Això sí que és un drama

S’ha encès la polèmica després de l’emissió de la sèrie bilingüe Drama a TV3. No podia ser d’una altra manera. Les xarxes socials han estat l’escenari d’un debat apassionat sobre la barreja del català i el castellà en un intent, diuen els seus responsables, de representar, fidelment, la realitat social a la petita pantalla. Els confesso que gairebé no miro mai la televisió. Ni TV3 ni cap altra. No ho faig per esnobisme progre, sinó perquè prefereixo fer-me jo mateix el menú audiovisual. Amb això vull dir que no veig la televisió en directe però recupero del web de les televisions aquells … Continua la lectura de Això sí que és un drama

Futbol i emocions

Léalo en español “Mai un equip no ha jugat un futbol tan bonic en benefici d’uns governants tan foscos”, assegurava el cantant de bossa nova Vinícius de Moraes per referir-se als militars, encapçalats pel general Artur da Costa, que el 1964 havien imposat una dictadura al Brasil i a l’equip de futbol brasiler que va guanyar el mundial de Mèxic de 1970. Ho explicava ahir Toni Padilla en el seu article sobre el cinquantenari d’aquella efemèride. A diferència de molts intel·lectuals europeus, De Moraes no tenia cap problema per expressar públicament la seva gran afició al futbol. De fet, el 1958 De … Continua la lectura de Futbol i emocions

Obituari de Lluís Juste de Nin

Léalo en español Et ploro, Lluís. Només fa dues setmanes —enmig del confinament— que et vaig demanar si em podies fer un favor. Em vas dir que sí sense pensar-t’hi i vas complir l’encàrrec amb la jovialitat marca de la casa. Abans de conèixer-te vaig conèixer la teva filla, la Tània, l’avui escriptora Tània Juste, quan ella era alumna de l’Escola Isabel de Villena i jo un jove professor acabat de llicenciar. Quins anys! Després va arribar l’amistat amb tu i la Neus, la teva companya, amb qui estaves ajustat com un guant a una mà, i amb la resta … Continua la lectura de Obituari de Lluís Juste de Nin

Genovés i Anguita: cultura i política comunistes

Léalo en español Amb poques hores de diferència, com si el destí volgués unir-los, s’han mort dos homes lligats al comunisme hispànic. Un era artista i va morir la matinada del 15 de maig, l’altre era un polític i va morir l’endemà dissabte. Tots dos encarnaven la figura del militant polític, del compromís amb uns ideals. Eren el pintor valencià Joan Genovés i el polític andalús Julio Anguita. Havien estat noms de pes en el que podríem anomenar hegemonia cultural comunista de finals del franquisme i els primers anys de la transició. Pertanyien a la generació que a poc a poc es … Continua la lectura de Genovés i Anguita: cultura i política comunistes

El centenari de Josep Benet

El 17 d’abril de 1960, diumenge pasqual, tretze universitaris van arribar a Barcelona procedents de València. Entre aquests expedicionaris hi havia figures que amb el anys serien molt rellevants. Oriol Malló i Fèlix Portell van reconstruir la història en un reportatge per a El Temps publicat el 26 de juliol de 1993. Joan Fuster va triar els tretze viatgers i la “colla”, que com va escriure a Max Cahner, “està composta per tretze inefables patriotes. Crec que els patriotes han estat triats amb un criteri bastant ponderat i equitatiu; he procurat que hi hagi gent de diversa —actual o virtual— tendència ideològica, d’extracció … Continua la lectura de El centenari de Josep Benet

Viure sense roses ni llibres

Léalo en español El llibre de Galbraith no desbrinava tan sols la importància en els orígens de la crisi del boom immobiliari de Florida o de la “febre d’or” que portaria a la desastrosa tardor de 1929, sinó que s’endinsava en els fonaments culturals que havien propiciat la falsa il·lusió d’algunes elits especulatives pel diner fàcil, cosa que va contaminar el conjunt social. Galbraith fugia de les interpretacions grotesques del crac borsari per assenyalar com a culpable el capteniment avariciós i esbojarrat d’empresaris i financers. La histèria col·lectiva que va ensorrar Wall Street i va expandir la crisi globalment com una … Continua la lectura de Viure sense roses ni llibres

El pèndol de Tornasol

Léalo en español Viure confinat és una condemna. La majoria de la gent ho veu així. Li ho comento a un amic i em respon amb una reflexió de Pascal, el matemàtic del segle XVII, no es confonguin, que com molts científics del seu temps va esdevenir filòsof. El 2015, Miquel Costa va publicar una magnífica traducció al català de Pensaments, un llibre que Pascal no va escriure mai, però que el 1670 recollia fragments del llegat que el filòsof francès, retornat al cristianisme, va deixar escampats abans de morir. Un dels pensaments més coneguts és aquell sobre la capacitat o … Continua la lectura de El pèndol de Tornasol

El carnaval manxec

Léalo en español Folkloritzar és un verb inventat que no recull el diccionari però que, pensant-hi bé, defineix amb precisió la cultura espanyola. Podria ser sinònim de banalitzar, o sigui que una cosa o un fet esdevinguin banals, sense interès, mediocres, vulgars, una fotesa trivial. A Campo de Criptana, una població manxega on es conserven uns molins de vent en un turó, hi estan avesats. Hi va néixer María Antonia Abad, més coneguda pel nom artístic de Sara, Sarita, Montiel. Si la família de la Montiel no s’hagués traslladat a Oriola després de la Guerra Civil, hauria pogut cantar en la … Continua la lectura de El carnaval manxec

L’Alexa no parla català

Léalo en español Per Nadal, els Reis d’Orient ens van fer arribar als de casa un assistent de veu d’aquests que comercialitza Amazon amb el nom d’Alexa en homenatge a l’antiga biblioteca d’Alexandria. També podria homenatjar la nova, inaugurada el 2002 i que és igualment impressionant. La bellesa de l’edifici i els vuit milions de llibres que conté ho avalarien. L’Alexa, a qui vam canviar el nom per Echo —que és un dels gentilicis alternatius, l’altre és directament Amazon—, perquè ens molesta que l’assistent, per molt intel·ligent que sigui, tingui nom de dona, és un comunicador personal que permet a … Continua la lectura de L’Alexa no parla català

Handke, amb Pla de fons

El maig de 1974, la revista Destino va publicar una carta al director en què un tal E. Pinyol [que els entesos diuen que responia a la identitat de Josep C. Vergés, fill de l’editor de la revista] es queixava que cada any el jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes oblidava Josep Pla com a possible candidat al guardó. Joan Triadú va encapçalar el grup de partidaris de no atorgar mai el premi a Pla, mentre que Joan Fuster es va situar al capdavant dels partidaris d’atorgar-li, seguint els arguments exposats al pròleg d’El quadern gris. L’oposició a Pla era, … Continua la lectura de Handke, amb Pla de fons