El punt mort de l’independentisme

Léalo en español

Hasta las narices, 2004, © Ivan Puig

Els enginyers defineixen el punt mort com la disposició dels elements mecànics en què no hi ha transmissió del moviment. Diuen els experts que circular amb el cotxe en punt mort és un hàbit perillós i refusen una llegenda urbana que afirma que deixar un vehicle en punt mort si fa baixada és útil per estalviar combustible. En un debat televisiu celebrat dilluns passat vaig haver de respondre a la pregunta sobre si l’independentisme està en un punt mort o no. La meva primera reacció va ser dir que no. Un cop fora del plató, encara vaig anar rumiant-hi, especialment després de conèixer la notícia que un 63,42 % de la militància de la CUP havia optat per presentar una esmena a la totalitat als nous pressupostos de la Generalitat, donant a entendre que està disposada a bloquejar-ne la tramitació.

Una vegada més, la CUP es converteix en protagonista. Els anticapitalistes, que se senten més còmodes amb aquesta autodefinició que no pas amb cap altra, com els d’ERC sempre es fan dir republicans, tornen a debilitar la posició del bloc que, almenys teòricament, és partidari del dret a l’autodeterminació. El procediment de presa de decisions de la CUP és envitricollat, però el resultat de cada consulta interna demostra una constant. La meva sospita és que els cupaires perden la perspectiva quan negocien alguna cosa que depengui de Junts. Quan no van investir Jordi Turull president de la Generalitat just el dia abans que reingressés a la presó ja van demostrar el grau de sectarisme ideològic amb què actuen. Llavors no van consultar la militància per falta de temps, però el consell nacional i el grup d’acció parlamentària van acordar abstenir-se. Una abstenció que, a la pràctica, era com votar no i regalar un triomf al jutge Llarena. El sainet cupaire va arribar a cotes espectaculars amb Mas, fins que els anticapitalistes van acordar en assemblea llençar el “president de les retallades a la paperera de la història”. El pressupost del 2020, sota la presidència de Quim Torra, tampoc no es va poder aprovar amb la CUP. Els comuns van sortir al rescat. La CUP només s’ha decantat dues vegades per donar suport al bloc independentista: per aprovar els pressupostos del “referèndum o referèndum” de Puigdemont i per investir Pere Aragonès. Del “Catalunya serà cristiana o no serà” del bisbe Torras i Bages hem passat al “Catalunya serà anticapitalista o no serà” d’ara.

L’independentisme es troba en un punt mort per moltes raons. La primera i més determinant és l’efecte anestèsia de la repressió. Saben vostès que molts represaliats, els que no són vips, no troben feina? Les derrotes, encara que siguin parcials, perquè electoralment se suposa que l’independentisme continua conservant la seva força —el famós 52 %—, donen aquest resultat. Llevat d’Anna Gabriel, que es va exiliar precipitadament, els dirigents de la CUP de l’octubre del 2017 no han patit els estralls de la repressió amb la mateixa intensitat que els líders d’ERC i Junts. No sé trobar cap nom de la CUP entre els perseguits pel Tribunal de Comptes espanyol. L’Estat no ha embargat el patrimoni de cap anticapitalista, a diferència del que ha fet, per exemple, amb el “neoliberal” Andreu Mas-Colell. Potser és perquè no eren on tocava. Però la CUP sempre ha estat protagonista dels moments més crítics i sovint s’ha convertit en refugi dels decebuts, encara que els anticapitalistes hagin estat els principals causants de la frustració. És un fenomen que costa d’explicar. Les vacil·lacions dels republicans i els independentistes hi han ajudat força. Les disputes entre Esquerra i Junts també hi han contribuït, perquè les bases independentistes estan molt fastiguejades del partidisme que impedeix arribar a acords. A diferència d’altres entitats cíviques, que han perdut força socis darrerament perquè tothom n’ha vist les debilitats i les dependències polítiques, el Consell per la República ha anat consolidant-se com un espai alternatiu. La mesa d’edat de la sessió constitutiva de l’assemblea de representants del Consell va ser presidida per Blanca Serra, una històrica de l’esquerra independentista, i la nova presidència va recaure en la jove Ona Curto, que és regidora de la CUP a Arenys de Mar. Totes dues pertanyen a Poble Lliure, que és el partit que en la consulta cupaire sobre els pressupostos d’enguany defensava seguir negociant amb el Govern tot i presentar l’esmena a la totalitat. Amb un 68,79 %, Poble Lliure va aconseguir imposar-se a Endavant, el grup al qual pertanyen Gabriel, Carles Riera i la majoria del grup parlamentari i que era partidari de trencar definitivament amb la negociació. Els del no a tot només van obtenir un 28,72 %.

