Junts: les claus d’un pacte

Léalo en español

© Andreu Dalmau / EFE

La vida interna dels partits interessa molt poca gent. Ho he constatat un munt de vegades. Això és tan així, és tan exagerat, que el darrer baròmetre del CEO, que preguntava sobre els partits que formen el govern d’Espanya, també revelava que gairebé un 50% dels electors d’Esquerra no sabien que el candidat que havien votat el 14-F era, ai, ai!, Pere Aragonès. Bestial! No és d’estranyar, per tant, que, segons el mateix sondeig, només un 40% dels catalans sàpiga identificar el nom del president de la Generalitat. L’electorat de Junts i el de la CUP és, en canvi, el més atent a la política. El més compromès amb el projecte que defensa el partit al qual vota. Junts ja no és com els partits de notables d’abans. La veu dels militants, cosa que sovint desagrada als que sempre viatgen amb cotxe oficial, acostuma a ser transcendental. Ja ho han demostrat en el passat i es pot reproduir el 4 de juny, que no ho oblidi ningú, perquè la proposta de la nova executiva s’ha de ratificar mitjançant una votació nominal. Caldrà justificar nom per nom. La gent vol que se l’escolti, sobretot si paga una quota i no rep res a canvi. Però que Junts sigui un partit horitzontal, a conseqüència de com es va formar, no significa que hagi de tenir una direcció dèbil, desunida i incoherent.

Els partits són necessaris. Sense partits no hi ha democràcia. Per tant, és important que els partits siguin plurals i porosos, però també que actuïn amb una mínima cohesió. Dilluns passat vaig escriure que era preferible triar entre dues opcions que engiponar un mal pacte entre Laura Borràs i Jordi Turull. L’endemà al migdia, o sigui abans-d’ahir, els dos dirigents de Junts van comparèixer davant la premsa per explicar l’acord al qual havien arribat de matinada. El manifest impulsat per l’exconseller la setmana passada per pressionar la presidenta del Parlament (la pàgina web ha desaparegut), va acabar tenint un efecte bumerang que va dificultar la negociació i va posar preu a la renúncia de Borràs a optar per la secretaria general. Turull serà secretari general, que sembla que és una ambició personal que arrossega des de fa temps, com qui es vol treure l’espina de sobre d’anteriors fracassos a un cost alt. Cedeix a Borràs, mitjançant la reforma dels estatuts, la capacitat executiva per proposar i aturar decisions, dues vicepresidències, la meitat de l’executiva i, sobretot, sobretot, el control de la secretaria d’organització. No és poca cosa.

Laura Borràs, doncs, surt reforçada en la reorganització de Junts després de l’anunci de Puigdemont d’allunyar-se del dia a dia de l’organització. El risc que el turullisme controlés l’aparell per tornar enrere, als temps de Convergència, ha quedat avortat, almenys momentàniament. Tot i això, caldrà estar atents a com es reorganitza definitivament tot l’aparell del partit i quins efectes té això en les decisions polítiques que reclama, en primer lloc, la militància. Des de dimarts la direcció de Junts és molt diferent de l’executiva que comandava Jordi Sànchez. Per començar, és més política. A més, respon d’una manera més clara a l’esperit del 21-D de 2017, quan els independents i el PDeCAT es van unir per concórrer a unes eleccions difícils, convocades en ple 155, i amb els dirigents a l’exili o a la presó. Ningú hauria d’oblidar que la candidatura de Junts per Catalunya es recolzava en les estructures del partit al qual pertanyia el president Puigdemont.

Derrotar l’Estat ja s’ha vist que no era tan senzill; però si no tens els instruments per guiar el combat, que normalment són els partits i les organitzacions socials, llavors la tasca és encara més heroica

