Els Pujol, a judici

Léalo en español

Jordi Pujol i els seus set fills / © Mario Chaparro

La família Pujol s’asseurà finalment al banc dels acusats. El titular del jutjat d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, va acordar ahir l’obertura de judici oral contra l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, els seus set fills i 11 persones més, entre les quals l’exdona del fill gran, Mercè Gironés, i els empresaris Luis Delso, president de la constructora Isolux i implicat en altres sumaris de corrupció, Carles Sumarroca, de la família dels vins escumosos, i Carles Vilarrubí, exvicepresident del Barça i de la Banca Rothschild a Espanya. Se’ls acusa dels delictes d’associació il·lícita, blanqueig de capitals, falsificació de document mercantil, contra la hisenda pública i frustració de l’execució. Un bon cistell d’infraccions que pot comportar condemnes de presó molt altes per als principals acusats, a més de multes multimilionàries. Per començar, Pedraz requereix al primogènit dels Pujol que, en deu dies, dipositi 7 milions i mig d’euros i a Mercè Gironés 400.000 per la possible responsabilitat civil dels delictes fiscals. Està clar que  el jutge apunta d’una manera molt clara a l’antic matrimoni, si bé la imputació d’associació il·lícita és general. Aquest enfocament és el que ha servit perquè alguns diaris de la capital espanyola qualifiquessin la família Pujol com un clan mafiós.

No cal ser molt llest per relacionar la investigació de la família Pujol amb el procés sobiranista de la darrera dècada. Calia aturar l’aposta de CDC per la independència per la via que fos. Que l’Estat esmercés tants esforços per desacreditar el procés no hauria d’haver estranyat ningú. Tots els estats es defensen a capa i espasa del que consideren atacs a l’ordre establert i a la unitat territorial, encara que ho hagin de fer forçant la intel·ligència dels ciutadans. A finals de juny del 2018, per exemple, un jutjat penal de Madrid va absoldre els periodistes Eduardo Inda, Esteban Urreizteta i Fernando Lázaro que el desembre de 2014 havien esbombat des de la portada del diari El Mundo que l’alcalde Xavier Trias tenia un compte bancari a Suïssa. Trias va denunciar els periodistes per un delicte de calúmnies. El jutge que va absoldre els calumniadors va considerar que la notícia que es va difondre era d’interès públic i que no es tractava d’un simple rumor o insinuació, “sinó que provenia d’una font seriosa i fiable”. Si una informació és falsa, és falsa, oi?, encara que la font sigui Sa Santedat el Papa de Roma. Però la justícia espanyola passa de tot. La qüestió és que l’alcalde Trias no tenia cap compte corrent a Suïssa, tal com va certificar el banc UBS. Anticorrupció va arxivar la causa, però el mal ja estava fet. L’alcalde Trias se’n va sortir perquè l’acusació no tenia cap fonament. I aquí el tenen refet, a prop de fer els 75 anys, retornant a l’arena: aquesta setmana ha estat nomenat, a proposta de Junts, tot i que el 14-F va donar suport al PDeCAT d’Àngels Chacón, nou president del consell d’administració de l’Institut Català de la Salut (ICS), l’empresa pública de serveis de salut de la Generalitat de Catalunya. Si ets honrat i saps rectificar a temps, tens corda per estona.

El règim del 78 es caracteritza per la corrupció. A l’Espanya constitucional postfranquista la corrupció s’ha generalitzat a l’engròs, lligada al finançament dels partits, a l’obra pública i a les comissions rebudes per personatges que feien d’intermediaris o de facilitadors

Les acusacions contra la família Pujol tenen més fonament. Aquesta és la diferència amb el cas Trias. Algunes de les inculpacions estan més que provades, atès què els mateixos interessats n’han fet confessió pública —la famosa deixa de l’avi amagada a Andorra durant anys— o bé perquè, com en el cas de l’Oriol Pujol, l’acusat va acabar acceptant davant d’una jutgessa de l’Audiència de Barcelona una condemna de dos anys i mig de presó per haver cobrat comissions il·legals d’empresaris afins del sector de les ITV, amb la qual cosa va evitar ser jutjat per un tribunal popular i passar la vergonya d’un judici públic. Però hi ha gent que té molta barra i l’Oriol Pujol és un d’aquests individus. En soc testimoni. En el seu dia vaig escoltar com negava vehementment que tingués res a veure amb el cas que esquitxava la seva dona, Anna Vidal. L’Oriol Pujol va estar menys dies a la presó que aquells dirigents de CDC que l’acompanyaven crèduls a les portes dels jutjats. Mireu on són ara Josep Rull i Jordi Turull. Encara a Lledoners condemnats a altíssimes penes per sedició. A Espanya, la corrupció es paga amb menys presó que lluitar democràticament per la llibertat. Hi ha gent que, de només creuar-hi dues paraules, ja saps que no són de fiar. A mi em va passar amb aquest fill del president Pujol, a qui no es coneix cap més mèrit que aquest.

No dubtin que quan jutgin la família Pujol els diaris de Madrid s’abraonaran contra el que políticament havia representat el president. L’anticatalanisme s’abocarà a dojo. Però el cas dels Pujol no té res a veure amb el catalanisme, l’independentisme, el sobiranisme o qualsevol doctrina política. Només n’és el pretext, com la corrupció del rei Joan Carles no implica una impugnació de la democràcia en general, com a doctrina i sistema polític que reclama la sobirania del poble. Els dos casos, en canvi, sí que són un reflex del que ha estat el règim del 78, el context. De fet, són concomitants, encara que tinguin arrels diferents. Carles Vilarrubí va ser assessor i tutor d’Iñaki Urdangarin, el gendre del rei emèrit que es va creure que podia fer com el seu sogre i va acabar essent jutjat i condemnat. Vilarrubí, que està casat amb Sol Daurella, la propietària de l’embotelladora de Coca-Cola a Europa, i per tant, forma part de la reduïda jet set catalana, és un dels màxims exponents del sector negocis de l’antiga Convergència. El jutge li demana 5 anys de presó i que pagui dues multes per un valor aproximat de 300.000 euros, que per a ell deu ser xavalla. El que li farà més mal a la reputació és si finalment el condemnen a presó.

El règim del 78 es caracteritza per la corrupció. Es parla molt dels oligarques russos que es van enriquir després de la caiguda del comunisme a l’URSS, però a l’Espanya constitucional postfranquista la corrupció també s’ha generalitzat a l’engròs, lligada al finançament dels partits, a l’obra pública i a les comissions rebudes per personatges que feien d’intermediaris o de facilitadors. Potser algú trobarà injust que es jutgi la família Pujol i que el rei emèrit encara tiri de veta de l’erari públic amb la cobertura, ai las!, del “govern més progressista del món”. Ho és. Però, diguem-ho clar, vistes les proves, sembla ser que és de justícia que els Pujol s’asseguin al banc dels acusats. De les bondats o no de l’obra de govern de Jordi Pujol ja en parlarem d’aquí a cent anys, com vaig escriure en un llarg article.

Publicat a elnacional.cat, 17/06/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.