Agustí Colomines: “JxCat pot tenir tendència a repetir els errors de la Crida”

L’historiador Agustí Colomines i Companys (Barcelona, 1957) compta amb una llarga trajectòria política al darrere. Els últims anys ha destacat per ser un dels cervells de l’estratègia seguida per Junts per Catalunya, sobretot quan es va conformar com a candidatura electoral a la tardor de 2017; i per ser també un dels creadors de la Crida Nacional per la República, tot i que ha exposat la seua decepció amb aquesta entitat. Davant la fundació del nou partit que impulsarà el president a l’exili Carles Puigdemont, parlem amb Colomines sobre quin serà el futur d’aquest nou espai que aspira guanyar les … Continua la lectura de Agustí Colomines: “JxCat pot tenir tendència a repetir els errors de la Crida”

Torna el color turquesa

Léalo en español Ha calgut que passessin cinc anys perquè l’independentisme recuperés el color turquesa. Aquest era el color que identificava la candidatura unitària de Junts pel Sí formada per Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Demòcrates de Catalunya i Moviment d’Esquerres, amb la participació d’Avancem i Reagrupament Independentista i el suport de Catalunya Sí, Solidaritat Catalana per la Independència i Estat Català. Va ser la candidatura guanyadora a les eleccions del 2015, amb 62 escons. Va ser una candidatura nascuda amb fòrceps, llastada per les gens dissimulades travetes entre CDC i ERC. Llavors Carles Puigdemont era un … Continua la lectura de Torna el color turquesa

8 punts per a Puigdemont. La darrera oportunitat

Léalo en español 1. És impossible afrontar un conflicte com l’actual sense tenir una bona organització, implantada a tot el territori, que sigui de base i realment democràtica i no tan sols el refugi dels càrrecs públics i els electes. En els partits tradicionals només hi militen aquells que ocupen o aspiren a ocupar un lloc a les llistes electorals o en les butaques institucionals. Plantejar-se assolir la independència amb un partit així és impossible. Només un partit moviment serà capaç d’expandir els espais de llibertat que conquereixen dia a dia els activistes. És que no va ser així almenys … Continua la lectura de 8 punts per a Puigdemont. La darrera oportunitat

Una confabulació narcòtica

Léalo en español El 14 de juny del 2006 es va celebrar a l’Auditori de Barcelona l’acte central de la plataforma Estatut, jo sí. Vam conduir-lo la periodista Rosa Cullell —que aleshores era directora general del Liceu— i un servidor, que en aquell temps dirigia Unescocat. Entre els assistents hi havia el president Pasqual Maragall i l’expresident Jordi Pujol i polítics del PSC, CiU i ICV: Manuela de Madre, José Montilla, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Jordi Guillot, entre d’altres, cap dels quals és avui un polític en actiu. Només Montilla és un supervivent gràcies a les portes … Continua la lectura de Una confabulació narcòtica

Destorbeu-los!

Léalo en español “Un espectre, l’espectre de l’independentisme, ronda per Espanya. Contra aquest espectre s’han conjurat en una guerra santa totes les potències de la vella Espanya: el Rei i els partits del sistema, González i Aznar, l’extrema dreta i els tribunals. D’aquest fet es desprenen dues conseqüències: La primera és que l’independentisme ja és reconegut com una potència per tots els poders de l’estat i per això s’esmercen a destruir-lo. La segona és que ja és hora que els independentistes exposin públicament les seves opinions davant de tot el món, les seves tendències, les seves aspiracions, i oposin un … Continua la lectura de Destorbeu-los!

El ‘meu’ principi de realitat

Léalo en español Sigmund Freud va formular el principi de realitat per oposar-lo al principi de plaer que havia enunciat el físic, matemàtic i psicòleg Gustav Fechner el 1848. Els entesos afirmen que ambdós conceptes s’atenen al principi de satisfacció. O sigui, a la capacitat que té la ment humana de jutjar la realitat del món exterior —i d’actuar-hi en conseqüència— allunyant-se del dolor, del que l’ha provocat, per mirar de trobar una solució. Així doncs, segons la psicologia freudiana, no hi podem fer més. Tothom té el seu principi de satisfacció, la diferència és que els “realistes” s’acontenten amb una formulació a llarg termini i … Continua la lectura de El ‘meu’ principi de realitat

El ‘Majestic’ d’ERC

Léalo en español Pere Aragonès tenia catorze anys el 1996. No era encara ni tan sols militant de les JERC i no crec que estigués especialment polititzat, a pesar que el seu avi hagués estat un dels fundadors del PP a Catalunya. Alguns dels seus cosins eren convergents. Però això passa a les millors famílies, sobretot a la Catalunya periurbana. Els catorze anys dels que han nascut a la dècada dels vuitanta no tenen res a veure amb els dels que vam néixer a mitjan anys cinquanta. Estan fets d’una altra pasta. Ni millor ni pitjor. Aragonès no és un … Continua la lectura de El ‘Majestic’ d’ERC

Llepar-se les ferides

Quan s’albira el final del túnel després de molts dies de confinament i de desconcert, em sorprèn constatar que l’independentisme partidista torni a debatre el de sempre, com si res no hagués passat. Tenen raó els que descriuen la situació com una mena de bucle melancòlic que, a més, va acompanyat d’un munt de retrets i deslleialtats. La realitat és que tenim l’autonomia devastada, sota mínims, que ni tan sols s’assembla a l’autogovern de què es disposava abans que les urgències del tripartit ens aboquessin a la fracassada reforma estatutària del 2006. El fracàs d’aquella reforma, que va avalar el … Continua la lectura de Llepar-se les ferides

Reorganitzar… què?

Va passant el temps i l’espai de JxCat –que inclou el postconvergent– està a mig bastir. Les disputes i les fiblades entre els protagonistes són constants. Ningú no acaba d’estar content. Quan el PDeCAT es va despertar, després del xoc del 155 i de la decisió del president Puigdemont d’acudir a les eleccions que va convocar Mariano Rajoy el 21-D amb una candidatura d’ampli espectre, les disputes van disparar-se. Marta Pascal va digerir molt malament que JxCat pivotés sobre els independents i els dos sectors del PDeCAT que no li eren afins, dirigits, respectivament, per Jordi Turull i Josep Rull. … Continua la lectura de Reorganitzar… què?

La síndrome ERC

Léalo en español El matí de l’11 de maig del 2006, el MHP Pasqual Maragall va notificar que expulsava ERC del tripartit. Va ser un xoc. El Pacte del Tinell amb ERC havia durat dos anys i mig. La raó de la crisi governamental era l’aprovació de l’Estatut i el pacte bilateral Mas-Rodríguez Zapatero. Josep-Lluís Carod-Rovira, llavors màxim responsable d’ERC, va atribuir l’expulsió del Govern del seu partit a la submissió del PSC a Madrid i va aprofitar l’ocasió per fer una crida a votar no al referèndum. Van sortir del Govern els sis consellers d’ERC i també tots els directors generals … Continua la lectura de La síndrome ERC