L’acord entre les dues ànimes de Junts per tenir capacitat decisiva compartida al 50% és una bona fórmula si es practica amb lleialtat. Fins ara això no era així, perquè els independents només eren utilitzats per posar cara a l’activisme de Junts, mentre que tenien poca incidència en el dia a dia de l’organització. Aquesta disfunció va originar tota mena de discrepàncies en el discurs, a més de la queixa dels que se sentien ofesos per algunes decisions polítiques que no se sabia qui les havia pres i que afectaven el nucli de l’acció política de Junts. És allò de “no en el meu nom” que alguns independents han exhibit, de vegades amb massa contundència. Junts és un partit independentista i ha de ser coherent amb aquesta definició. No és que no es pugui fer res més, i que reivindicar la independència hagi d’impedir una acció política en altres àmbits. Però sí que és la guia de tot, tal com en un partit socialista ho és defensar polítiques socials. Actuar com un partit independentista significa que les decisions que es prenen han d’ajudar a avançar cap aquest objectiu i no pas a l’inrevés. Per exemple, canviar la llei de política lingüística per ajustar-la a la sentència del 25% és una capitulació. Si de cas, cal endurir el text perquè l’Estat l’impugni i llavors tornem a començar el combat fora de l’esfera judicial. L’Estat pot imposar per la força el que vulgui, ja s’ha vist, però els independentistes no poden acceptar-ho de cap manera. Ho han de combatre. La desobediència és cosa de tots i només té eficàcia si és una pràctica col·lectiva. No obstant això, primer cal que les autoritats protegeixin els ciutadans.

Junts per Catalunya ha de ser el partit dels independentistes. I ha de treballar per recuperar els electors que es van quedar a casa el 14-F perquè el 27-O van sentir-se enganyats o perquè els polítics no van saber dialogar amb ells per explicar-los la situació. Junts és el partit de Carles Puigdemont, però també el dels altres dos eurodiputats, Toni Comín i Clara Ponsatí, que en són càrrecs electes. Junts és el partit de la resistència i no sempre l’encerta. És, no cal dir, el partit que dona suport al Consell per la República i a l’ANC, dues entitats condemnades a entendre’s, i que agrupen la societat civil conscienciada. Alhora ha de ser un partit que, seguint la màxima de Joan Fuster segons la qual la política, o la fas o te la fan, tingui diputats, alcaldes i regidors alineats amb l’independentisme que ocupin les institucions, que de moment són autonòmiques, sense complaences inútils. No pot blanquejar la discriminació i el greuge amb el típic triomfalisme a l’estil del Bienvenido Mr. Marshall. Saber gestionar el mentrestant és importantíssim per assegurar el benestar dels ciutadans, però, també, per demostrar als ciutadans els beneficis que obtindrien en una Catalunya independent. ¿Qui pot aspirar a governar un país independent si, quan no ho pot ser, quan està sotmès, abandona la seva gent amb la justificació que ja ho arreglarem quan el país sigui alliberat? Només els diletants de la política, els que en parlen des d’un radicalisme eixorc, es decanten per la crítica contra qui gestiona la dependència i l’utilitza per denunciar-la.

Derrotar l’Estat ja s’ha vist que no era tan senzill. Però si no tens els instruments per guiar el combat, que normalment són els partits i les organitzacions socials, llavors la tasca és encara més heroica. Junts necessita una inicialització com de vegades també cal fer-la amb els aparells electrònics per millorar-ne el rendiment. Amb el pacte entre Borràs i Turull, que no ha estat fàcil, ha començat el procés de formatar un instrument polític —o això és el que espera molta gent— que sigui útil per al propòsit pel qual va ser creat fa dos anys. Ja no es tracta de lamentar permanentment la derrota, perquè els derrotats no mobilitzen ningú. Junts ha de preparar-se per ser el partit de la victòria i ha de saber debatre els pros i contres, per exemple, de continuar donant suport a un govern fallit com l’actual o bé quina mena d’aliances ha de prioritzar als ens locals. I això val, també, per prendre decisions sobre iniciatives que, com ara els Jocs d’Hivern, la Copa Amèrica o l’ampliació de l’aeroport, afecten el país que volem. Junts és un partit de militants i els seus militants han de poder decidir sobre les polítiques del mentrestant i estaria bé que els observadors no simplifiquessin sobre qui defensa què dins el partit. Em fa l’efecte que el pacte entre Borràs i Turull és una mena de paràfrasi d’aquell vers tan conegut de J.V. Foix que fa així: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Junts ve d’on ve, però només podrà subsistir si és realment un partit nou, progressista i obert.

Publicat a elnacional.cat, 12/05/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.