Joan Colomines i Puig, el meu pare

Léalo en Español 1. CENTENARIS. El 29 de novembre el meu pare hauria fet cent anys.  No facin cas dels que afirmen que va néixer no sé quin dia de desembre perquè ho posa a la seva partida de naixement. És un error administratiu. Va morir, això sí, el 22 de febrer de 2011. Per commemorar el centenari del seu naixement, el meu germà Joan-Ramon i una colla d’amics van organitzar-li un homenatge nacional a Juneda, que es va celebrar el passat dia 17. El redactor d’aquesta casa, en Joan Antoni Guerrero Vall, va fer-ne una crònica generosa i extensa. El meu pare … Continua la lectura de Joan Colomines i Puig, el meu pare

Agustí Colomines: “D’aquí n’he sortit com una persona nova”

Entrevista a l’historiador, i periodista, que ha superat un càncer i és autor d’un dietari tendríssim sobre l’amor, el desamor i la política escrit dels EUA estant, Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner). Text: Andreu Barnils – fotografies: © Adiva Koenigsberg Agustí Colomines i Companys (1957), professor d’història a la Universitat de Barcelona, escriptor, exdirector del Centre UNESCO de Catalunya (2004-2007) i de la Fundació CatDem (2007-2013), ara pivota el nou centre d’estudis del Consell per la República. Home avesat al conflicte polític, ara ha publicat el dietari Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner), un llibre tendre, que descol·locarà el lector, … Continua la lectura de Agustí Colomines: “D’aquí n’he sortit com una persona nova”

Els extrems es toquen

Léalo en español 1. Reaccionaris contra progressistes. La guerra a Ucraïna està eclipsant els moviments tectònics que es van produint i que separen el món entre progressistes, incloent-hi algunes persones conservadores, i reaccionaris. Amb un exemple en tindré prou. Dijous a la nit de la setmana passada, es va celebrar un debat televisat entre Valérie Pécresse, candidata del partit de dreta Els Republicans (LR) a les presidencials franceses, i l’aspirant ultradretà Éric Zemmour. Una de les qüestions que va enfrontar-los va ser l’assumpte de la immigració. Malgrat que la candidata conservadora va manifestar que volia reduir el flux de gent migrada, … Continua la lectura de Els extrems es toquen

Narinan, narinan

Léalo en español L’expressió anar-hi anant, pronunciada narinan, és sinònima, segons l’amic Josep Espunyes, d’una altra: anar fent (o passant). És una fórmula musical que els de La Trinca van popularitzar amb l’estrofa “I l’OTAN?… Narinan, narinan!” d’una cançó publicada el 1981. Mireu si en fa d’anys que hem de ballar-la. La locució narinan va més enllà del desdenyós anar fent. Sembla que narinan expressi que encara hi ha esperança. La resignació no sembla que sigui definitiva perquè estem determinats a arribar on ens hem proposat. L’humanisme pessimista beu d’aquesta manera dual de viure. Derrotats i tossuts alhora. La història del catalanisme es podria resumir també així. Ha perdut moltes batalles i … Continua la lectura de Narinan, narinan

Les urgències lingüístiques

Léalo en español 1. La majoria dels diaris catalans d’ahir, amb alguna excepció de pes, van dedicar llargs reportatges al cinquantè aniversari de la creació de l’Assemblea de Catalunya. El Parlament també ho ha celebrat amb la inauguració d’una exposició virtual dedicada a l’organisme unitari més lloat del final de la dictadura franquista. L’avantatge de fer-se gran és que no cal que t’expliquin alguns fets que has viscut. M’he vist joveníssim assegut entre Anna Balletbó i Domènec Font, just al darrere de Jordi Carbonell i al davant de Jaume Sobrequés, a la fotografia més reproduïda d’un dels plenaris de l’Assemblea. L’èxit d’aquest organisme només es … Continua la lectura de Les urgències lingüístiques

La guerra dins la guerra

Léalo en español 1. La Guerra Civil no van guanyar-la els franquistes, van perdre-la els republicans. Per sort de la historiografia —un cop superada l’etapa dels historiadors militants—, tenim estudis suficients que ens demostren fins a quin punt l’intent de fer la revolució mentre es combatia el feixisme va ser suïcida per als interessos del republicanisme demòcrata. La llàstima és que la sensatesa, és a dir la necessitat de prioritzar guanyar la guerra i deixar per a més endavant la revolució, va anar acompanyada del predomini dels estalinistes que, amb el seu pensament totalitari, van decidir liquidar els “revolucionaris” amb violència i mentides. L’assassinat d’Andreu Nin, el mític dirigent del POUM, a mans … Continua la lectura de La guerra dins la guerra

Coscubiela ha perdut el nord

Léalo en español 1. Joan Coscubiela és un home apassionat i morrut. L’empatia no és el seu fort. Sovint té el posat hieràtic dels vells jerarques comunistes del Kremlin. Va demostrar-ho durant la legislatura passada quan, davant la repressió a tot gas de l’Estat contra l’independentisme, es passejava per l’hemicicle amb una papereta amb un “No” exculpatori, no fos cas que li toqués el rebre. No va ser l’únic del seu grup a fer-ho. Jéssica Albiach va imitar-lo sense vacil·lar. Sempre hi ha una primera vegada per trair els ideals de llibertat. Coscubiela forma part del sector més unionista dels comuns. Només es pot comparar amb la rabiosa agressivitat … Continua la lectura de Coscubiela ha perdut el nord

Autoretrat polític

Mentre vigilo telemàticament dos exàmens de la facultat, respoc una piulada de Gerard Fernández, antic coportaveu de la Plataforma pel Dret de Decidir i actualment militant d’ERC. Gairebé m’ha sortit un article personal, biogràfic. Com que vaig dir que de moment no n’escriuria cap més, d’article, reprodueixo el text amb la retòrica pròpia de les piulades. Que errat que vas! Cal saber la trajectòria de les persones per fer afirmacions tan rotundes. És més representant del Règim del 78 Ernest Maragall, que fins fa quatre dies militava al PSC, que jo, que des del 78 no milito enlloc i que … Continua la lectura de Autoretrat polític

Genovés i Anguita: cultura i política comunistes

Léalo en español Amb poques hores de diferència, com si el destí volgués unir-los, s’han mort dos homes lligats al comunisme hispànic. Un era artista i va morir la matinada del 15 de maig, l’altre era un polític i va morir l’endemà dissabte. Tots dos encarnaven la figura del militant polític, del compromís amb uns ideals. Eren el pintor valencià Joan Genovés i el polític andalús Julio Anguita. Havien estat noms de pes en el que podríem anomenar hegemonia cultural comunista de finals del franquisme i els primers anys de la transició. Pertanyien a la generació que a poc a poc es … Continua la lectura de Genovés i Anguita: cultura i política comunistes

El centenari de Josep Benet

El 17 d’abril de 1960, diumenge pasqual, tretze universitaris van arribar a Barcelona procedents de València. Entre aquests expedicionaris hi havia figures que amb el anys serien molt rellevants. Oriol Malló i Fèlix Portell van reconstruir la història en un reportatge per a El Temps publicat el 26 de juliol de 1993. Joan Fuster va triar els tretze viatgers i la “colla”, que com va escriure a Max Cahner, “està composta per tretze inefables patriotes. Crec que els patriotes han estat triats amb un criteri bastant ponderat i equitatiu; he procurat que hi hagi gent de diversa —actual o virtual— tendència ideològica, d’extracció … Continua la lectura de El centenari de Josep Benet