L’art de no perdre la guerra

Léalo en español 1. Qui ha perdut la batalla? Es veu que a la presentació del llibre de Manel Pérez sobre les elits catalanes va assistir-hi la flor i nata de l’unionisme autonomista. O almenys això és el que em va semblar llegint la crònica que va fer-ne Llucia Ramis. També s’hi van deixar veure un parell o tres de càrrecs d’Esquerra i de Junts. Encara que sovint costi de creure, aquest és un país educat. Miquel Puig, el regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona, també hi era i segons explica Ramis va deixar anar una frase lapidària: “Hem anat a … Continua la lectura de L’art de no perdre la guerra

Tanta roba i tan poc sabó

Léalo en español El 18 d’octubre de 2010 es van celebrar les eleccions per renovar la cúpula de la patronal catalana Foment del Treball. Joan Rosell, l’empresari que de jove havia justificat el cop d’estat del 23-F, aspirava a la reelecció. Les aigües de la política catalana ja baixaven atorrentades des que el 27 de juny d’aquell any el Tribunal Constitucional havia dictat la sentència de mort contra l’Estatut del 2006 pactat entre Maragall i Mas amb l’oposició d’Esquerra. S’estaven a punt d’obrir les portes del que més endavant es coneixeria com a procés. Els aires de canvi es podien palpar arreu, a cavall de … Continua la lectura de Tanta roba i tan poc sabó

Junts: les claus d’un pacte

Léalo en español La vida interna dels partits interessa molt poca gent. Ho he constatat un munt de vegades. Això és tan així, és tan exagerat, que el darrer baròmetre del CEO, que preguntava sobre els partits que formen el govern d’Espanya, també revelava que gairebé un 50% dels electors d’Esquerra no sabien que el candidat que havien votat el 14-F era, ai, ai!, Pere Aragonès. Bestial! No és d’estranyar, per tant, que, segons el mateix sondeig, només un 40% dels catalans sàpiga identificar el nom del president de la Generalitat. L’electorat de Junts i el de la CUP és, en canvi, … Continua la lectura de Junts: les claus d’un pacte

La societat civil i la política

Léalo en español 1. Política i societat civil. El 1901 el catalanisme va esdevenir polític. Fins llavors s’havia dedicat a refer la llengua i la cultura catalanes i a denunciar les polítiques estatals que considerava que lesionaven Catalunya. El Memorial de Greuges de 1885, que la convenció historiogràfica considera com el punt d’arrencada del moviment, no era gaire més que una denúncia de la societat civil catalana adreçada al rei, a l’estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Era una manera, diguem-ne antiga, de protestar. Es protestava pels acords comercials amb la Gran Bretanya, l’anomenat modus vivendi, el qual es considera que podia lesionar … Continua la lectura de La societat civil i la política

Massa i partits

Vagis on vagis, parlis amb qui parlis, si els interlocutors no estan relacionats amb els ambients de la política, les crítiques contra l’anomenada classe política són colossals. No en salven de la crema ni un. Els més crítics són els independentistes. Els que van protagonitzar les grans i multitudinàries manifestacions de la dècada sobiranista. Estan farts de les batusses entre els partits. Dels seus “enganys”, sobretot. I els retreuen la passivitat. Els partits de l’1-O han aconseguit fastiguejar la base independentista. No és una mera especulació meva, l’abstenció a les darreres eleccions autonòmiques ho demostra a bastament. Perdre més de set-cents … Continua la lectura de Massa i partits

I si Junts s’aclarís

Léalo en español 1.  Junts i la diversitat d’origen. El naixement de Junts s’assembla molt a la creació d’ERC el 1931, resultat d’una agregació de petits grups i de grans personalitats republicanes. Junts per Catalunya és un partit a mig coure. Té un origen doble, que no ha acabat de desaparèixer mai. Per una banda, hi ha els elements que provenen de l’antiga Convergència (gairebé tots, almenys a la direcció, amb un càrrec sota el braç des de fa anys). Per l’altra, els independents, a la majoria dels quals els incomoda la identificació de Junts amb el pujolisme i, més en … Continua la lectura de I si Junts s’aclarís

Es fa llarg esperar

Léalo en español A l’àlbum Electròccid àccid alquimístic xoc, publicat el 1975, Pau Riba hi cantava una cançó que després va popularitzar Maria del Mar Bonet: “Es fa llarg, es fa llarg esperar”. La lletra era, també, del gran poeta de la música psicodèlica i iconoclasta dels anys seixanta i setanta. Els dos primers versos són demolidors: “Oh que llarga es fa sempre l’espera / quan s’espera que vindrà el pitjor…”. El poema es clou amb quatre versos encara més aterridors: “… I ho veus tot, tot el món molt confós / perquè et trobes amb les portes closes / i … Continua la lectura de Es fa llarg esperar

El futur que ens espera

Léalo en español L’immobilisme és el recurs dels temorosos i dels conservadors. Mentre pensava què havia d’escriure per a la columna d’avui vaig rebre un missatge d’una jove periodista. Com que ens tenim una mínima confiança, tot i que amb els periodistes no se sap mai, vaig aprofitar l’avinentesa per demanar-li consell. Espero que no se senti molesta perquè els explico tot això. Volia saber si una anècdota que havia viscut abans-d’ahir en un plató de televisió era un bon recurs per explicar com el dogmatisme constitucional s’ha convertit en una forma d’involució. Li’n faig un resum i la seva resposta … Continua la lectura de El futur que ens espera

Rematar la feina

Léalo en español En una entrevista per El Mundo publicada el diumenge passat, l’expresident del govern espanyol, Mariano Rajoy, opinava, sense pèls a la llengua, sobre l’efecte damunt de l’independentisme de la repressió. Es reivindicava i se sentia orgullós de la seva actuació respecte del referèndum de l’1-O i de l’aplicació de l’article 155. De més a més, Rajoy assegurava que si els independentistes “ja no fan res”, és gràcies a la seva gestió amb mà de ferro del conflicte i no pas pel suposat diàleg entre el PSOE i ERC: “Aquests no fan res perquè saben què els passa si ho fan”, declarava obertament. … Continua la lectura de Rematar la feina

Contra els perdedors

Léalo en espanyol Als dirigents polítics els hauria de caure la cara de vergonya. Tenen mentalitat de perdedors. Els líders de l’1-O estan cada vegada més amortitzats. Han estat protagonistes d’una de les dècades més agitades des de la restauració de l’autonomia, però no se n’han sortit. Simbolitzaven un ideal que ara rebreguen. La repressió hi ha fet molt perquè sigui així, però la manca de visió general, les batusses i una estratègia equivocada, sumades a la pandèmia, han anat diluint la força de la mobilització popular. Els Jordis van ser detinguts i condemnats a llargues penes de presó precisament perquè … Continua la lectura de Contra els perdedors