Entre copes… de Vichy

Léalo en español

“Anirem a eleccions”, m’insisteix un amic, ara retirat de la política activa però que va ser alcalde i diputat, cada vegada que parlem. Jo li dic que no, que no es preocupi, que Pere Aragonès serà investit president i podrà formar un nou govern. Del que ja no estic tan segur és si aquest govern serà de coalició o bé d’Esquerra en solitari. Malgrat que les negociacions s’allarguen i els comentaristes es posen nerviosos, Esquerra i Junts juren i perjuren que la comissió negociadora treballa i que cap dels dos partits vol repetir les eleccions. El meu amic, que no és independentista però vota Esquerra perquè s’ha quedat sense partit, el que havia estat el seu tota la vida, més aviat acusa Junts del seu mal averany. Està convençut que els de Puigdemont dilaten les converses per esgotar el temps i provocar la convocatòria automàtica d’eleccions. A més, afegeix, “als d’Esquerra no els noto gaire inquiets davant aquest escenari”. I llavors és quan jo replico que si els d’Esquerra no estan preocupats per la repetició electoral i no fan res per avançar en la negociació, cosa que servidor sap del cert, és que són els d’Esquerra els que especulen amb el calendari i la repetició dels comicis.

El meu amic i jo debatem la qüestió almenys dos cops per setmana. Ho fem per WhatsApp i sense acritud. Al contrari, inclús ens en fotem un de l’altre perquè som soldats de la “vella política” i infinitament menys sectaris que els actuals gladiadors del circ romà en què s’ha convertit el Parlament. La raó política no ens ha fet perdre una raó ètica fonamentada en un humanisme compartit, el seu cristià i el meu ateu. Riem molt i ens llancem alguna andanada, per no perdre el costum de les velles disputes entre independentistes i no independentistes, perquè ideològicament és difícil diferenciar-nos. Tots dos ens situem a l’esquerra, sense extremismes, tot i que ell és més jacobí que no pas jo. Amb una altra amiga meva, ara independentista però abans fervorosa votant del PSC, també parlem de què passarà. Ella s’empassa totes les tertúlies i llegeix diaris amb la fe de la periodista que fou. Sovint s’enerva. Quan ella s’embala i comença a malparlar dels polítics independentistes actuals, li recordo, mig en broma, que no raoni com raonava quan era socialista. I riem. Riem molt.

No és que estiguem en contra de la lògica que diuen que guia els dirigents d’ara, és que senzillament no l’entenem, si és que el que fan respon a alguna cosa més enllà del moviment tàctic

Tot i que no hem coincidit mai junts, i per tant hi parlo per separat, tots tres fem el mateix diagnòstic: no és que estiguem en contra de la lògica que diuen que guia els dirigents d’ara, és que senzillament no l’entenem, si és que el que fan respon a alguna cosa més enllà del moviment tàctic. Quan un no entén la lògica de qui sigui, és molt difícil parlar-ne. En els casos més extrems, a més de no entendre els enunciats polítics que defensa aquell algú, el pitjor és el grau de sectarisme. Aquesta setmana, i amb motiu del 14 d’abril, he llegit articles de tertulians propers a Esquerra que, enrabiats amb Junts, a més de defensar mitologies pròpies de la Nova Història, feien diagnòstics que eren de jutjat de guàrdia. Els insults no es llancen tan sols a Twitter, ara que sembla que les mentalitats benpensants defensen allunyar-se de la xusma piuladora. Que Ada Colau, la campiona dels escarnis quan era activista de la PAH, que és una forma d’assetjament com qualsevol altra, ara se senti ofesa per la barroeria argumental i les formes grolleres dels usuaris de Twitter, no sé si és maduració o cinisme. Hi ha gent que només té escrúpols quan es veu afectada per un tracte injust i degradant.

Tornem als meus amics, que són més divertits. M’he jugat un dinar amb cadascun. Per separat. Però ara que hi penso, potser els convocaré a tots dos a casa, perquè, si bé no som exactament una bombolla de convivència, en realitat sí que ho som, si més no políticament, per bé que cap dels tres votem el mateix partit. Ens uneix que per a nosaltres l’acció política no és el que defensava Marx, no el barbut, sinó el del bigoti fals, el gran Groucho: “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”. I riem, riem molt amb la facècia marxista, perquè hem arribat a l’edat dels sèniors, als quals reivindicava el director de La Vanguardia en un dels seus bitllets editorials de dies enrere, i n’hi ha que, com jo, ens veiem obligats a substituir el trago de whisky per una aigua de Vichy.

El gas és vida. No us en rigueu!

Publicat a elnacional.cat, 15/04/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.