Des de l’escó 33

Hi ha una data que convé no oblidar. L’any 2010, quan el Tribunal Constitucional va amputar l’Estatut que els catalans havíem votat, el moviment independentista no va néixer del ressentiment identitari —va néixer d’una pregunta econòmica molt concreta: ¿per quin motiu Catalunya, una de les economies més productives d’Europa, no és capaç de finançar els seus hospitals?

Aquella pregunta continua sense resposta. I l’Informe Fènix, presentat públicament la setmana passada, demostra que la situació des d’aleshores no ha millorat —ha empitjorat.

Convé, per tant, recuperar el fil. No per nostàlgia, sinó perquè la diagnosi d’origen era correcta, i les dades la corroboren amb una precisió que hauria de sacsejar qualsevol govern.

L’Informe Fènix —coordinat per Xavier Roig i elaborat pels economistes Xavier Cuadras Morató, Miquel Puig i Modest Guinjoan amb l’assessorament de Jaume Ventura, Guillem López Casasnovas i Jordi Galí— fa una constatació que trenca dècades de narrativa oficial: Catalunya creix, però els catalans no prosperen.

Des de l’any 2000, el PIB per càpita català ha crescut molt lentament en termes relatius. La productivitat laboral, que el 2000 ja era un 8% inferior a la mitjana europea, ara és un 13% inferior. És a dir: hem perdut cinc punts de productivitat en vint-i-cinc anys, mentre la població creixia de manera accelerada. La combinació és letal per al benestar real.

L’informe identifica el mecanisme: una part molt significativa dels llocs de treball creats en les darreres dècades s’ha concentrat en sectors de baixa productivitat i salaris baixos —hostaleria de sol i platja, indústria càrnia, serveis auxiliars, repartidors. Sectors que, al seu torn, el document anomena “altament subvencionats” perquè els treballadors que hi treballen, amb els salaris actuals, no generen prou recaptació fiscal ni contribucions socials per cobrir els serveis públics que utilitzen com qualsevol ciutadà.

L’economia catalana genera cada cop menys base fiscal per habitant per culpa d’un model productiu que ningú no ha volgut corregir. I aquí apareix la primera connexió amb l’agenda independentista que massa sovint s’oblida: el problema del finançament no és exclusivament un problema de solidaritat interterritorial. És també un problema de model productiu. I un govern sense prou eines fiscals i econòmiques pròpies és, per definició, un govern que no pot corregir-lo. És un govern atrapat en la dependència.

L’Informe Fènix és honest en una cosa: “bona part de les accions suggerides estan en mans dels poders catalans”. Però quan s’analitzen les mesures amb deteniment, apareix de seguida el sostre estructural de l’autogovern actual. L’autogovern econòmic actual no serveix per trencar aquest sostre, que ha esdevingut una presó.

Exemplifiquem-ho en tres aspectes:

1. La fiscalitat del patrimoni i l’habitatge. L’informe proposa elevar l’impost de Patrimoni per als grans actius, establir un recàrrec a l’IBI sobre les segones residències i els habitatges no destinats a primera residència, i revisar la tributació del capital. Però l’Impost sobre les Grans Fortunes és competència estatal, i la Generalitat no pot coordinar unilateralment una reforma coherent sense que Madrid actuï simultàniament. El resultat és una fiscalitat fragmentada que afavoreix el dúmping fiscal entre territoris i impedeix qualsevol estratègia de conjunt.

2. El control de la immigració econòmica. L’informe constata que Catalunya ha rebut una onada migratòria de gran magnitud, associada en bona part als sectors de baixa productivitat que precisament s’haurien de reconvertir. Proposa gestionar la immigració per afavorir perfils qualificats. Però les competències en immigració i permisos de residència i treball pertanyen a l’Estat. La Generalitat pot incidir marginalment; no pot dissenyar una política migratòria pròpia. Cap govern català no ha pogut fer-ho mai.

3. La política d’infraestructures i inversió. L’informe calcula quina hauria estat la trajectòria catalana “si una part dels recursos dedicats a activitats poc productives s’haguessin concentrat en aquelles activitats en què Catalunya ha obtingut majors millores de productivitat”. Però la inversió en R+D, en infraestructures de transport de mercaderies, en connectivitat ferroviària, en ports i aeroports —les peces que fan possible el salt productiu— depèn en una proporció decisiva dels pressupostos generals de l’Estat, subjectes a una negociació política permanent en la qual Catalunya mai no ha tingut pes proporcional.

El deute d’infraestructures no és un retard tècnic. És una decisió política sostinguda durant dècades.

Res d’això no implica esperar la independència per actuar. Implica actuar avui amb els recursos de l’autogovern disponibles, i al mateix temps exigir les competències que falten com a condició innegociable de qualsevol negociació política. Cal combinar les dues coses a la vegada.

Sobre la base de l’Informe Fènix, i des d’una perspectiva d’autonomia econòmica creixent, una agenda mínima hauria d’incloure:

Transparència fiscal real. Calcular i publicar anualment el balanç fiscal per sectors productius: quines activitats aporten recursos al sistema i quines en consumeixen per sobre de la seva aportació. És una mesura que la Generalitat pot impulsar unilateralment i que canviaria radicalment el debat públic sobre el model econòmic.

