Estripar el discurs

Léalo en español Dilluns passat Donald Trump va pronunciar l’últim discurs de l’estat de la Unió abans de les eleccions del novembre que ve. Aquest home és tot un espectacle. És explosiu, irreverent, mal educat i venjatiu. El discurs trumpista no va distar gaire de tots els que es pronuncien en un debat de política general arreu del món. Al Parlament de Catalunya, per no anar més lluny, eren ben coneguts els discursos presidencials resumits en una mena de llistat telefònic en el qual els protagonistes eren, inevitablement, les dades sobre l’atur, la pobresa, la salut, l’escolarització o el que … Continua la lectura de Estripar el discurs

El 2020 no serà feliç

Léalo en español S’acaba el 2019. Un any de commemoracions i d’antagonismes aguts. De malestar global. La història de la humanitat és, per damunt de tot, la història del conflicte, de la pugna social. Entre el 1919 i el 1939, Europa va quedar atrapada en un parèntesi de vint anys en què els extrems van apoderar-se dels governs i dels carrers. L’era dels extrems, en una feliç descripció d’aquell moment feta per l’historiador Eric J. Hobsbawm —ell mateix adherit a una d’aquestes ideologies extremes, el comunisme—, a Espanya va acabar, justament, el 1939 amb la victòria dels partidaris del cop d’estat … Continua la lectura de El 2020 no serà feliç

Oh! Europa

Léalo en español L’estat a Espanya és una finca de nacionalistes. Els estats europeus anteriors al 1945 estaven dominats, també, per nacionalistes. Els estats nació sorgits de la caiguda dels imperis es van forjar mitjançant la difusió d’un nacionalisme agressiu la culminació del qual van ser les cambres de gas alemanyes. Europa té una història negra, negríssima, que connecta amb el mite grec sobre el rapte i la violació de la deessa que dona nom al continent. Hi ha hagut guerres i enfrontaments de tota mena. L’Holocaust i la devastació provocada per la Segona Guerra Mundial van propiciar que els … Continua la lectura de Oh! Europa

(in)justícia

Léalo en español El Tribunal de Luxemburg ha de sentenciar avui el cas d’Oriol Junqueras, que establirà jurisprudència per a Carles Puigdemont i Toni Comín i també per a Clara Ponsatí, si és que finalment esdevé eurodiputada. No sé què passarà, però si, com diuen els experts, Junqueras té immunitat, el govern espanyol tindrà un problema. O no, perquè la justícia a Espanya es reparteix a la carta. Espanya està fora de les coordenades normals dels estats democràtics. A més, la justícia i el TC estan tan polititzats, que tres magistrats del TC, del sector progressista —ara al servei del … Continua la lectura de (in)justícia

L'exemple escocès

Léalo en español La victòria de l’SNP a Escòcia ha estat aclaparadora. Fins i tot ho destaquen els unionistes acèrrims, els que a Catalunya neguen que un 42,5% de suport a l’independentisme sigui suficient per reclamar la celebració d’un referèndum plenament acordat. La sensació de victòria independentista i de desfeta de l’unionisme escocès no és tant pel percentatge assolit (45%) com pel fet que dels 59 escons en disputa, l’SNP n’ha guanyat 48. Els 23 diputats independentistes catalans —davant els 18 unionistes— estan repartits entre tres partits, que no s’entenen gairebé mai, i per tant transmeten pessimisme més que no … Continua la lectura de L'exemple escocès

Handke, amb Pla de fons

El maig de 1974, la revista Destino va publicar una carta al director en què un tal E. Pinyol [que els entesos diuen que responia a la identitat de Josep C. Vergés, fill de l’editor de la revista] es queixava que cada any el jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes oblidava Josep Pla com a possible candidat al guardó. Joan Triadú va encapçalar el grup de partidaris de no atorgar mai el premi a Pla, mentre que Joan Fuster es va situar al capdavant dels partidaris d’atorgar-li, seguint els arguments exposats al pròleg d’El quadern gris. L’oposició a Pla era, … Continua la lectura de Handke, amb Pla de fons

Sense focs artificials

Léalo en español Cadascú els celebra com vol. Només faltaria. Els dies de festa, tant si són els habituals del cap de setmana com si són excepcionals —posem per cas Corpus Cristi o la Diada Nacional—, estan fets per tal que cadascú els passi com li vingui de gust. Soc als EUA i ahir em va caure a les mans una guia estatunidenca per a immigrants en què s’explicava, entre altres, moltes coses sobre els “hàbits” nacionals dels EUA, què era el Quatre de Juliol i com s’acostuma a celebrar. Era una pura descripció, que desprenia un no sé què … Continua la lectura de Sense focs artificials