Junts i l’electorat que espera

Des de l’escó 33 Dimecres passat, per primera vegada, el CEO i el CIS van publicar els seus baròmetres el mateix dia. Els titulars van ser previsibles: el PSC guanya, però perd escons, Aliança Catalana disputa la segona plaça a Esquerra i Junts queda relegat a la quarta posició. Tanmateix, convé llegir les enquestes al detall, com fan els historiadors quan llegeixen un document d’arxiu: preguntant-se qui l’ha fet, com i amb quina mostra s’ha elaborat. L’amic Francesc Abad, que no és historiador, sinó un analista de dades molt solvent, ha examinat amb paciència de notari la mostra del CEO. … Continua la lectura de Junts i l’electorat que espera

La trampa del 29N

Des de l’escó 33 Dilluns de la setmana passada, Pedro Sánchez va anunciar des de la Moncloa la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions per al 29 de novembre, nou mesos abans del que tocava. Ho va fer tres dies després que el Congrés tombés els dos decrets d’habitatge amb els vots del PP, de Vox i —per raons diferents— de Junts. El president espanyol no va vincular l’avançament electoral amb aquella derrota, però no calia que ho fes, tothom va interpretar-ho així. Les legislatures no s’acaben per esgotament del calendari. S’acaben quan s’esgota la confiança d’un o de més … Continua la lectura de La trampa del 29N

El darrer decret: eleccions

Des de l’escó 33 Avui, dilluns 5 d’octubre, Pedro Sánchez ha signat el decret de dissolució de les Corts i ha convocat eleccions generals per al 29 de novembre. És el decret més coherent de la legislatura: un president que ha governat a cop de decret llei se’n va amb un decret. La justificació oficial és que divendres passat el Congrés va rebutjar els dos decrets d’habitatge que havia presentat a correcuita, i que el país necessita una majoria «molt més àmplia i progressista». La raó real és una altra. Sánchez no convoca eleccions perquè hagi descobert de sobte que … Continua la lectura de El darrer decret: eleccions

Propietat i protecció: els decrets que caldrà refer

Des de l’escó 33 Hi ha lleis que neixen d’un diagnòstic i lleis que neixen d’una imatge. Els dos reials decrets llei d’habitatge que el Consell de Ministres va aprovar el 29 de setembre pertanyen a la segona família. La imatge és la de Maricarmen Abascal, una dona de vuitanta-set anys amenaçada de desnonament a Madrid, i la de les acampades de la Puerta del Sol i de la plaça de Catalunya que n’han fet un símbol. Governar, però, no és reaccionar a un titular, sinó ordenar interessos legítims que entren en conflicte. I això és precisament el que aquests … Continua la lectura de Propietat i protecció: els decrets que caldrà refer

Final de temporada: la supèrbia dels 42 diputats

Qui governa amb 42 diputats de 135 hauria de ser menys superb i escoltar l’oposició Des de l’escó 33 Dilluns passat, Andy Burnham va rebre les claus del número 10 de Downing Street. L’anterior primer ministre, Keir Starmer, va arribar al poder fa dos anys amb una majoria absoluta aclaparadora i se’n va amb el país igual que el va trobar: una economia que no creix, un deute públic del cent per cent del PIB i un milió de joves que ni estudien ni treballen. El Regne Unit navega sense rumb des del 2008 —l’any de l’última gran crisi— i, només en l’última dècada, … Continua la lectura de Final de temporada: la supèrbia dels 42 diputats

Enterrar CDC amb honors

Des de l’escó 33 Aquest mes de juliol fa deu anys que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va deixar d’existir com a força política activa. Ho va fer per decisió dels mateixos associats, que en la consulta interna del maig del 2016 van optar per la refundació enfront de la simple renovació, i del congrés de juliol d’aquell any en va sortir el Partit Demòcrata (PDeCAT), una criatura pensada per salvar els mobles que va acabar sent un fracàs total: ni va heretar la força electoral de la vella casa, ni va saber liderar el moment polític que li va … Continua la lectura de Enterrar CDC amb honors

Després del mal menor

Retrat del partit que hauríem de ser Continuació de «El mal menor de la socialdemocràcia» Des de l’escó 33 I La imaginació perduda La gran tragèdia de la socialdemocràcia europea no és haver perdut eleccions. És haver perdut la imaginació. Durant dècades la idea que la llibertat i la justícia social no eren adversàries, sinó aliades, va ser molt poderosa. Com també que el progrés econòmic havia de servir per ampliar les oportunitats de tothom. Que l’estat del benestar era una eina d’emancipació i no una simple maquinària administrativa. Que Europa era una promesa i no un refugi. Avui, la … Continua la lectura de Després del mal menor

El mal menor de la socialdemocràcia

Des de l’escó 33 De Manchester a Ferraz: per què una tradició que prometia futur ara només és un refugi contra el pitjor Com vaig escriure en una altra columna, “l’esperança és una decepció ajornada”. Continuo sense recordar on vaig llegir per primera vegada aquesta frase, però se m’ha quedat gravada i no puc treure-me-la del cap. Observant la trajectòria de la socialdemocràcia en bona part del món, un es pregunta de vegades si no conté més veritat de la que ens agradaria reconèixer a pesar dels brots verds. La nit del 18 de juny de 2026, Andy Burnham —el batlle del Gran … Continua la lectura de El mal menor de la socialdemocràcia

Renúncia o renaixement: el dilema de l’independentisme

Des de l’escó 33 Hi ha una temptació creixent en la política catalana: donar per tancat el cicle sobiranista obert el 2012 i tornar, amb un cert alleujament per part de l’unionisme, a la comoditat coneguda del règim autonòmic. No es diu així, és clar. Es presenta com un retorn al pragmatisme, com l’assumpció sobtada d’una renovada responsabilitat institucional, fins i tot com el mur de contenció davant l’ascens de la dreta i l’extrema dreta. Però, en realitat, és una altra cosa: és una renúncia. L’independentisme no va aconseguir el seu objectiu. Això és un fet. Però reduir aquell cicle a … Continua la lectura de Renúncia o renaixement: el dilema de l’independentisme

El fracàs de Michel Foucault i la multireincidència

Des de l’escó 33 Quan fa cinquanta-un anys que Surveiller et Punir [Vigilar i castigar], de Michel Foucault, va sacsejar els fonaments del pensament social occidental, hom podria esperar que l’esquerra —i, en general, el pensament polític progressista— hagués après alguna cosa sobre el sentit i la funció de la pena i de la justícia penal. I, sobretot, que hagués entès que les estructures punitives no són mai neutrals, sinó que configuren relacions de poder que tendeixen a reproduir desigualtats socials i a estigmatitzar els més vulnerables. Tanmateix, les reaccions a la llei sobre la multireincidència debatuda i aprovada al Congrés dels Diputats espanyol la … Continua la lectura de El fracàs de Michel Foucault i la multireincidència