Els homenots (i dues dones) d’Oriol Pi de Cabanyes

Presentació d’Estels que encara fan llum (Pòrtic), d’Oriol Pi de Cabanyes. Al Foment Vilanoví, 18/06/2021

En el temps de la Grècia romana, l’historiador i assagista Plutarc defensava que la “singularitat humana és el motor de la vida i també de la història”. D’aquí en va sortir les Vides paral·leles que, segons Carles Riba, “[era] el testament espiritual de l’antiguitat clàssica.” La seva galeria d’herois, de grans exemples, ho eren perquè eren caràcters plenament responsables d’ells mateixos. I tot això estava escrit amb intenció  didàctica més que històrica. Plutarc tria les biografies que ofereixen grans exemples, a fi de moure, per l’adhesió de la intel·ligència, la possibilitat a imitar-les.

Escriure retrats o pinzellades o evocacions de personatges no és una tasca fàcil està a l’abast de pocs autors. Un dels més coneguts, o si més no un dels autors que m’agraden, potser perquè tinc una tendència anglòfila, malgrat que ell era un afrancesat és Lytton Strachey, que inicialment va pertànyer al grup dels anomenats Apòstols i d’aquí va passar al londinenc Cercle de Bloomsbury, amb el matrimoni format per Virgínia i Leonard Woolf, el filòsof George Edward Moore, l’economista John Maynard Keynes la pintora Dora Carrington, que es va enamorar d’ell malgrat que Lytton no podia correspondre-li a causa de la seva homosexualitat, i l’escriptor Gerald Brenan, entre altres. Strachey va revolucionar la manera com s’escrivien les biografies l’any 1918 amb un llibre esplèndid que no s’ha traduït mai al català: Victorians eminents. El 1931 va publicar Retrats en miniatura, en el qual incloïa la breu semblança de sis historiadors de primer ordre, entre ells Hume i Gibbon.

He llegit en algun lloc que Josep Pla, gran coneixedor dels clàssics  grecollatins i de Plutarc, confeccionà els Homenots  (quaranta-cinc entre 1958 i 1962; arribant finalment a seixanta apareguts, els darrers entre 1969 i 1975), amb l’objectiu de preservar, divulgar i potenciar unes figures exemplars, excepcionals  i modèliques, però amb risc de ser oblidades a causa de la dictadura. No és l’únic no ho faria. Molts altres autors s’hi ha dedicat. Per exemple, Domènec Guansé a Retrats literaris (1947), una meravella que va servir de model perquè Montserrat Corretger i Francesc Foguet preparessin un altre volum, seguint el mateix model, amb articles esparsos que Guansé havia publicat en diverses revistes: Retrats de l’exili (2015); Lluís Nicolau d’Olwer a Caliu: records de mestres i amics (1958); Enric Jardí al seu Tres diguem-ne desarrelats, del 1966, dedicat a reivindicar Josep Pijoan, Gaziel i Eugeni d’Ors; Maurici Serrahima a Dotze mestres (1972), de Verdaguer a Gaziel, els 31 minuciosos retrats que Albert Manent va incloure als llibres El Molí de l’Ombra (1986) i el Solc de les Hores (1988); la monumental tasca de recuperació feta per  Xavier Garcia i Pujades amb els seus Homenots del Sud, publicats en tres volums successius el 1994, 2004 i 2014 o bé els quatre volums de la sèrie Biografies parcials (2009, 2011, 2015 i 2018), que Xavier Serra ha dedicat a personatges valencians. El professor Quim Nadal ha dedicat una trilogia a “homes i dones que deixen petjada”: Vides amb nom (2005) i Noves vides amb nom (2011) i el recent volum Noms d’una vida (2021). 

El que vull dir és que el nou llibre d’Oriol Pi de Cabanyes s’inscriu en aquesta tradició de recuperació. A més, mentre està parlant de Joan Perucho, deixa anar una declaració de principis: “el món no el mouen les idees sinó les persones”. Suposo que uns quants doctrinaris li ho discutirien. El títol d’aquest llibre és ben explícit: Estels que encara fan llum. Els personatges que retrata aquí l’Oriol són ben vius almenys en el seu ADN intel·lectual i per això vol contribuir que continuïn essent un far per a tothom.

