Amnistia: tancar el parèntesi

Des de l’escó 33 Dijous a la tarda, Lluís Puig va tornar a seure al seu escó del Parlament. El president Josep Rull el va rebre i ell mateix va poder retirar el llaç groc que, durant nou anys, havia ocupat el seu lloc a la bancada de Junts. Havia tornat el dia abans, tal com volia, «amb calma, sense càmeres», a Terrassa, després d’haver passat els primers anys d’exili a Brussel·les i, des del 2021, a la Catalunya del Nord, on s’ha implicat en la recuperació de la Casa Macià de Prats de Molló. Diumenge, Toni Comín va travessar … Continua la lectura de Amnistia: tancar el parèntesi

La trampa del 29N

Des de l’escó 33 Dilluns de la setmana passada, Pedro Sánchez va anunciar des de la Moncloa la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions per al 29 de novembre, nou mesos abans del que tocava. Ho va fer tres dies després que el Congrés tombés els dos decrets d’habitatge amb els vots del PP, de Vox i —per raons diferents— de Junts. El president espanyol no va vincular l’avançament electoral amb aquella derrota, però no calia que ho fes, tothom va interpretar-ho així. Les legislatures no s’acaben per esgotament del calendari. S’acaben quan s’esgota la confiança d’un o de més … Continua la lectura de La trampa del 29N

Propietat i protecció: els decrets que caldrà refer

Des de l’escó 33 Hi ha lleis que neixen d’un diagnòstic i lleis que neixen d’una imatge. Els dos reials decrets llei d’habitatge que el Consell de Ministres va aprovar el 29 de setembre pertanyen a la segona família. La imatge és la de Maricarmen Abascal, una dona de vuitanta-set anys amenaçada de desnonament a Madrid, i la de les acampades de la Puerta del Sol i de la plaça de Catalunya que n’han fet un símbol. Governar, però, no és reaccionar a un titular, sinó ordenar interessos legítims que entren en conflicte. I això és precisament el que aquests … Continua la lectura de Propietat i protecció: els decrets que caldrà refer

Ni anestèsia ni tribu

Des de l’escó 33 El curs polític comença sempre l’Onze de Setembre. Divendres vinent tornarem a ser al carrer —a Barcelona, a Girona, a Amposta o on calgui— i tornarem a comptar-nos. Val més dir-ho d’entrada, sense una retòrica de circumstàncies: hi arribem en la pitjor situació de la darrera dècada. No pas perquè la gent hagi deixat de creure-hi, ni en la Diada ni en l’independentisme, sinó perquè dues dinàmiques ens escanyen alhora i es donen ales l’una a l’altra: l’anestèsia institucional que propicia el Govern de Salvador Illa i la temptació tribal. Contra totes dues cal bastir un baluard, … Continua la lectura de Ni anestèsia ni tribu

El jutge dels 113 que va acabar a “El País”

Quan vaig escriure Amnistia i llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme desconeixia una dada que ara, gràcies a l’amic Antoni Maria Piqué, he pogut conèixer i contrastar. El jutge que el 12 de novembre de 1973 va dictar la interlocutòria de processament i presó provisional dels 113 detinguts de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya —la famosa “caiguda dels 113” a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona, el 28 d’octubre d’aquell any— es deia Diego Córdoba Gracia (1930-2005). Era el titular del Jutjat d’Ordre Públic núm. 2, l’òrgan que instruïa els … Continua la lectura de El jutge dels 113 que va acabar a “El País”

18 de juliol: noranta anys de rèmores

Des de l’escó 33 Dissabte passat va fer noranta anys del cop d’estat del 17 i el 18 de juliol de 1936. Noranta anys —i els vestigis que encara en queden— no són una efemèride: exigeixen una pregunta. I la pregunta no és què va passar aleshores —això ho sabem, encara que l’Estat s’hagi esforçat tant a ocultar-ho—, sinó què en queda avui. La meva resposta, que intentaré argumentar, és incòmoda, sobretot per als que els incomoda el conflicte: en queda l’estructura. Convé recordar l’itinerari sencer. El cop va fracassar a Catalunya i a mitja península gràcies a la resistència … Continua la lectura de 18 de juliol: noranta anys de rèmores

El mal menor de la socialdemocràcia

Des de l’escó 33 De Manchester a Ferraz: per què una tradició que prometia futur ara només és un refugi contra el pitjor Com vaig escriure en una altra columna, “l’esperança és una decepció ajornada”. Continuo sense recordar on vaig llegir per primera vegada aquesta frase, però se m’ha quedat gravada i no puc treure-me-la del cap. Observant la trajectòria de la socialdemocràcia en bona part del món, un es pregunta de vegades si no conté més veritat de la que ens agradaria reconèixer a pesar dels brots verds. La nit del 18 de juny de 2026, Andy Burnham —el batlle del Gran … Continua la lectura de El mal menor de la socialdemocràcia

L’agenda independentsita i l’Informe Fènix

Des de l’escó 33 Hi ha una data que convé no oblidar. L’any 2010, quan el Tribunal Constitucional va amputar l’Estatut que els catalans havíem votat, el moviment independentista no va néixer del ressentiment identitari —va néixer d’una pregunta econòmica molt concreta: ¿per quin motiu Catalunya, una de les economies més productives d’Europa, no és capaç de finançar els seus hospitals? Aquella pregunta continua sense resposta. I l’Informe Fènix, presentat públicament la setmana passada, demostra que la situació des d’aleshores no ha millorat —ha empitjorat. Convé, per tant, recuperar el fil. No per nostàlgia, sinó perquè la diagnosi d’origen era … Continua la lectura de L’agenda independentsita i l’Informe Fènix

La immigració i la nació agònica

Des de l’escó 33 Hi ha debats que, sota l’aparença de normalitat parlamentària, revelen un canvi més profund en la manera de fer política. Les intervencions i les propostes de resolució de Vox i Aliança al Parlament —pràcticament calcades en matèria d’educació, serveis socials o immigració— posen sobre la taula problemes reals. Però la qüestió no és què diuen, sinó com ho diuen i amb quina finalitat: escampar la por i la sensació d’agonia. Gairebé de fi de civilització. El patró es repeteix una vegada i una altra. Es parteix d’una circumstància real —uns mals resultats educatius, un dèficit de places residencials, … Continua la lectura de La immigració i la nació agònica

El dilema del rei Mides, o com repartir la prosperitat

Des de l’escó 33 Catalunya creix. Ho diuen les dades macroeconòmiques, ho repeteixen els informes i ho celebren alguns discursos institucionals. La productivitat augmenta, el PIB avança amb més empenta que en altres territoris i l’economia catalana sembla haver deixat enrere, almenys en termes agregats, els pitjors anys de la crisi inflacionària. Però mentre el país creix, tot i que el sector industrial està estancat, la pobresa també ho fa. I aquesta és una d’aquelles paradoxes que no admeten gaires eufemismes. Les últimes dades publicades per l’Idescat ho deixen clar: després de quatre anys de descens, l’índex de pobresa o exclusió social … Continua la lectura de El dilema del rei Mides, o com repartir la prosperitat