Des de l’escó 33

Hi ha una pregunta que m’ha perseguit en les darreres setmanes, en les presentacions de La Catalunya Rebel, el llibre dedicat al judici a París contra Francesc Macià el 1927 pels fets de Prats de Molló:

¿Per què una part significativa del públic, sovint compromesa, informada i políticament activa, expressa més desànim que esperança amb l’independentisme?

Respondre a aquesta pregunta em permetrà ampliar l’article de la setmana passada, perquè expressa una decepció profunda, una mena d’escepticisme estructural davant la possibilitat real d’una alternativa independentista a l’espanyolisme. He pogut constatar que el renaixement pel qual apostava serà impossible si no es combat el desànim generalitzat amb intel·ligència. Ara, més que amb eslògans, cal omplir el buit polític amb idees.

Sempre és temptador assenyalar que el gran problema de l’independentisme és que l’extrema dreta independentista disposa d’una estratègia de comunicació impecable, capaç de penetrar amb eficàcia entre els descontents. No és cert. L’extrema dreta té una idea-força —el combat contra la immigració i la defensa del nativisme català— que es beneficia de la conjuntura internacional, cada vegada més decantada cap a la política il·liberal, i de la decepció provocada per la derrota del 2017. Tot plegat passa per alt l’essència antidemocràtica i deshumanitzadora de les seves propostes, impulsades per un grup neocarlí que s’expandeix en l’anomenat corredor del fuet.

El problema de l’independentisme democràtic no és de comunicació. Massa sovint, en política, es confon la forma amb el fons. Es creu que afinant el missatge, modernitzant els canals o millorant la posada en escena, es podrà reconnectar amb una ciutadania desorientada. Però aquesta és una il·lusió tecnocràtica. Com ja advertia el filòsof i sociòleg Jürgen Habermas, traspassat recentment, la legitimitat democràtica no es construeix només en l’esfera comunicativa. El ciutadà abraça una causa política quan percep la coherència entre discurs i pràctica, entre paraula i acció.

Comunicar millor no serveix de gaire si no hi ha res substantiu a comunicar.

El problema de l’independentisme és, doncs, més profund. Té a veure amb la crisi de representació que travessa no només el sistema polític català, sinó les democràcies occidentals en general. Si es confirmessin les tendències que apunten algunes enquestes, l’independentisme correria el risc de quedar atrapat i dominat pels dos extrems, com passa en altres escenaris polítics del món.

A l’assaig La légitimté démocratique. Impratialité, réflexivité, proximité, (2010), l’historiador Pierre Rosanvallon descriu aquest fenomen com una “democràcia d’expressió”, en què la ciutadania no deixa de parlar, d’opinar, de reaccionar, però no troba canals efectius per traduir aquesta energia en decisió política. Això genera una sensació de bloqueig, d’impotència, que erosiona la confiança en les institucions i en els partits.

En el cas català, aquesta crisi adopta una forma particular. L’independentisme, que durant una dècada va ser capaç d’articular una majoria social amb una proposta clara —la construcció d’un estat propi—, es troba avui en una fase de desorientació estratègica. No perquè hagi desaparegut l’aspiració sobiranista, sinó perquè s’ha diluït la percepció de viabilitat de la independència, i, alhora, perquè hi ha qui alimenta un cabreig permanent.

Aquí rau una de les claus de l’escenari actual: la bona política és aquella que combina els ideals amb la credibilitat dels camins que han de fer-los possibles.

La política, com recordava Hannah Arendt, és, abans que res, acció en comú. Però aquesta acció requereix un horitzó compartit. Quan aquest horitzó es fragmenta i cada actor sembla jugar una partida diferent, la sensació de projecte col·lectiu s’esvaeix i “tot el que és sòlid es dissol en l’aire”. És aleshores quan emergeix el desànim. No és que la gent hagi deixat de creure en determinats ideals. És conseqüència del fet que ja no sap com traduir-los a la realitat. Ni qui els representa.

