“Per què no pot ser Turull president i Borràs secretària general de JxCat?”

Per Manuel Lillo

© Rosina
L’historiador Agustí Colomines, destacat analista polític i un dels cervells dels espais polítics que els últims anys ha anat liderant el president Carles Puigdemont, com ara la llista electoral de Junts per Catalunya el 2017 o la fundació de la desapareguda Crida Nacional per la República, respon a les preguntes arran l’anunci del president a l’exili, que no es presentarà per a ser reelegit com a president de Junts al pròxim congrés del partit, que se celebrarà a Argelers el primer cap de setmana de juny.

— L’anunci del president Puigdemont no ha sorprès massa…

— No. Ja feia temps que s’especulava sobre això. És evident que la tasca que fa al Consell per la República no és que sigui un inconvenient, perquè els estatuts no ho impedeixen, però és evident que mai no li ha agradat estar al dia a dia d’un partit.

— La seua intenció és centrar-se en el Parlament Europeu i en el Consell per la República?

— Jo crec que sí, evidentment. Des d’un punt de vista intern, és evident que l’aposta pel Consell per la República és molt important. I des de la perspectiva de la projecció exterior de la causa, el Parlament Europeu també ho és.

— Per quin ordre de prioritats?

— No crec que hi hagi cap ordre establert. Diria que és simultani. Una cosa explica l’altra.

— Per tant, el fet que Puigdemont haja desenvolupat aquests anys tantes compaginacions pensa que ha sigut un error?

— No. Les lluites polítiques obliguen a tenir instruments diferents i de molta mena. És evident que si Puigdemont no hagués tingut el suport d’una candidatura, que després ha sigut un grup polític, no hauria pogut fer tot el que ha fet més tard. I sense una organització social al darrere passa al mateix. En tot cas, el gran problema que ha tingut és que l’encaix de tots els sectors del partit polític no ha estat senzill ni ha estat ben resolt.

— Per què?

— La gent ve de molts llocs diferents, molts no volen esdevenir un partit tradicional, però com que molta gent d’aquest partit tradicional sempre s’ha resistit a diluir-se, això fa que la gent nova que s’hi incorpora  no se senti incòmoda.

— Li he preguntat per la tasca de Puigdemont al capdavant de Junts. Com valora la tasca de Jordi Sànchez al capdavant de la secretaria general?

— Tenint en compte com ha acabat no cal que la valori. És una obvietat que finalment no ha sabut comandar la tasca per cohesionar un partit com aquest. Al final ha resultat que els diferents sectors interns no li donaven suport. Possiblement perquè ha tingut més suports externs que interns.

— A què es refereix?

— A aquesta gent que es mou pels entorns de Junts, però que no hi figuren, ni donen la cara ni s’impliquen, però que fiquen la mà per tot arreu. Crec que això li ha acabat fent més mal que bé.

— Evidentment, Puigdemont ha tingut la gran virtut d’unificar tot un moviment transversal al voltant de Junts. Però quin pensa que ha sigut el seu principal error al davant d’aquest partit?

— No haver creat el partit molt abans. S’hauria d’haver creat immediatament després de les eleccions del 21 de desembre del 2017. S’havia de trencar d’una manera clara amb el passat i  construir un partit fort per generar il·lusió i no arrossegar els peus, per dir-ho així.

— Per què no ho va fer?

— Primer, perquè Puigdemont ve del PDeCAT, partit amb què dialogava sempre, i després perquè el PDeCAT no volia, tot i que finalment aquest partit s’ha esmicolat. Tot això ha perjudicat Junts d’una manera molt clara. Jo crec que ara estan en la situació final, perquè els que més s’hi resistien ja se’n van anar, i es va comprovar que eren una minoria. Crec que ara Junts ha de fer el pas definitiu per convertir-se en un partit en què tothom se senti còmode, no jerarquitzat. Cal tenir en compte que la representació institucional prové del mateix sector, i fins i tot ha acabat colonitzant el grup parlamentari, que abans era molt més plural que no ara. Entre els diputats actuals, de fet, n’hi ha molts que provenen del PDeCAT.

— Vostè mateix és crític amb la proposta que alguns membres del partit han fet per bastir una candidatura unitària liderada per Laura Borràs i per Jordi Turull.

— Soc crític perquè si es fa un manifest per la unitat, no pot ser que tots els que el fan siguin del mateix color. Això no és unitat, sinó el manifest d’una part que reclama no se sap què. Si aquest manifest l’haguessin signat Borràs, Josep Rius o Elsa Artadi seria una altra cosa, però no. Tots els que l’han signat són PDeCAT. I dit això, jo crec en la unitat, però unitat no vol dir, necessàriament, la fórmula que ells han proposat. Per què no pot ser Turull president i Borràs secretària general? Per què si es fa així no és unitari? Per què si es fa la proposta a l’inrevés ja no agrada? Perquè el secretari general és qui controla l’organització. Aquesta és la realitat.

— La proposta que han fet és possible que es faça realitat?

— Amb molts condicionants, sí. Sense un pacte real, no.

— Quin pacte real?

