Llengua i drets col·lectius

No podem continuar així. La pandèmia ha alterat la vida quotidiana i ha propiciat polèmiques absurdes sobre els drets individuals i col·lectius, talment com en un altre temps, quan es negava el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Als anys noranta, els filòsofs Eugenio Trías i Fernando Savater es manifestaven en contra de l’existència dels drets col·lectius des de les seves columnes d’opinió dels diaris El Mundo i El País, respectivament. Com que el que es discutia era sobre Catalunya i els seus drets nacionals, l’esquerra prescindia del fet que aquests dos pensadors espanyols ideològicament havien evolucionat cap a la dreta. Negar l’existència dels drets col·lectius és com negar el dret a la pau; el dret al desenvolupament; el dret a l’autodeterminació i a la lliure disposició de les riqueses i els recursos naturals; el dret al patrimoni comú de la humanitat; el dret de les minories ètniques, lingüístiques i religioses a la seva cultura, a la seva llengua i a la seva religió; el dret dels treballadors migratoris a treballar en altres països en unes condicions dignes i justes, i el dret al medi ambient. El dret a l’habitatge, recollit en la Constitució de 1978, és, també, un dret col·lectiu. Els drets col·lectius, per tant, són aquells que afecten els interessos comuns dels ciutadans d’una comunitat. Quan aquests drets esdevenen tan sols un dret individual basat en la meritocràcia, llavors és que ha triomfat el neoliberalisme més insolidari. El campi qui pugui. Els individus es realitzen en societat i no pas com si fossin llops solitaris. 

Quan l’any 1958 l’activista laborista britànic Michael Young va publicar el llibre The rise of the meritocracy, 1870-2033: An essay on education and equality, la seva intenció era combatre l’elitisme que detectava a Europa i que posava en risc el principi de solidaritat en les democràcies liberals. L’assaig de Young és un assaig novel·lat d’una Gran Bretanya, de l’any 2034, en què el govern és en mans de les persones que han demostrat tenir mèrits, que equiparen a la suma de la intel·ligència i l’esforç. El context social no importa. Només compten les persones, considerades individualment, prescindint de si tothom ha tingut les mateixes oportunitats per destacar i imposar-se. Young reclamava una educació justa a la qual pogués accedir tothom. Però de seguida es va adonar que el neoliberalisme distorsionava el concepte de meritocràcia perquè, en privatitzar-lo, per dir-ho d’alguna manera, feia saltar pels aires la igualtat d’oportunitats. Si la meritocràcia no té en compte els nivells de desigualtat social que acompanyen les habilitats i les predisposicions individuals és que, com denuncia Michael J. Sandel en un llibre recent: The Tyranny of Merit: What’s Become of the Common Good? (2020), deixa de ser justa. És una fal·làcia. Sense drets col·lectius, que són els únics que asseguren que tothom pugui accedir a les oportunitats, no hi ha drets individuals. El somni americà es basa en la idea que els EUA són un “país on, tinguis l’aspecte que tinguis o vinguis d’on vinguis, si estàs disposat a estudiar i esforçar-te, pots arribar tot el lluny que el teu talent et porti”. Sandel creu que aquesta afirmació del president Obama és injusta i inclús tòxica, perquè se sosté sobre un miratge. Sense una política anivelladora, que compensi les discriminacions per raó de naixença o d’ètnia o de minoria, és impossible apel·lar a la igualtat entre els individus. Calen polítiques públiques que regulin els drets col·lectius que beneficien a les persones individualment. 

Si en comptes de parlar del mèrit o dels drets laborals, que són col·lectius, com és palès en els convenis que signen els sindicats i les patronals, parlem de llengües, el patró és el mateix. La classificació dels drets humans en tres generacions, ideada pel jurista txec Karel Vasak i utilitzada bàsicament com a instrument pedagògic, respon a criteris temporals i materials i no pas per determinar que uns drets són més importants que uns altres. Es tracta de drets de caràcter general, ja que fan referència a anhels col·lectius que afecten interessos o béns que són patrimoni de tots, i que es fonamenten en la solidaritat. La defensa de les llengües i, per extensió, del multilingüisme forma part d’aquesta visió col·lectiva dels individus. L’objectiu és preservar una educació per a tothom, la convivència entre comunitats de tota mena, la diversitat de creences, d’ètnies, de llengües i de nacions i la solidaritat entre el nord i el sud, els pobres i els rics. La llengua no és un fet individual, sinó que forma part de la comunitat dels parlants. El conjunt dels països de llengua i cultura espanyoles conformen la hispanitat, com els francòfons es reconeixen en la francofonia i la catalanitat defineix els catalanoparlants, s’anomeni com s’anomeni la llengua a cada lloc on és parlada. Els drets lingüístics individuals abasten el dret a ser reconegut membre d’una comunitat lingüística i el dret a emprar una llengua en públic i en privat. I si aquests drets cobren sentit és perquè els individus també tenen dret a disposar de serveis culturals, a la presència equitativa de la llengua i la cultura en els mitjans de comunicació, al món digital, etc. La llengua forma part de l’espai viscut.

La immersió lingüística és filla d’aquesta filosofia solidària que no discrimina per origen. És tan universal com la sanitat. Els constructors de l’autonomia no van voler convertir la llengua en un mèrit que només afavorís un sector i el convertís en privilegiat. Si el model és compartit i es compleix de veritat, tothom a Catalunya dominarà dues o tres llengües, si comptem l’aranès, a més d’una llengua estrangera. Això amb el benentès que catalanòfobs no acabin guanyant la partida de la substitució lingüística, que és el somni humit de l’espanyolisme. Tot i que el català és la llengua pròpia de Catalunya i l’aranès la de la Vall d’Aran, l’Estatut i les lleis de política lingüística asseguren la pluralitat i la convivència lingüística amb el castellà. L’enrenou d’aquests dies sobre el 25% de castellà a les aules és promogut per l’espanyolisme, que ha aprofitat un pronunciament, i no pas cap sentència, del Tribunal Suprem per reprendre l’ofensiva contra el model d’escola catalana que ja havia encetat tot just en arrencar l’autonomia. Com que l’espanyolisme —que va ser, també, fonament de la coalició del 155—, té la sensació que l’independentisme ha sortit escaldat i debilitat del procés, ha volgut aprofitar l’avinentesa per avançar posicions. Amb el que no comptava aquesta gent és que la llengua fos encara material inflamable, inclús per a molts catalans que parlen habitualment en castellà. El català ha estat una eina de cohesió social tan important, que té defensors molt combatius. En aquest sentit, el català sí que ha estat un mèrit a l’abast de tothom. Qui pretén convertir la llengua en un dret merament individual és que, en el fons, aspira a fer de Catalunya una societat dividida i desnacionalitzada, amb ciutadans de primera i de segona. I això és inacceptable.

Publicat a la revista Mirall, 17/12/2021

Una resposta a “Llengua i drets col·lectius

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.