L’independentisme democràtic es troba, en aquest sentit, en una posició paradoxal. Manté un capital simbòlic important, associat a l’1 d’Octubre i a la idea de resistència davant l’Estat. Però no aconsegueix projectar una estratègia clara de futur que vagi més enllà de la gestió de l’equilibri parlamentari a Madrid. Aquesta ambivalència és percebuda —i penalitzada— per una part de la seva base potencial. La unitat, a més, fa temps que ha desaparegut. La disputa entre independentistes és cada vegada més agra, sovint emparada en una coartada ideològica tan falsa com eixorca.

No és una qüestió menor. La política exigeix una ètica de la responsabilitat, però també una ètica de la convicció, com recomanava Max Weber. Quan una de les dues exigències desapareix, el lideratge es debilita. Si tot es redueix a càlcul tàctic, es perd la capacitat d’inspirar els seguidors. Si tot es queda en la proclamació de principis sense traducció operativa, es cau en la irrellevància. El repte és trobar un equilibri creïble entre ambdues dimensions.

En les converses que he mantingut arran de les presentacions del llibre, hi he detectat una demanda recurrent: menys radicalitat retòrica i més claredat estratègica. La gent no demana miracles, però sí una direcció. Vol saber cap a on es va, amb quins instruments i amb quins límits.

Vol, en definitiva, una narrativa que superi la mera mobilització d’altres èpoques —que és el que va protagonitzar la societat civil— per abraçar una estratègia de ruptura amb l’Estat que sigui també plausible.

Això connecta amb una altra idea sovint oblidada: la política és més que la gestió del present. És, per damunt de tot, un exercici de construcció de futur. I aquest futur no pot ser una simple prolongació del passat. L’1 d’octubre va ser un moment d’alta intensitat política, però no pot convertir-se en un refugi simbòlic que impedeixi pensar noves estratègies. Les societats necessiten articular una relació dinàmica entre experiència i expectativa. Quan aquesta relació es trenca, el temps polític es bloqueja.

El desànim que avui percebem és, en bona part, el resultat d’aquest bloqueig: una experiència —la del cicle 2012-2017— que encara no ha trobat una nova forma d’expressar-se que generi expectatives positives. I aquí és on els partits, i en particular els que no han renunciat a tornar-hi, tenen una responsabilitat ineludible: no recuperar el passat, sinó fer-lo operatiu en el present.

Però això exigeix més que comunicació. Exigeix pensament polític. Exigeix autocrítica. Exigeix, també, assumir que l’hegemonia no es decreta, sinó que es construeix. Gramsci ho va formular amb claredat: dirigir no és només ocupar institucions. És, sobretot, generar consens, articular voluntats i donar sentit a múltiples demandes. I això no es pot fer des de la vacil·lació ni amb cops de volant permanents.

Potser el problema de fons és que s’ha confós unitat amb uniformitat, i estratègia amb consigna. Però una societat complexa com la catalana no es deixa reduir a eslògans. Reclama propostes que connectin amb les demandes socials, econòmiques i culturals. Demana, en definitiva, una política que sigui capaç de pensar el país en tota la seva complexitat sense ganxos efectistes però buits per penjar-los a les xarxes.

Per això, quan algú diu que el que cal és “comunicar millor”, la resposta és inevitable: comunicar què? Quin projecte? Amb quins objectius? Amb quins costos i amb quins beneficis? Sense aquestes respostes, qualsevol estratègia comunicativa està condemnada a ser un exercici estètic, potser brillant, però políticament poc rendible.

El desànim no es combat amb optimisme retòric. Es combat amb veritat política. Amb la capacitat de dir què és possible i què no, què depèn de nosaltres i què no, quins camins són viables i quins no ho són. Potser no és el discurs més còmode, però és l’únic que pot reconstruir la confiança.

Això és el que cal exigir als grups parlamentaris: debatre i legislar sobre les competències reals, no sobre núvols ideològics que només anuncien tempestes extremistes.

Al capdavall, la política és l’art de convèncer, però també l’art de fer creïble allò que es proposa. Aquest és el repte.
Bona diada de Sant Jordi: la dels petons no robats, de la rosa i del llibre.