Que el Govern tingui la necessitat de buscar altres suports per culpa de la intransigència cupaire acabarà amb l’avantatge que encara proporciona a l’independentisme l’actual punt mort. De vegades per ser important cal ser útil

No tota la culpa del que està passant al bloc sobiranista és de la CUP, evidentment. Els republicans i els independentistes han contribuït tant o més que els cupaires a desmotivar la base independentista. Em recorda el temps de desencant que molt ràpidament es va apoderar de la gent després dels primers anys de l’anomenada Transició. La participació de Junts en un Govern presidit per Aragonès, que només treballa per mantenir-se en el poder autonòmic i per ajudar el PSOE a fer el mateix a Espanya, desdibuixa l’estratègia de confrontació que inspira l’acció del Consell per la República i de Carles Puigdemont. Junts, que és un partit a mig fer i que està molt mal dirigit, ha de fer equilibris perquè s’entengui què proposa. Les veus dels llops solitaris sovint no concorden. Els republicans són molt més clars, certament. Han decidit ajornar, per no se sap quan, tot intent de tornar a enfrontar-se directament amb l’Estat. La derrota del 27-O ha fet decantar Esquerra per renunciar a la independència com a un objectiu immediat, si bé no sap com gestionar la relació amb PSC.

La prioritat dels republicans és la “normalització” política, objectiu que comparteixen amb el PSOE, Unides Podem i les esquerres perifèriques. Per això no van presentar una esmena a la totalitat als pressupostos de Pedro Sánchez i, en canvi, van pactar les esmenes parcials amb Bildu en comptes de buscar la complicitat de Junts, els seus socis de Govern. Esquerra ja va pactar primer amb la CUP que amb Junts la investidura del president Pere Aragonès. I així i tot, els republicans no han sabut lligar curt els anticapitalistes, com Junts no s’ha plantejat mai seriosament arribar a acords amb Poble Lliure per desfer d’una vegada el nus polític que ens ha portat al punt mort actual. ¿Per què resulta tan fàcil que Poble Lliure i Junts treballin plegats a l’exili i, en canvi, siguin incapaços d’arribar a acords arriscats i originals a l’interior? Seria una novetat. Si es concretés electoralment, tal vegada obtindria premi, molt més que l’experiment fallit del Front Republicà pactat entre Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya per acudir a les eleccions espanyoles del 2019, quan el candidat de Junts era un Jordi Sànchez encara empresonat. A Junts també hi ha els que no viurien gens bé aquesta sacsejada del tauler polític.

Els partits del 52 % han de triar què volen fer amb el suport popular que encara conserven, malgrat que la dràstica caiguda de la participació electoral (que del 79,09 % va passar al 51,29 %) va fer que entre els tres partits perdessin 713.296 vots. Consolar-se amb el fet que l’unionisme encara va perdre més volts, malgrat que el PSC quedés en primera posició, no val per a res. La sensació que té tothom, i que de moment és difícil de dissipar, és que aquest punt mort de l’independentisme fa mal a la causa. El risc de caure pel penya-segat és alt. La decisió de la CUP d’entrebancar l’aprovació dels pressupostos afegeix més llenya al foc. Omplir-se la boca amb la defensa en exclusivitat dels interessos de la “classes populars” no resisteix el desmentiment que els republicans i els independentistes tenen més suport popular que els anticapitalistes. Vegin la suma: 1.176.120 vots (Esquerra + Junts) contra 189.924 (CUP). Si ens ho miren així, la Catalunya popular fa costat als pressupostos. Que el Govern tingui la necessitat de buscar altres suports per culpa de la intransigència cupaire acabarà amb l’avantatge que encara proporciona a l’independentisme l’actual punt mort. De vegades per ser important cal ser útil. Aquesta és l’oportunitat que esperava el PSC i la CUP li està regalant el protagonisme.

Publicat a elnacional.cat, 18/11/2021.

Una resposta a “El punt mort de l’independentisme

  1. Boníssim i clarificador article. És com una resonància magnètica que remarca quin és el problema. Efectivament, Poble Lliure serà un bon aliat de Junts oper fer avançar l’independentisme. L’obsessió anti-Junts de la CUP, que es creu que és la dipositària de la puresa social absoluta (això sí, que es mullin els altres que ells són anticapitalistes de pega). En realitat, la CUP és anti societat catalana, una societat que no forma part de la “Tribu Cupaire”.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.