Com els crancs, o no

Léalo en español

© contes d’animals

1. Sí, però no. Aquest podria ser el resum del pacte entre PSOE i ERC per evitar que els republicans presentessin una esmena a la totalitat dels pressupostos espanyols. No és una lectura perversa per part meva. Fins i tot els rotatius més inclinats a defensar la posició dels republicans no ho poden amagar. El titular triomfal del diari Ara, “ERC desencalla els comptes a canvi del català a l’audiovisual”, queda desmentit pel subtítol, molt més precís i real: “La quota de llengües cooficials que hi haurà a les plataformes encara s’ha de concretar”. O sigui, siguem clars, els republicans han decidit estabilitzar el PSOE a canvi d’acceptar una promesa inconcreta sobre el català i sobre la creació d’una comissió de seguiment que valorarà si l’Estat ens enreda o no amb els seus incompliments. Quina necessitat tenen de maquillar les coses? En l’era de la comunicació és impossible amagar res. El document de l’acord és revelador. És prou conegut el que afirmava Tarradellas sobre que a Madrid disposen d’un raspall reservat als catalans. Qui diu ensabonada diu un florilegi d’elogis per als partits regionals, de províncies. Per a tots els que estan disposats a ser receptius a les ofertes que els facin des de Madrid, per ruïnoses que siguin. En quatre anys, els republicans han passat de reclamar la DUI i les 155 monedes de plata a negociar, com qui diu arrossegant-se, la quota del català al projecte de llei estatal de l’audiovisual. Si Espanya fos un estat plurinacional, no caldria que un partit —un partit que a més es proclama socialista— s’aprofités de la discriminació lingüística del català per obtenir el vot favorable dels republicans als seus pressupostos. Els de Junts van estar negociant amb el PSOE tant com Esquerra, però finalment es van decidir per presentar una esmena a la totalitat perquè l’oferta dels ministres socialistes eren només promeses. Bolaño i Montero no van voler concretar ni diners ni calendari per complir-les. Però és que tampoc no van voler pactar mantenir els fons covid per a les comunitats autònomes, la gestió territorialitzada dels fons europeus de recuperació, el traspàs de Rodalies i la quota lingüística. Els independentistes, potser perquè una part de Junts prové de l’antic pujolisme, va decidir no donar crèdit a tanta vaguetat.

2. Estar disposat a fer-se perdonar el pecat de la DUI ha debilitat el paper dels republicans a Madrid. Practiquen la fe del convers. Sembla com si seguissin la teoria estrafolària que Ricard Vilaregut, antic director del Ciemen i excoordinador del govern municipal de Dolors Sabaté quan era alcaldessa de Badalona, ha exposat en un article a Público. L’ara professor Vilaregut escriu sobre que, per sortir de l’Estat, per independitzar-se, l’independentisme primer haurà de canviar les estructures de poder fàctic espanyol ajudant l’esquerra unionista a fer-ho. Una paradoxa que podria ser admesa com un simple exercici acadèmic, però com a estratègia política no té cap ni peus. Quin moviment d’alliberament nacional del món s’ha plantejat fer una cosa així? Potser l’únic cas seria el de les colònies portugueses que van ajudar el moviment dels capitans que va organitzar el cop d’estat que va acabar amb la dictadura salazarista el 25 d’abril de 1974. El preu que van pagar els militars portuguesos va ser, precisament, la independència d’Angola, Moçambic o Guinea Bissau. Repetir l’esperit del Pacte de Sant Sebastià, que és el que Vilaregut proposa —seguint el que ja havia exposat en un altre article qui fou la primera dirigent de Podem a Catalunya, la professora Gemma Ubasart—, no portaria a la independència. Per començar, perquè aquell pacte de 1930 no preveia de cap manera —els exemples històrics han de ser certs— l’autodeterminació. Ja es va veure el 14 d’abril, quan el nou govern republicà de Madrid va pressionar Macià perquè es desdigués de la proclamació de la República Catalana. D’aquella renúncia en va sortir la Generalitat autonòmica i un Estatut retallat per les Corts republicanes. Si es vol tornar al catalanisme regeneracionista, cal dir-ho sense complexos. Si els independentistes ajuden a “refer” l’estat espanyol i el deixen tan llustrós com perquè sembli nou, quin sentit tindria tornar a començar per construir un estat propi?

