100 dies i els deures pendents

Léalo en español

Govern de Pere Aragonès

1. Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat el 21 de maig. S’han acabat, doncs, els cent dies de gràcia, el període de treva, si és que n’hi ha hagut mai, de la mateixa manera que el seu govern ha enterrat definitivament el procés. Si més no tal com s’havia entès fins a l’aplicació del 155 i la intervenció de la Generalitat. Durant la dècada sobiranista, el Govern va tenir un paper actiu, conjuntament amb les entitats socials, en l’impuls de l’acció independentista. Ni els crítics més estrafolaris ho poden negar. La conseqüència judicial d’aquesta opció va ser lacerant. Presó i exili. L’agre enfrontament del 30 de gener de 2018 entre republicans i independentistes per la investidura o no de Carles Puigdemont, va deixar clar que si un dia un republicà aconseguia ser investit president, el govern ja no tindria cap paper en la lluita per la independència. El govern Torra va ser un parèntesi, molt desafortunat en diversos aspectes, que no va complir els acords interns assolits entre les diverses faccions del partit de Carles Puigdemont sobre com calia actuar a l’interior. I així va acabar com va acabar, inhabilitat per una acció simbòlica. Quan el simbolisme substitueix l’estratègia, és que la política falla. Torra també es va resistir, però per altres raons, a la tutela del Consell per la República. 

2. La realitat és punyetera. El procés, que en bona part s’havia sostingut per la mobilització popular, es va veure alterat per l’esclat de la pandèmia. Va ser l’estocada final, que es va afegir a la sensació de desànim generalitzat de les bases sobiranistes. Les disputes entre els partits van anar esgotant la paciència dels electors que, agradi o no, o bé s’emmascari amb l’exitós 52 % obtingut a les darreres eleccions, va fer augmentar l’abstenció. Es va passar d’una participació del 79,04% (2017) al 53,54% (2021). Que les eleccions se celebressin en plena pandèmia devia afavorir-ho, però que l’abstenció cresqués més de 25 punts també reflecteix fins a quin punt la desafecció havia fet forat en la base i motor del procés, que no havia sigut altra que la mobilització de la gent. De la segona transició s’ha passat al segon desencís. L’Estat també ho sap i se n’aprofita. La moral de derrota del sobiranisme hi ajuda. Fins i tot els republicans van justificar l’abandó de la unilateralitat amb arguments derrotistes. La història no es repeteix si no és en forma de farsa, assegurava el gran barbut, però és evident que el procés ha patit els efectes de la desunió entre els sobiranistes i la lluita fratricida entre els partits. La guerra de 1936 ja es va perdre així. A l’exili els que s’havien esbudellat a la rereguarda republicana no es van reconciliar. Al contrari. El resultat va ser que Franco es va mantenir al poder gairebé quaranta anys. Van fer un pa com unes hòsties, car en un context de Guerra Freda, que l’oposició a la dictadura estigués sostinguda, sobretot, pels comunistes, condemnava Espanya a viure en la foscor durant lustres.

3. Descric la realitat i res més. Que ningú s’esveri. No soc dels que pensa que el procés va ser un engany. Aquesta és la visió de l’espanyolisme i dels hipermotivats independentistes. Legitimar les pròpies opinions a partir de l’ofensa o del sofriment, va escriure Richard Sennett en observar els vincles emocionals de la societat moderna, uneix en l’ofensa però no hi posa remei. Hi va haver sinceritat en tot el que van fer els que dirigien el procés fins al 2017. El problema és simplement que van equivocar-se d’estratègia. I que la repressió va tenir el seu efecte en les actituds polítiques de cadascú. Culpabilitzar-se perquè l’Estat va repartir estopa a dojo i va utilitzar la justícia per perseguir idees, polítics i activistes seria com culpabilitzar les dones de la violència masclista. Les coses tal com són. Aplicar al procés sobiranista català les teories de la conspiració és una pura paranoia. Hi ha qui opina més amb els budells que amb el cap. Per tant, posem les coses al seu lloc. L’independentisme va perdre el primer embat el 2017, com els escocesos va perdre’l el 2014 amb contundència, però perquè l’estat espanyol es va aplicar en la repressió fins a uns extrems que la justícia belga, alemanya o escocesa va destapar molt de pressa. Els tribunals europeus acabaran donant la raó als condemnats catalans, però la UE seguirà mirant cap a una altra banda. Davant d’això es pot optar per fer com Jaume Asens, que ha deixat de ser independentista —o això diu— per una mena de pessimisme històric sobre la impossibilitat d’aconseguir l’alliberament nacional, o bé resistir. El pessimisme d’Asens és estructural, perquè també ha abdicat del canvi social, com és obvi en l’acció governamental d’Unides Podem o En Comú Podem. L’independentisme no es pot permetre aquest luxe.