— Si tu crees una organització, l’has de compartir. Ara, de quin partit és el president del Port, el d’Infraestructures o el de Ferrocarrils? Tots són del PDeCAT, i la pluralitat ha de ser la base d’una organització d’aquestes característiques. Per tant, cal donar credibilitat a un projecte ha de ser nou de veritat. I el problema que tenen, també, és que no expliquen per què ha de servir aquest partit.

— Si s’ha de parlar abans de les polítiques que de les cares, quines polítiques pensa que hauria de desplegar Junts?

— Primer, hauria de quedar clar que Junts és un partit independentista no de per aquí a cent anys, sinó per ara. Per regir aquesta idea, cal deixar clar que l’Estat no és l’aliat, sinó l’adversari, i l’has de posar permanentment en crisi. Això és un gir amb relació al que ha estat el catalanisme durant els últims cent cinquanta anys? És clar. Però és que durant aquests cent cinquanta anys no ens en vam voler separar. Després sí que vam arribar a la conclusió que ens en volíem separar, i vam fer un embat i no va sortir bé. Arribats a aquest punt, tens dues alternatives. Esquerra Republicana ja ha dit públicament que això no és per a aquesta generació, però Junts no pensa això i ho ha de deixar clar. D’altra banda, cal entendre que la realitat del país ha canviat molt i el país, en general, s’ha mogut cap a posicions de centreesquerra. Un partit amb aquestes característiques és progressista, ha de fomentar l’ocupació, el desenvolupament econòmic i la sostenibilitat. Però no ha d’entendre el progrés empassant-te l’ampliació de l’aeroport, sinó que cal preguntar-nos què ens convé. I cal que ens fem interrogants sobre quin model de país volem. Estar en contra dels Jocs Olímpics no pot ser per una raó merament ideològica, sinó que cal debatre si ens convé o no en clau de país en tots els aspectes: des del nacional fins a l’econòmic.

— Què ha de fer Junts per a garantir la màxima unitat possible? El cert és que és molt complicat garantir la unitat al si d’un partit tan plural, que també ha jugat en contra de la formació.

— No convertir-se en un partit de nostàlgics del passat. L’1 d’octubre és un referent, però no pot ser un llast per les polítiques del futur. Tots som hereus de l’1 d’octubre, i el que no se’n senti ja sap el que ha de fer, hi ha molts partits que hi renuncien. En segon lloc, s’ha d’entendre que Junts per Catalunya no és un partit de radicals o d’intransigents, sinó que és un partit que gestiona l’autonomia en aquests moments. Però no com una finalitat en si mateixa, sinó com un instrument, en part, de denúncia de la dependència i la discriminació de l’Estat. Posem per cas: un conseller, al mateix temps que presenta un pressupost per al 2023, ha de presentar el pressupost que hi hauria en una Catalunya independent. El Govern també ha de ser una plataforma de denúncia de la situació de greuge que es viu a Catalunya. No es tracta d’anar tallant cintes d’inauguracions de trams de carretera, sinó de denunciar que no tenim la capacitat de decisió en infraestructures. Després es discutirà, més o menys, si algunes polítiques, com per exemple els Jocs Olímpics d’hivern, convenen o no, tal com està fent el Consell per la República convocant una consulta al respecte. Si surt el no als Jocs Olímpics, Junts per Catalunya tindrà un problema. Caldrà que Junts s’aclareixi sobre això.

— D’altra banda, caldrà que Junts es replantege els pactes municipals i provincials amb partits com el PSC?

— Que això s’ha de replantejar i s’ha d’actuar d’acord amb aquesta idea inicial, sí. Altra cosa és que puntualment, en algun moment, puguis fer aliances. No cal que et tanquis les portes cada dia. Però aliances, per fer què? Aquest és el tema. I el cas de la Diputació de Barcelona va ser un dels primers errors que es van cometre, perquè la rendibilitat és poca i en canvi les crítiques són moltes. Tot això dependrà molt de qui mani en el partit, i en el cas del Govern de la Generalitat d’aquí a uns mesos s’arribarà al límit que es va autoimposar aquest executiu, i Junts per Catalunya n’haurà de valorar les conseqüències. Per què si no, aleshores, trairà el seu propi esperit.

— Episodis com el de la inhabilitació de Pau Juvillà també han afectat la imatge del partit, que ha mostrat contradiccions, almenys les ha aparentat. Creu que s’hauria d’haver gestionat d’una altra manera per no caure en contradiccions?

— Com a mínim, ho haurien d’haver sabut explicar. Aquest senyor estava inhabilitat d’entrada, i, per tant, hi havia poc marge per desobeir. Tot es va convertir en la cerimònia de la confusió. Crec que el pitjor que es pot fer, i això és una impressió meva, és imposar-te una forma d’actuació que et perjudiqui a tu mateix. I Junts en això va fer una mena de teatre que crec que no li ha beneficiat. A més, cal recordar que Junts no fa com el Sinn Féin, que no es presenta a les eleccions a Westminster, sinó que accedeix a una sèrie d’institucions que tenen la utilitat que tenen.

— Va ser un error, per part de Junts, investir Pere Aragonès com a president de la Generalitat?

— Investir-lo no. Se l’havia d’investir. Entrar al Govern sí que va ser un error. Crec que Junts hauria desenvolupat una política i una posició molt més fructífera des de fora del Govern. N’estic convençut. Perquè han assumit unes posicions que no es creien.

Publicat a eltemps.cat, 05/05/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.