Des de l’escó 33

Hi ha una temptació creixent en la política catalana: donar per tancat el cicle sobiranista obert el 2012 i tornar, amb un cert alleujament per part de l’unionisme, a la comoditat coneguda del règim autonòmic. No es diu així, és clar. Es presenta com un retorn al pragmatisme, com l’assumpció sobtada d’una renovada responsabilitat institucional, fins i tot com el mur de contenció davant l’ascens de la dreta i l’extrema dreta.

Però, en realitat, és una altra cosa: és una renúncia.

L’independentisme no va aconseguir el seu objectiu. Això és un fet. Però reduir aquell cicle a un error historicopolític és no entendre’n el significat profund. El que es va posar en marxa amb l’empenta de l’ANC no era només un projecte de ruptura amb l’estat. Era també —i potser sobretot— un impuls reformista: una voluntat de repensar el poder, d’actualitzar les institucions, de trencar amb les inèrcies d’un sistema polític que, des de feia anys, mostrava signes evidents d’esgotament. Si aleshores era així, ara és pitjor.

El problema és que, avui, aquest esperit reformista corre el risc de dissoldre’s sota el domini aclaparador de l’esquerra unionista, que compta amb el suport d’una part de l’independentisme. Sense el nervi reformista dels anys del procés, l’independentisme no tan sols perd força: perd sentit. Qui no ho vegi, que consulti les enquestes.

Hi ha qui propugna tornar acríticament a la lògica del règim del 78, amb vells lideratges o embolcallada amb el discurs de la lluita contra la dreta. Això no és una estratègia, és una rendició. És acceptar que el marc polític és inamovible, que l’autogovern té sostre, que el conflicte nacional es gestiona, però no es resol. Un plantejament com aquest condemna Catalunya, a la llarga, a la marginalitat política, a la dependència estructural i a la manca de poder real. Els crítics amb el procés no haurien d’esdevenir la via perquè l’espanyolisme culminés aquest pla. Les epifanies polítiques són perjudicials si s’equivoquen d’enemic.

Ara bé, també cal dir-ho tot sense embuts: l’autonomia, tal com funciona avui, no és una solució. És un límit. El decorat va caient a trossos a mans d’un PSC més ineficient del que era de preveure.

No ens hauria de fer por assenyalar les insuficiències de l’autonomia. Ni tampoc fer evident que moltes de les reformes que s’anuncien des del Govern Illa són, en el millor dels casos, parcials; en el pitjor, purament estètiques. Es parla de modernitzar l’administració, però sense alterar-ne les rovellades estructures profundes, que han convertit la Generalitat en una pesada burocràcia. Es defensa el català al sistema educatiu, però sense garantir-ne efectivament l’ús social, perquè no s’està disposat a desobeir i crear una crisi de veritat que aturi el lingüicidi espanyolista. Es revisen línies de subvencions, manifestament disfuncionals, però sense abordar el problema de fons: la corrupció. Es manté un sistema impositiu alt, que erosiona la capacitat econòmica i les expectatives de les classes mitjanes i treballadores, perquè no s’està disposat a posar fi al dèficit fiscal, atès que el PSC i els Comuns formen part del govern espanyol que el manté.

Però amb apuntar el que no volem no n’hi ha prou. Un independentisme amb vocació reformista ha de ser capaç de dir també, amb claredat, el que proposa. La gestió de la immigració no pot quedar en mans dels que fan de la por una eina electoral: cal una política d’acollida digna, exigent i republicana, que integri sense renunciar a la cohesió social i a la catalanitat. I això val per a tots els immigrants, pobres o rics. La defensa del català no pot limitar-se a fer declaracions: si cal desobeir per garantir que la llengua pròpia del país tingui efectivament un futur, aquesta és una forma legítima —i necessària— de resistència institucional. Proposar la deflació de l’IRPF no és una concessió a la dreta: és una mesura de justícia per a les classes mitjanes i treballadores que paguen impostos alts sense rebre serveis equivalents, mentre el dèficit fiscal es perpetua amb la complicitat del govern espanyol.

Si les reformes no transformen, no reformen: gestionen la decadència. L’independentisme no pot aspirar només a gestionar millor que els socialistes. Això no és un projecte, és canviar de gestoria.

Aquest és el veritable risc. Si l’independentisme es limita a adaptar-se a aquest marc, si renuncia a la seva ambició transformadora i es conforma amb una gestió més o menys eficient de l’autonomia, esdevindrà irrellevant. No perquè desaparegui electoralment, sinó perquè deixarà de representar una alternativa real de poder. Serà sempre una minoria parlamentària, encara que mantingui el primer lloc a l’oposició.

En aquest context, no és casual que reapareguin veus que reclamen la retirada de determinats lideratges independentistes. Es presenta com una necessitat de renovació, com un pas imprescindible per obrir una nova etapa. Però sovint el que hi ha al darrere no és tant un projecte com una aspiració: la de “col·locar-se” —en el sentit precís que apuntava Jordi Barbeta— en una posició còmoda dins la gestió del poder regional. Convé recordar als promotors de la iniciativa que alguns dels lideratges que ara es volen substituir no van buscar la comoditat de la cadira en els moments més durs: marxaren a l’exili, entraren a la presó o foren inhabilitats. Reclamar-los ara que facin un pas al costat sense reconèixer el que van arriscar i perdre no és renovació: és una forma d’amnèsia convenient, i tirant curt d’ingratitud.

Substituir la política per l’administració del que hi ha no engresca ningú. Reagrupar forces sense proposar res nou, només com un acte de resistència, és l’opció de qui se sap perdedor.

El problema no és rellevar lideratges. El problema és per fer què. Si és per administrar millor l’autonomia, el camí és clar: menys conflicte, més adaptació, més dependència. Si és per recuperar l’ambició reformista que va posar en crisi el sistema l’any 2017, aleshores la pregunta és una altra: com es torna a generar il·lusió? Com es recupera l’electorat independentista perdut?

Aquesta és la qüestió central. No es tracta només de què volem, sinó de quina capacitat tenim per fer-ho possible sense renunciar al que ens defineix. Assumir un combat electoral plantejat només en termes ideològics —com vol una determinada esquerra— només portarà a la derrota, sobretot si es renuncia a les polítiques de progrés que reclama la majoria social, que tothom sap que electoralment es manté en el centreesquerra.

L’independentisme va ser rellevant quan va posar aquesta actitud al centre de l’acció política. Quan va entendre que sense el poder de l’esperança no hi ha política, només gestió. Quan va desbordar els límits del marc existent i va obligar tothom a posicionar-se. Quan el que proposava tenia interès.

Si l’independentisme renuncia a representar això, si es resigna a ser una peça més dins el mecanisme del règim del 78 —ben viu gràcies al PSOE, al PP i a Sumar, incloent-hi els Comuns—, deixarà de ser una força de transformació per convertir-se en una peça més de la normalitat.

La normalitat, avui, no és neutral. És el problema. I, si l’independentisme s’hi acomoda, deixarà de ser una alternativa per convertir-se en una anècdota. En un actor secundari.

* Dedico aquest article a Blanca Serra i Puig (1943-2026), membre d’una nissaga d’independentistes des de temps ben antics. Amb ella vaig compartir el privilegi de militar al mateix sindicat, La Intersindical.