No hi busquin cap biografia completa. Són retrats al natural, fets al moment, i propiciats per alguna vivència que l’Oriol va compartir amb el retratat. L’ordenació del llibre és alfabètica, però en canvi els escrits cronològicament són d’èpoques diverses. La primera evocació, la dedicada al poeta Rafael Alberti, és del 1996 i la darrera, parlant de l’historiador Pierre Vilar és del 2000. Però en general tots els retrats daten de finals del noranta del segle passat. Però aquí el temps no importa, perquè l’aspiració de l’autor és reflectir el contínuum cultural que hi reflecteix. L’autor fa la funció de fetge, d’òrgan que filtra el devessall de vivències. Al pròleg, l’Oriol ens adverteix que ha extret els 33 perfils, que ens presenta com uns petits retrats derivats de converses, encontres i viatges. d’un extens dietari començat el 20-N de 1975 —ja sabem quin significat té la data— com a Llibre d’hores. Si ho he entès bé, l’Oriol continua escrivint el dietari del qual en va donar un tast, el corresponent al període 1975-78, el 1980.

En començar el llibre, l’Oriol diu que tots els perfilats són morts menys un. Vaig endevinar-lo de seguida, malgrat que és d’edat molt avançada, el 8 de juliol farà 100 anys. Es tracta del filòsof i sociòleg francès Edgar Morin. No va costar-me gaire d’endevinar-ho perquè hi he coincidit en alguna de les reunions del jurat del Premi Internacional Catalunya del qual tots dos som membres. Després l’Oriol em va desmentir, perquè ell no estava pensant en el filòsof de la complexitat quan va escriure el pròleg, perquè creia que era mort atès la seva desaparició pública, sinó en el tibetanòleg de la UPF Ramon N. Prats, nascut el 1946.

Dels altres personatges de què es parla en aquest llibre, només n’he conegut quatre.

El poeta Salvador Espriu, mitjançant el meu pare, amb qui es tenien molt d’afecte. El poeta de Sinera va tenir l’amabilitat de llegir els meus versos de joventut i n’he retingut tota la vida una observació elogiosa cap a mi, per allò de la vanitat, que venia a dir: “treballi, vostè té fusta de poeta”. Jo tenia 15 anys i em parlava de vostè en el despatx que l’Assistència Mútua, propietat del seu germà, tenia al passeig de Gràcia, per sota del carrer d’Aragó.

De Raimon Pannikar, amb qui vaig dinar a Tavertet en companyia de Fèlix Martí, en tinc un altre record, que també m’acompanya des d’aleshores. Mentre parlàvem sobre religió, política i algun llibre, jo vaig deixar anar que no era creient. I ell en va mirar de fit a fit i va dir-me “No digui que no té creences. Potser no té creences religioses, però segur que creu en alguna cosa”. És una observació que repeteixo sovint, perquè inclús l’agnosticisme és una creença, en tant que és doctrina que declara incognoscible tot allò que depassa l’àmbit de l’experiència científica i, per tant, que declara impossible de conèixer la natura i l’existència de Déu.

El tercer personatge que he conegut és Josep M. Subirachs, d’una manera indirecta: vaig ser molt amic de la seva primera dona, la Cecília Burgaya, amb qui vaig coincidir en el claustre de l’Escola Isabel de Villena, i de la filla de tots dos, la Judit Subirachs, una molt bona historiadora de l’art, que va treballar durant anys amb en Josep Benet i que avui te cura de l’Espai Subirachs del Poblenou.

Tísner vaig conèixer-lo tangencialment a Nacionalistes d’Esquerra, una de les múltiple temptatives electorals independentistes que no van arribar a quallar.

Dels 33 perfils, només dues estan dedicats a dones. Durant anys l’espai públic —polític, literari o universitari— ha estat dominat per homes. De les dues dons, una és catalana, Maria Aurèlia Capmany, i l’altra xilena, Marta Harnecker, l’autora d’un dels llibres supervendes del breviari marxista. Recordo les sessions de discussió d’aquest llibre, Fundamentos del materialismo histórico, del grup dirigent del partit del meu pare, el primigeni Partit Popular que finalment confluí en la constitució del PASC-C. Malgrat que el segle XX és el període d’auge del feminisme, les dones no eren —ni són encara— protagonistes de la vida pública. És una marginació tan aclaparadora que ens caldrà prestar molta atenció per no tornar enrere.