Els independentistes no poden cedir al pragmatisme la defensa de les conviccions. Si avancessin com els crancs, que caminen de perfil, perdrien els seus votants

3. L’oposició pot ser dura o tova. En la qüestió dels pressupostos, els republicans practiquen una oposició tova a Espanya perquè, en cas contrari, es carregarien l’estratègia que han adoptat. Si tomben els pressupostos, tomben el govern del PSOE, la taula de diàleg i tota la pesca. Els independentistes, en canvi, exerceixen una oposició dura al PSOE perquè no renuncien a cap estratègia, com han deixat ben clar els seus portaveus a Madrid, Míriam Nogueras i Josep Lluís Cleries. La patronal catalana, presidida per una persona que ha estat diputat de CiU durant anys, els reclama que es deixin d’històries i que tornin a l’oasi català de quan les conviccions morien de seguida. Ho veig difícil. El que no acabo d’entendre és per què els republicans no es decideixen a aprovar els pressupostos a Catalunya amb el PSC. Seria un preu just. La CUP, que exerceix una oposició dura al govern que ells mateixos van ajudar a constituir, tem ara que ERC vulgui pactar els pressupostos catalans amb els socialistes. Si el Govern ha desestimat el pacte amb els socialistes és perquè el conseller Giró, seguint l’estratègia d’oposició dura a l’unionisme, està convençudíssim que cal pactar-los amb la CUP per no malmetre el 52 % de la majoria independentista al Parlament. Els anticapitalistes haurien de ser-ne conscients. No haurien de perdre l’ocasió de deixar la seva petjada en la política pressupostària governamental arribant a acords amb els independentistes. L’amenaça republicana-socialista és real.

4. En un altre temps, quan els actuals dirigents del partit manaven a les JERC, els republicans van posar de moda l’expressió “L’autonomia que ens cal és la de Portugal”. S’han fet grans i després de l’1-O, de la proclamació fallida de la República Catalana i de la repressió, estan fent bo el tòpic sobre que el conservadorisme de la maduresa substitueix l’idealisme juvenil. O potser és que la por a reviure el fracàs, a arriscar-se per intentar esquivar les maltempsades, els aboca a la rectificació, com ja reclamaven a Maragall els conservadors de veritat. Podria posar uns quants exemples, però no posaré noms, perquè vostès ja els saben, d’articulistes i polítics que abans deien una cosa i ara diuen la contrària. Sempre donant lliçons, abans i ara. Quan la campanya a favor d’aprovar l’Estatut del 2006, que vaig viure en primera persona, aquesta mateixa gent no va saber veure que aquella era l’última oportunitat que tenia l’unionisme de retenir els votants de CiU dins el projecte espanyol. Ho he explicat en un llarg article inclòs en l’obra col·lectiva coordinada per la professora Liah Greenfeld, però hi torno. L’independentisme va créixer perquè la base pujolista es va desplaçar, abans i tot que els seus dirigents, cap a l’independentisme. Aquesta gent és avui, juntament amb altres sectors identificats amb el centreesquerra, la base de Junts per Catalunya. És per això que els independentistes no poden cedir al pragmatisme la defensa de les conviccions. Si avancessin com els crancs, que caminen de perfil, perdrien els seus votants. Cal entomar les dificultats de cara, sense abaixar la guàrdia. És el mínim que reclamen els defensors de les urnes de l’1-O.  

Publicat a elnacional.cat, 01/11/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.