El senyal d’identitat de l’autonomisme és aquest: procrastinar, culpar els altres de les teves limitacions o bé ser incapaç d’imposar-te per no esdevenir el cornut que paga el beure

4. La presidència de Pere Aragonès no serà heroica, llevat que en la famosa taula de diàleg, que està previst que se celebri per primera vegada el 13 de setembre, aconseguís arrencar del PSOE l’amnistia i la convocatòria d’un referèndum amb tots els ets i uts. Tot el que no sigui això serà interpretat com una derrota. El president passaria a la història si obtingués el compromís real (ho subratllo) de l’Estat de convocar un referèndum, encara que fos amb les condicions que ara sembla que exigeix Boris Johnson als escocesos per repetir el seu. Les posicions estan molt allunyades i ningú no sap què s’hi va a discutir a Madrid. Estaria bé que disposéssim d’una agenda pública per poder avaluar l’efectivitat del diàleg. Llevat dels més recalcitrants de cada bàndol, ningú està en contra d’asseure’s a parlar. Però és legítim dubtar de l’efectivitat d’un mètode per resoldre aquest conflicte que, d’entrada, no va acompanyat d’un alto el foc previ. Durant els primers cent dies del govern Aragonès, la repressió i la judicialització del conflicte no s’han aturat. El Tribunal de Comptes ha exigit unes fiances milionàries per l’acció exterior de la generalitat i pel 9-N, encara que el conseller Jaume Giró i el Gabinet Jurídic de la Generalitat, dirigit per Francesc Esteve, trobessin al final una fórmula per protegir les persones afectades per la repressió. Tots dos, per què no ressaltar-ho, són puigdemontistes de cor.

5. Si el govern Aragonès no vol ser vist com la reencarnació del peix al cove d’altres èpoques, caldrà que s’afanyi a trobar una via per fer compatible la gestió del dia a dia, que és imprescindible, amb la lluita per la independència. Aquest és, se suposa, un govern tan independentista com pugui ser-ho el de Nicola Sturgeon, que no es rendeix de cap manera. Als republicans, independentistes i anticapitalistes els convé demostrar-ho aviat, si no volen que a les pròximes eleccions l’abstenció sigui encara més elevada i que el 52% esdevinguí més fictici en relació amb el conjunt de la població i no tan sols dels electors. La metàfora de l’engany vindria a ser l’aixecament de barreres a les autopistes AP-7, AP-2, C-32 i C-33 a partir de demà passat. Eliminar les barreres no significa suprimir els peatges. Aquesta és, diguem-ne, la il·lusió òptica. Un autoengany, perquè mentre no s’acordi una nova fórmula per finançar les autopistes, les pagarem a l’ombra i ens costaran, almenys la C-32 i la C-33, 170 M€ en cinc anys. Han tingut molt de temps per acordar què farien quan s’acabessin les concessions milionàries, que han enriquit empreses d’una manera exagerada, i no ho han fet. El senyal d’identitat de l’autonomisme és aquest: procrastinar, culpar els altres de les teves limitacions o bé ser incapaç d’imposar-te per no esdevenir el cornut que paga el beure. Aquesta és la mena de victimisme que critica, amb contundència i també amb molta raó, Daniele Giglioli en un llibret que els recomano. Això sí que seria una desgràcia.

Publicat a elnacional.cat, 30/08/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.