El dilema Aragonès

Blondie, 1972 – © Alexander Calder

La política és temps. Vivim una època marcada pels efectes de la repressió de l’1-O que van domesticar el radicalisme irresponsable d’ERC, que va pagar amb presó i exili, i que l’ha abocada a les renúncies. La repressió també va caure sobre Junts en forma de presó i exili, i, de més a més, va obrir un munt de discrepàncies que va provocar l’escissió del PDeCAT. Els antics convergents ara busquen reagrupar-se, al marge de Junts. El partit de Puigdemont perviu perquè l’independentisme és la cola que uneix liberals, socialdemòcrates i ecologistes, però està en una fase de reorganització interna que no s’acaba mai. Derivat de tot això, cada vegada és més evident que la política catalana té dos escenaris. A l’interior, l’antic tripartit, amb l’afegitó dels antics convergents, malda per retornar a la pau autonomista. A diferència dels anys del pujolisme, ara són els republicans i els comuns els que, esquivant el PSC, volen implicar-se en la governabilitat d’Espanya. Els comuns ho fan des de dins del govern i els republicans, com a socis parlamentaris del PSOE. A l’exterior, a l’exili, el Consell per la República pilota, en canvi, una política de ruptura que li costa concretar a l’interior. Ho intento explicar millor tot seguit.

La setmana passada vam presenciar com s’esberlava la majoria sobiranista al Parlament per l’oposició de la CUP a tramitar els pressupostos. Com que els republicans no van saber què fer perquè els anticapitalistes complissin els acords d’investidura, el 52 % independentista s’ha esfumat. Els republicans es van abocar de nou a seduir els comuns com a socis preferencials. Junts va desconfiar de seguida de la maniobra d’Esquerra perquè va ensumar que la negociació pressupostària amb els comuns tenia l’aspecte d’un intercanvi de cromos. I així ha estat. Esquerra i En Comú Podem aprovaran a la vegada els pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament, als quals els republicans s’havien oposat inicialment. Partidisme més que no pas país. Encara que probablement la intuïció de Junts fos certa, no haurien d’haver-se inhibit en la negociació del pressupost. No ha estat una decisió gaire intel·ligent, sobretot perquè no era cap secret que el Departament d’Economia tenia previst tots els escenaris, incloent-hi aquest. Un partit de govern no pot decidir no intervenir en la governabilitat del país. Té l’obligació de fer-ho. El dia que Junts va decidir formar part d’un govern presidit per Pere Aragonès, calia que assumís, com ha fet fins ara, tots els aspectes de la gestió governamental. No es pot fer de govern i d’oposició a la vegada.

Pere Aragonès és un líder feble, com ja he argumentat en altres articles, que no es planteja ni remotament reprendre el camí cap a la independència.

L’embolic ocasionat per la negociació agònica dels pressupostos em referma en una idea que havia defensat i que coincidia amb la posició d’alguns dirigents de Junts, també amb la de Puigdemont. L’estratègia de ruptura que propugnen els independentistes topa amb un govern condicionat per ERC. Si els membres de Junts al govern estiguessin més ben dirigits políticament, possiblement sabria explicar-se millor i amb menys tacticisme. I és que Junts una setmana ajuda a culminar amb èxit el procés de constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República i la setmana següent s’embarranca perquè no ha previst amb prou temps què passaria si la CUP acabava per fer el de sempre. La qüestió és que Junts no acaba de trobar la manera de traslladar a l’interior el que es formula impecablement a l’exterior. El temps corre en contra dels que propugnen la ruptura, perquè aquesta estratègia té molts enemics i els normalitzadors de la política catalana somnien que un tripartit menys mogut comporti la liquidació definitiva dels puigdemontistes. Entretant, la propaganda difon un retrat distorsionat de Junts. Per a uns és un centredreta unilateralista i eixelebrat, i per a uns altres, com difonen els gurus dels comuns, la reencarnació d’una extrema dreta xenòfoba, inèdita electoralment a Catalunya fins a la irrupció de Vox al Parlament. 

Pere Aragonès és un líder feble, com ja he argumentat en altres articles, que no es planteja ni remotament reprendre el camí cap a la independència. L’independentisme és retòric i sentimental com en els temps del pujolisme. Només cerca el control del govern autonòmic, i per això no vol sentir a parlar d’una aliança amb el PSC com té a Madrid amb el PSOE. No és que el preu a pagar fos posar fi al Procés, bandejant la CUP i Junts, sinó que, com intueix molt bé, seria cedir la presidència de la Generalitat als socialistes. Esquerra té tants fronts oberts, que tard o d’hora se li desfaran les vores. 

Publicat a El Punt Avui, 24/11/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.