Reforma de la fiscalitat patrimonial. Augmentar el recàrrec de l’IBI sobre les segones residències i els habitatges de grans tenidors —competència municipal i autonòmica. Paral·lelament, exigir a l’Estat la reforma de l’Impost sobre les Grans Fortunes amb un mínim exempt elevat i tipus progressius sobre el patrimoni net, en substitució de la pressió actual sobre la renda del treball i sobre l’impost de successions, que castiga les transmissions familiars ordinàries i espanta talent en lloc de gravar la riquesa estancada.

Reconversió productiva del turisme. No com a guerra cultural contra els cambrers —el que faria falta és precisament que els cambrers cobressin salaris dignes—, sinó com a política de planificació: eliminació gradual de les llicències d’habitatges d’ús turístic, augment de l’impost d’estades, i reinversió dels recursos en oferta d’habitatge permanent i en formació professional especialitzada.

Inversió en innovació. Multiplicar el pressupost de la Generalitat dedicat a R+D fins a la mitjana dels deu països europeus que hi dediquen més recursos com a percentatge del PIB. No amb retòrica —amb partides pressupostàries concretes i ingressos afectats.

Captació de talent. Crear condicions fiscals i administratives que facin competitiva la instal·lació a Catalunya de professionals i directius d’alta qualificació, per revertir l’hemorràgia que el model actual provoca. La paradoxa és la combinació diabòlica de talent català que marxa i talent estranger que arriba.

L’Informe Fènix és rigorós en l’anàlisi i valent en les propostes. Però té un punt cec notable: l’elefant que l’informe no menciona. En cap moment no analitza l’impacte de l’infrafinançament estructural sobre la capacitat de Catalunya per executar justament les polítiques que recomana.

Un govern que gestiona el 20% del que recapta —i que veu com una part substancial del que ingressa es transfereix netament cap a Madrid sense retorn equivalent— és un govern que no pot invertir en R+D fins a la mitjana europea, no pot construir l’habitatge que necessita, no pot finançar la formació professional que proposa, no pot fer política industrial ambiciosa.

La balança fiscal de Catalunya amb l’Estat ha estat sistemàticament negativa. Xifres del mateix Govern espanyol —rarament publicades amb la claredat que mereixerien— situen el dèficit fiscal català al voltant del 8-9% del PIB en els anys anterior a la crisi del 2008. Fins i tot amb estimacions més conservadores, és un volum de recursos que, reinvertit a Catalunya, hauria permès finançar exactament el model de transició productiva que l’Informe Fènix ara demana.

No es tracta d’una queixa. Es tracta d’una causalitat estructural que qualsevol reforma econòmica catalana ha d’encarar.

A tot el que diu l’informe convé afegir una dada que revela l’Enquesta europea de TIC d’Eurostat publicada el 2025: el 42,3% dels usuaris d’internet de la UE han estat exposats a missatges hostils en línia. L’espai digital no és neutral: els algoritmes de les grans plataformes tendeixen a amplificar continguts d’hostilitat i reaccionaris i a penalitzar moviments alternatius de tota mena. L’independentisme català no hi és aliè. És una dada preocupant per al conjunt dels demòcrates. Però el que resulta significatiu per al context català és un detall de metodologia: Espanya no ha facilitat dades a Eurostat per a aquest indicador ni el 2023 ni el 2025.

L’espai digital és avui, en bona part, on es construeix o es destrueix la credibilitat de les propostes polítiques. Una Catalunya que vol ser presa seriosament a Europa —que vol atraure talent, inversió i reconeixement institucional— no pot permetre’s viure exclusivament en l’agenda espanyola del dia a dia. Necessita construir el seu propi relat econòmic i polític en els espais europeus on es debaten el futur de la productivitat, la reforma fiscal i el model de benestar.

La pitjor lectura que es podria fer de l’Informe Fènix és la que ja fa una part dels comentaristes del nou establishment de la coalició governant: “el problema és econòmic, no polític; oblidem la independència i centrem-nos en la reforma productiva”. La lectura que se n’ha de fer és justament la contrària: la reforma productiva que Catalunya necessita és la que no pot fer amb les eines actuals. I les eines que falten —control fiscal, política d’immigració econòmica, inversió pública en infraestructures estratègiques, capacitat de negociar directament amb la UE— corresponen exactament al que significaria tenir un estat propi, o com a mínim un autogovern econòmic (això vol dir concert) real.

L’agenda independentista no va néixer d’una emoció. Va néixer d’un càlcul: que Catalunya prosperaria més amb les seves pròpies eines. Amb un estat propi. L’Informe Fènix, vint-i-cinc anys després, demostra que el càlcul era correcte —i que la factura de no haver-lo executat és molt més alta del que ningú no havia volgut admetre.

Recuperar aquella agenda no és tornar al passat. És, precisament, la condició per tenir futur. La repressió —i les vacil·lacions— va aconseguir estroncar el camí. No reprendre’l i caure en poder de l’extrema dreta per l’ambient que genera l’espai digital, això sí que ens abocaria a la mort.