Torna Orwell

Léalo en español

Ahir, 14 de juliol, s’esqueia el 232 aniversari de l’assalt a la Bastilla. No és una commemoració rodona, però, atès que el món no va bé, com ja va preveure Tony Judt, reivindicar avui la Revolució Francesa és més necessari que mai. El segle XX va violentar l’esperit de la Il·lustració amb les ideologies totalitàries que no han desaparegut al segle XXI. L’ascens de l’extrema dreta arreu n’és un símptoma. Qui no entengui que la Xina és una amenaça, perquè és l’estat comunista —i per tant dictatorial— més gran i poblat del planeta, és que no ha entès que l’expansió econòmica del capitalisme autoritari xinès passa, també, per bandejar els valors democràtics que se sostenen precàriament a Europa i Amèrica. En la darrera cimera de l’OTAN, celebrada el mes de juny passat, el secretari general de l’organització atlàntica, el noruec Jens Stoltenberg, va indicar que “tothom ha reconegut que la Xina està augmentant les seves capacitats militars i que ha continuat amb el seu comportament coercitiu”. El govern xinès va replicar que tot plegat eren “calúmnies” dirigides a devaluar “el desenvolupament pacífic de la Xina”, i va denunciar que “l’OTAN continua mantenint una mentalitat pròpia de la Guerra Freda”. Potser sí. La Xina replica a les crítiques sobre el seu autoritarisme amb l’agressivitat imposada per la denominada “diplomàcia del llop guerrer”, inspirada en una sèrie de pel·lícules que vindrien a ser la versió xinesa de Rambo, i inclús imposant sancions comercials als estats crítics.

El comportament coercitiu de la Xina no és, certament, militar (per bé que la despesa militar xinesa ha crescut molt), sinó econòmic. El PC xinès ha adoptat a ulls clucs la teoria estalinista del “comunisme en un sol país” per pur nacionalisme, que s’ha vist reforçat pel buit de valors causat pel fracàs ideològic del model comunista. Un nacionalisme que considera Hong Kong, Taiwan i el Tibet el seu país (de la mateixa manera que Gibraltar és Espanya per al nacionalisme espanyol) i es mostra implacable i policial per reprimir a qui ho qüestiona. El món veu com Hong Kong és assimilat a la dictadura i no hi fa res, més enllà de la condemna verbal. És molt significatiu que el mateix any que va caure el Mur de Berlín que va posar fi a l’herència de la Revolució d’Octubre a l’URSS i a l’Europa de l’Est, mesos abans els tancs xinesos acabessin amb la protesta democràtica de joves, obrers i intel·lectuals a la plaça de Tiananmen i el nacional comunisme quedés reforçat. A Occident es van esquinçar les vestidures, però ningú va gosar enfrontar-se directament al gegant asiàtic. Es tem el creixent protagonisme de la Xina en un ordre multipolar (per això Donald Trump insistia a parar-li els peus), però molts polítics i empresaris occidentals voldrien imitar el model econòmic xinès, basat en un creixement expansiu i un autoritarisme polític que destrueix l’esperit democràtic de 1789 i les posteriors onades revolucionàries liberals de 1830 i 1848. Biden ha posat fi a la guerra comercial entre els EUA i la Xina iniciada el 2018, i la UE no sap quin serà el seu paper en un ordre mundial on la Xina ja exerceix de gran potència, per damunt de Rússia, competint amb les inversions dels estats, també totalitaris (perquè l’islamisme que hi imposen ho és) de l’Orient Mitjà. L’Aràbia Saudita té l’honor de ser una dictadura més antiga (1932) que la xinesa (1949), però el seu poder al món no implica afavorir una invasió comercial, sinó que opta per desplegar l’hidra financera i la compra de voluntats. El control dels grans equips de futbol europeus n’és una mostra.

El model xinès ja seduïa empresaris i inversors i els petrodòlars han aconseguit imposar un relativisme moral global. És la nova globalització

Quan l’any 2001 la Xina va entrar a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), hi va haver qui va creure que “le doux commerce”, com l’anomenaven els francesos, permetria una obertura del règim comunista xinès. El comerç ha estat dolç, més per als xinesos que per ningú, però la repressió i l’autoritarisme intern són tant o més amargues que abans. La pandèmia ha facilitat els acords entre els EUA i la Xina, deixant descol·locada la UE, que es refugia en la “doctrina Sinatra”, anomenada així per la cançó My Way (“A la meva manera”), amb la qual Europa intenta marcar distàncies entre les dues grans superpotències. Les declaracions de les democràcies occidentals evoquen els principis de 1789 quan parlen de la Xina, però callen davant els abusos i persecucions dels xeics saudites. Molts polítics (entre altres, Matteo Renzi, David Cameron, o François Fillon) i caps d’estat (com el monarca espanyol Joan Carles) s’han enriquit amb la venda d’armament i infraestructures o bé amb els generosos honoraris que els paga l’Institut FII (Future Investment Initiative), que és la plataforma que utilitza Mohammed Bin Salman, el príncep saudita que un informe de la intel·ligència estatunidenca va responsabilitzar de la mort del periodista Jamal Khashoggi, per als suborns institucionalitzats. Comerç (dictadura xinesa) i petrodòlars (dictadures àrabs) contra la democràcia.

El model xinès ja seduïa empresaris i inversors i els petrodòlars han aconseguit imposar un relativisme moral global. És la nova globalització. La pandèmia s’ha convertit en una excusa per als governs occidentals per prendre mesures que, si no anem alerta, acabaran per identificar els règims democràtics amb aquests sistemes autoritaris. N’hi ha prou amb un exemple, que a més és espanyol, per veure-ho. La reforma de la llei de seguretat nacional ha esdevingut polèmica perquè aquesta iniciativa legislativa del govern de coalició espanyol presidit per Pedro Sánchez, que desplega l’anterior de Mariano Rajoy, preveu la “requisa de béns i serveis”, la “mobilització” forçada de ciutadans sense cap indemnització, un control exhaustiu de la informació, sense aplicació de la llei de transparència, i un pla d’intel·ligència i informació per tenir sota control tots els recursos que un estat podria menester en una “situació de seguretat nacional”, així com la “suspensió” del lliure mercat i aturar les “inversions estrangeres”. Ui!, quina por. Llegit l’avantprojecte d’aquest govern que es considera “progressista”, de cop m’ha vingut al cap un episodi protagonitzat pels governs xinès i australià. Quan el primer ministre australià Scott Morrison va demanar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que investigués si la Xina tenia alguna mena de responsabilitat en la propagació del coronavirus, el govern xinès va respondre-hi imposant aranzels del 80,5% sobre les exportacions de civada australians i suspenent llicències que afectaven el 35% de les exportacions australianes de bestiar boví a la Xina. Tots els governs somien amb el control ferri de la llibertat dels ciutadans. Uns ho fan sense complexos. Altres encara recorren a la neoparla, la llengua fictícia que apareix a la famosa novel·la de George Orwell 1984, per actuar com les dictadures nues i crues i dissimular-ho amb molta xerrameca.

Publicat a elnacional.cat, 15/07/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.