1. La repressió contra l’independentisme matarà la democràcia espanyola. No hi ha una esquerra espanyola posseïdora de la bondat i una dreta, també espanyola, o espanyolíssima, que sostingui en exclusiva la maldat. El discurs de l’esquerra sempre resulta més amable fins que les coses es posen fumudes. Llavors l’amabilitat s’acaba. Els jutges de la dreta són descaradament més injustos que els d’esquerra perquè dicten sentències mogudes per un pensament reaccionari. Però l’esquerra n’ha fet de molt grosses. ¿Qui no recorda, encara que hagin passat molts anys, l’anomenada “operació Garzón” contra persones relacionades amb el moviment independentista, per presumpta pertinença a Terra Lliure? Era l’estiu de l’any olímpic i el jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació de vint-i-cinc dels detinguts, disset dels quals van denunciar haver estat víctimes de tortures. Garzón no va fer cas de les denúncies. Dotze anys després, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar Espanya (vegeu la sentència) per haver violat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les evidències existents. Garzón va ser recompensat pel PSOE i el 1993 es va convertir en el fitxatge estrella de Felipe González per a les eleccions d’aquell any. El servilisme té premi en el món de l’hampa.
2. L’exemple de Garzón, que va acabar malament per les seves ambicions personals insatisfetes, no és l’únic. L’actual ministre de l’Interior del govern de coalició del PSOE amb Unidas Podemos, el jutge Fernando Grande-Marlaska, també va ser condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg per permetre les tortures a detinguts bascos. El seu menyspreu per l’estat de dret va quedar demostrat per una autoritat realment independent. Però aquí el tenen, ell també va tenir la seva recompensa i avui dia s’asseu al consell de ministres de Pedro Sánchez mentre permet que el seu segon al ministeri reescrigui la història de la prefectura de Via Laietana, un centre de tortura del franquisme com una casa de pagès. ¿Quina hipocresia és aquesta que el mateix govern que impulsa una llei de memòria democràtica sigui a la vegada el que renta la cara al franquisme? Si Espanya fos realment un estat europeista i l’esquerra espanyola no tingués l’estómac de justificar la vulneració dels drets humans, perquè vulnerar-los quan es tracta d’independentistes és patriòtic, potser alguns canvis d’actitud serien creïbles. La repressió del 2017 contra l’independentisme va ser cosa de tres, PP-Cs-PSOE, si bé el promotor fou Mariano Rajoy, com no podia ser d’altra manera atès que era el president del govern. La forma com el PSOE va defensar la repressió no va diferir gaire de com va argumentar-la el PP. El PSC va esclatar perquè alguns dirigents no compartien la deriva autoritària del PSOE i no pas perquè els que van sortir-ne abracessin l’independentisme. De fet, es pot dir que la majoria esdevingueren independentistes tàctics, com ja vaig explicar en la columna anterior. El PSC d’ara és la viva imatge del PSOE de llavors, que ja estava presidit per Pedro Sánchez, i és molt lluny de l’esperit catalanista fundacional de 1978.
Els partits espanyols tenen segrestada la Constitució. L’han convertida en una eina per escampar el terror
3. La repressió es manifesta de moltes maneres. La més grollera és la persecució extralimitada del TCu que hem vist la darrera setmana. El problema no és que el TCu reclami fiances i executi embargaments preventius —això també ho fa Hisenda—, sinó com argumenta no acceptar l’aval del fons de l’ICF. El fons és legal i va ser aprovat pel Govern i validat pel Parlament quan es va tramitar com a projecte de llei amb les modificacions suggerides pel Consell de Garanties Estatutàries. Tot i les crítiques, ningú no va impugnar-lo. El TCu no és una cort judicial i per tant no pot actuar com si l’investigat ja estigués condemnat. És sospitós que l’anunci del pacte entre el PP i el PSOE per renovar els membres caducats dels alts òrgans de l’estat, incloent-hi del TCu, coincidís amb la decisió d’aquest tribunal de no acceptar els avals de l’ICF. Tenim dret a dubtar de la bona fe del PSOE. ¿És que no podria ser que Pedro Sánchez hagués pactat amb Casado la renovació a canvi de picar el crostó als independentistes? És un pacte de guanyar-guanyar, perquè els dos partits espanyols aconsegueixen el que volen. El PSOE té força apamats els polítics catalans i ja és desgràcia que davant l’arbitrarietat del TCu els republicans i els independentistes es posin a competir per veure qui dels dos aporta més diners de la caixa del partit per afrontar les fiances. Tanta generositat els servirà de ben poc per convèncer una ciutadania que ja no omple la Caixa de Solidaritat com abans.about:blank
4. “No condemnem l’independentisme, sinó els actes “il·legals” dels independentistes”. Així justifiquen des dels entorns socialistes la repressió implacable i els indults. Els partits espanyols tenen segrestada la Constitució. L’han convertida en una eina per escampar el terror. Si el Tribunal Constitucional no fos un òrgan tan descaradament partidista, potser s’ajustaria a un dels grans principis de la Revolució Francesa: “el poble fa la revolució, el legislador fa la república”. Però Espanya avança cada vegada més com els crancs. En comptes de desfer-se del passat franquista, l’esperit del franquisme es converteix en protagonista de la vida pública, incloent-hi la monarquia. Que molts catalans ho justifiquin no vol dir que no sigui cert. També hi va haver molts catalans franquistes i aquest fet no nega que el franquisme es va acarnissar contra el catalanisme i la llengua i la cultura catalanes. Fins i tot els nazis van servir-se dels còmplices jueus per perpetrar l’Holocaust. No ho dic jo, ja va denunciar-ho en el seu temps Hannah Arendt al llibre Eichmann a Jerusalem (1963). En termes ètics, manifestar-se en contra de la repressió no pot dependre que t’afecti o no directament. A Espanya, és un fet que els polítics i el “poble” estan més predisposats a perdonar la corrupció del rei Joan Carles —que és impúdica, bestial, medieval i, evidentment, delictiva—, que l’aspiració de l’independentisme de separar-se’n. És aquesta política de la irracionalitat el que porta a la repressió sense fre. L’odi ètnic contra els mals catalans, contra els que reclamen poder decidir conjuntament el futur, és una feblesa de la democràcia espanyola que no preocupa gens a entitats com ara el Cercle d’Economia. “Demostreu la vostra virtut o entreu a les presons” és el que han reclamat tots els tirans amb l’excusa de l’imperi de la llei. Una virtut entesa com a tenir força, com expressió del vigor estatal. El TOP (Tribunal de Orden Público) va dictar moltes sentències contra els demòcrates antifranquistes amb aquest argument.
Publicat a elnacional.cat, 18/10/2021
El passat que no passa 