada d’El Periódico de l’endemà de la investidura fallida: “Aragonès planta cara a Puigdemont”. L’exageració —malgrat que hi hagi dirigents republicans que voldrien que fos així— vol transmetre la idea que el dimoni escuat, el gran manifasser, el manipulador empedreït, qui impedeix l’acord entre els partits de la independència, és el carlí de Waterloo. Es veu que tothom sap que Carles Puigdemont s’està a Bèlgica per mer egoisme, perquè és un evadit de la justícia que no va acceptar les “155 monedes de plata” que haurien evitat el patiment d’Oriol Junqueras, tancat a la presó per culpa de Junts i no pas de l’estat repressor. Però resulta que des de Waterloo s’ha aconseguit internacionalitzar el conflicte amb tota mena d’accions, incloent-hi la de decidir optar a un escó al Parlament Europeu. ¡Quina oportunitat es va perdre en no acordar una candidatura realment unitària amb l’aval, sí, del Consell per la República! Al capdavall, la legitimitat del Consell prové de l’acord de govern tancat entre les forces independentistes per investir Quim Torra com a 131è president de la Generalitat. Aquest acord, presentat el 8 de març de 2018, preveia la creació d’una Assemblea de Representants i un Consell de la República en l’exili, i va ser signat per Junts, Esquerra i la CUP. Ara, republicans i cupaires se’n desdiuen. Si Oriol Junqueras i Carles Puigdemont haguessin copresidit el Consell i Marta Rovira i Toni Comín haguessin assumit les tasques executives, ara estaríem parlant d’una altra cosa.

5. Si tot va com sembla que anirà, demà Pere Aragonès tampoc no serà investit president. No serà cap drama. La democràcia és debat i negociació, que és el que falta a Espanya. No cal imitar-los més. El govern interí pot continuar treballant mentre els partits maduren un acord de legislatura que representi la visió de conjunt i que permeti acabar-la per primera vegada en molts anys. És impossible voler compartir un full de ruta i alhora prescindir de la perspectiva d’una de les parts, encara que hagi quedat per sota electoralment. La revista Idees, dirigida pel maragallista Pere Almeda i pagada amb diners públics, acaba de treure un monogràfic sobre el debat independentista en el qual sobresurt, primer, que no hi col·labori ningú de l’entorn de Junts (per donar credibilitat a l’anàlisi es recorre a la marginal Marta Pascal i a Francesc-Marc Álvaro, un periodista de l’entorn de la vella Convergència i completament desvinculat de Junts), i, segon, que el guru d’Esquerra, Jordi Muñoz, hi reconegui les profundes discrepàncies estratègiques que separen els dos grups que després els dirigents polítics banalitzen. Si intel·lectualment s’insisteix en què Junts i Esquerra són dos universos diferents, a qui ha d’estranyar que la investidura s’hagi de madurar més? Si Pere Aragonès vol esdevenir el 132è president de la Generalitat caldrà que apliqui a la negociació la recomanació de John F. Kennedy: “No negociem mai sense por. Però no tinguem mai por de negociar”. Al capdavall, en una negociació no s’obté el que hom creu merèixer, sinó el que s’ha sabut negociar.

Publicat a elnacional.cat, 29/04/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.