Mentre llegia el llibre, vaig anar apuntant els noms dels perfilats amb una frase al costat que resumís l’escrit. Els la transcric:

  • Rafael Albertí, el demiürg que va saber crear il·lusió i entusiasme per mitjà de la paraula.
  • Agustí Altisent, el monjo de Poblet que no tem el destí perquè es deixa amarar pel que s’esdevé.    
  • Knut Ahnlund, el representant dels Nobel que es passeja per Vilanova.
  • Pepín Bello, evocant el Dalí de los Putrefactos.
  • Miquel Batllori, el burgès castellanitzat, esdevingut un savi jesuïta a Roma.
  • Maria Aurèlia Capmany, en plena decadència mentre recorda el seu company, en Jaume Alcover.
  • Pere Calders, l’amable sorneguer, que de la ironia no en feia una arma.
  • Francesc Català-Roca, el fotògraf vampir, que xuclava la vida a instantànies.
  • Anhil Dhinga, hispanista de Bacarès, a l’Índia.
  • Mossèn Dalmau, un capellà activista sota el franquisme.
  • Salvador Espriu, la veu de la consciència civil.
  • Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot lúbricament enjogassat.
  • Josep Guinovat o la realitat de les formes.
  • Marta Harnecker, la por a la vida d’una xilena dogmàtica refugiada a l’Havana.
  • Manuel Ibáñez Escofet, la vocació literària i la curiositat d’un bon periodista [per cert, finalment, l’any 1998, Ibáñez va escriure les memòries que tu reclames en el teu escrit de 1984: La memòria és un gran cementiri].
  • Cassià Just, l’Abat pacificador d’un monestir, el de Montserrat, en plena ebullició.
  • René Llech-Water, la flama lingüística a la Catalunya Nord. [Atesa el prejudicis ideològics de la historiografia i la lingüística catalana, aquest home, d’ideologia tradicionalista i reaccionària, no mereixerà etenció].
  • Josep Maria Llompart, el poeta mallorquí que l’Oriol va portar a la presó Model de Barcelona perquè hi recites poemes.
  • Nèstor Lujan, l’oralitat desbordada [Josep Termes també era així] i un gastrònom com pocs hi ha hagut.
  • Lluís Marcó, empordanès i jueu d’adopció.
  • Edgar Morin, la poliidentitat del que volem ser.
  • Raimon Pannikar, el guru indocatalà de Tavertet.
  • Octavio Paz, a qui inquietava més la consciència de ser diferent que la vivència de ser igual
  • Joan Perucho, un bibliòfil com poc. Hi ha gent malalt de memòria, com el meu mestre, en Josep Termes, però aquest antic jutge no comprava llibres de vell, era un col·leccionista de vides.
  • Baltasar Porcel. Una llarga conversa, crec que és el perfil més extens de tot el llibre, per parlar de per què la seva tradició era al mateix temps allò que va fer-lo i allò contra el que va rebel·lar-se per no assumir-ne l’herència.
  • Ramon N. Prats, més budista i més cristià que molts cristians, del la família dela Alòs-Moner, especialitzat en la cultura tibetana i que aspira a la felicitat.
  • Jaume Sabaté, el pintor del sud [en Xavier García també va fer d’ell una singularitat], que buscava la suprahumanitat —entre la naturalesa i la persona, per tant— en les harmonies de colors.
  • Lluís M. Saumells, l’escultor, narcut a Gironella, però que sempre serà recordat pel monument franquista de Tortosa, que continua generant polèmica al cap de gairebé 25 anys que l’Oriol en demanés la desfranquització.
  • Josep M. Subirachs, El Quasimodo de la Sagrada Família, criticat a dojo per una part de la gent de cultura, que era l’artista agnòstic reclòs en un temple sagrat.
  • Arthur Terry, el catalanòfil anglès, de qui puc dir, perquè vaig constatar-ho jo mateix a la Universitat d’Essex, a Colchester, el curs 1985-86, que gaudia d’un altíssim prestigi acadèmic.
  • Tísner, de la nissaga dels Artís, un indígena europeu amb aspecte de pirata.
  • Guillem Viladot, el poeta farmacèutic d’Agramunt, d’una actitud estètica avantguardista com pocs. Va ser el primer editor de Brossa i recordo que quan el meu pare va fer 50 anys, en Viladot va regalar-li un poema visual que reproduïa 50 vegades, el vers, justificat a tota la plana, “Un més un”, “un més un”, etc.
  • Pierre Vilar, la perplexitat d’un home vell —i antic comunista— davant els canvis del món, i especialment a l’URSS, però de qui no es pot prescindir si volem entendre la historiografia catalana contemporània.

Llegeixin aquest llibre, perquè, a més d’estar ben escrit i ser amè, contribuiran a mantenir viva la llum d’aquests estels desapareguts. O si més no els il·luminaran el cervell per espantar les tenebres de la intransigència.

Moltes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.