El jutge dels 113 que va acabar a “El País”

Quan vaig escriure Amnistia i llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme desconeixia una dada que ara, gràcies a l’amic Antoni Maria Piqué, he pogut conèixer i contrastar. El jutge que el 12 de novembre de 1973 va dictar la interlocutòria de processament i presó provisional dels 113 detinguts de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya —la famosa “caiguda dels 113” a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona, el 28 d’octubre d’aquell any— es deia Diego Córdoba Gracia (1930-2005). Era el titular del Jutjat d’Ordre Públic núm. 2, l’òrgan que instruïa els … Continua la lectura de El jutge dels 113 que va acabar a “El País”

18 de juliol: noranta anys de rèmores

Des de l’escó 33 Dissabte passat va fer noranta anys del cop d’estat del 17 i el 18 de juliol de 1936. Noranta anys —i els vestigis que encara en queden— no són una efemèride: exigeixen una pregunta. I la pregunta no és què va passar aleshores —això ho sabem, encara que l’Estat s’hagi esforçat tant a ocultar-ho—, sinó què en queda avui. La meva resposta, que intentaré argumentar, és incòmoda, sobretot per als que els incomoda el conflicte: en queda l’estructura. Convé recordar l’itinerari sencer. El cop va fracassar a Catalunya i a mitja península gràcies a la resistència … Continua la lectura de 18 de juliol: noranta anys de rèmores

Enterrar CDC amb honors

Des de l’escó 33 Aquest mes de juliol fa deu anys que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va deixar d’existir com a força política activa. Ho va fer per decisió dels mateixos associats, que en la consulta interna del maig del 2016 van optar per la refundació enfront de la simple renovació, i del congrés de juliol d’aquell any en va sortir el Partit Demòcrata (PDeCAT), una criatura pensada per salvar els mobles que va acabar sent un fracàs total: ni va heretar la força electoral de la vella casa, ni va saber liderar el moment polític que li va … Continua la lectura de Enterrar CDC amb honors

Ginzburg, o la veritat contra el desig

La mort de Carlo Ginzburg, el 17 de juny a Bolonya, a vuitanta-set anys, tanca una de les trajectòries intel·lectuals més fecundes de la historiografia europea de la segona meitat del segle XX. Perry Anderson el va definir en una ocasió com l’historiador europeu més destacat de la generació que va madurar a finals dels anys seixanta, i no exagerava. Per a mi, a més, la seva desaparició té un punt de comiat personal. Quan Vicent Olmos i jo vam compilar Les raons del passat. Tendències historiogràfiques actuals (Afers, 1998), amb la voluntat de donar a conèixer en català els … Continua la lectura de Ginzburg, o la veritat contra el desig

Qui estima l’estat del benestar, el reforma

Des de l’escó 33 La setmana passada, Berlín va prendre una decisió que a casa nostra sembla impossible: un govern de coalició entre conservadors i socialdemòcrates va presentar un paquet de 33 mesures que, resumidament, apuja els impostos als rics, abaixa la càrrega fiscal a les rendes baixes i mitjanes, endureix la persecució de l’absentisme laboral i vincula l’edat de jubilació a l’esperança de vida. Tot alhora. El canceller Friedrich Merz, un conservador de manual, va acceptar un tipus nou del 47% per a les rendes superiors als 280.000 euros. I el ministre de Finances, el socialdemòcrata Lars Klingbeil, ho va resumir … Continua la lectura de Qui estima l’estat del benestar, el reforma

Després del mal menor

Retrat del partit que hauríem de ser Continuació de «El mal menor de la socialdemocràcia» Des de l’escó 33 I La imaginació perduda La gran tragèdia de la socialdemocràcia europea no és haver perdut eleccions. És haver perdut la imaginació. Durant dècades la idea que la llibertat i la justícia social no eren adversàries, sinó aliades, va ser molt poderosa. Com també que el progrés econòmic havia de servir per ampliar les oportunitats de tothom. Que l’estat del benestar era una eina d’emancipació i no una simple maquinària administrativa. Que Europa era una promesa i no un refugi. Avui, la … Continua la lectura de Després del mal menor

El mal menor de la socialdemocràcia

Des de l’escó 33 De Manchester a Ferraz: per què una tradició que prometia futur ara només és un refugi contra el pitjor Com vaig escriure en una altra columna, “l’esperança és una decepció ajornada”. Continuo sense recordar on vaig llegir per primera vegada aquesta frase, però se m’ha quedat gravada i no puc treure-me-la del cap. Observant la trajectòria de la socialdemocràcia en bona part del món, un es pregunta de vegades si no conté més veritat de la que ens agradaria reconèixer a pesar dels brots verds. La nit del 18 de juny de 2026, Andy Burnham —el batlle del Gran … Continua la lectura de El mal menor de la socialdemocràcia

L’estabilitat imaginària del president Illa

Des de l’escó 33 Quan Salvador Illa va arribar a la presidència de la Generalitat, la paraula més repetida va ser “estabilitat”. Després d’una dècada marcada pel procés independentista, els que venien a “rectificar-lo” prometien un temps nou: menys confrontació i més gestió, menys soroll i més eficàcia. Vint-i-dos mesos després, la realitat ha desmentit la propaganda. La legislatura ha estat travessada per conflictes sectorials, vagues, protestes i un malestar social persistent que afecta pràcticament tots els àmbits de l’acció pública. L’esperança ha estat substituïda per la frustració, que s’ha convertit en rutina. I així és com els agricultors han … Continua la lectura de L’estabilitat imaginària del president Illa

El país que ve

La lliçó parlamentària de 7.000 estudiants Des de l’escó 33 Cada dia, quan entro o surto del Parlament, o quan travesso els passadissos per anar d’una comissió a una altra, em trobo amb grups d’estudiants que visiten la seu de la sobirania popular de Catalunya. Alguns escolten atentament els guies; altres es fotografien sota les voltes del Palau; n’hi ha que entren a l’hemicicle amb aquella barreja de curiositat i distància amb què es contempla una cosa que sembla important però llunyana. És una escena quotidiana, gairebé rutinària, que el meu company, el diputat Isaac Padrós, que és invident, converteix … Continua la lectura de El país que ve