El català no va matar Kennedy

Léalo en español Els independentistes catalans van matar Kennedy per ordes del malvat Carles Puigdemont. Ni Manuel Vázquez Montalbán s’hauria imaginat que el títol de la seva primera novel·la (1972) donaria per tant. La culpa de tot el que passa o no passa a Espanya és de l’independentisme del nord-est. Que a  Andalusia, Múrcia o Madrid puja Vox, la culpa és dels independentistes. Que el PSOE dicta la llei mordassa digital, la culpa és de Puigdemont, que és un obsés de les noves tecnologies. Que el PSC insinua que es vol carregar la immersió lingüista, no cal dir que la … Continua la lectura de El català no va matar Kennedy

Llàgrimes i consciència

Léalo en español Tanta llagrimeta, tant de sentimentalisme, tant de consentiment, tant de narcisisme fomentat per la política de fill únic que s’autoimposen les classes mitjanes, no podia acabar bé de cap manera. Jo ploro sovint. M’emociono amb facilitat, sobretot amb pel·lícules o amb algunes novel·les. La música m’emociona menys. Suposo que no tinc un bon sentit de l’oïda. Vaig pensar en tot això mentre llegia l’original del dietari d’un amic, un gran melòman que col·lecciona i restaura instruments de vent i de corda, que en una de les entrades confessa que fa anys que no plora i que li caldria … Continua la lectura de Llàgrimes i consciència

Notre-Dame, de la necessitat virtut

Léalo en español Tot el món plora per Notre-Dame. Les flames han excitat els rics. Ahir ja s’havien recollit mil milions d’euros per reconstruir la catedral destruïda per un foc gens redemptor. El canonge de la seu parisenca deu estar content, malgrat la desgràcia, perquè fins que la urpada del foc no ha cremat l’agulla catedralícia, no havia aconseguit arreplegar els 150 milions d’euros per tirar endavant les obres de reparació que ara han provocat el drama. La conservació del patrimoni, com l’estudi de la història, necessita de grans desgràcies perquè les empreses desembutxaquin multimilionàries donacions. Si no és així, tothom xiula i … Continua la lectura de Notre-Dame, de la necessitat virtut

Liberto… Llibert

Deia el meu pare que els anys s’amunteguen, un rere l’altre, fins a enterrar-nos. Per a l’amic Llibert Ferri, que acaba de publicar un llibre a cavall de la confessió autobiogràfica i la crònica periodística, L’ombra dels anys. Memòria d’un tram de vida europea 1939-1990 (Angle Editorial), els anys són, precisament, el record vivent dels que ja no hi són, aquell temps que enfosqueix la memòria amb oblits, deliberats o no, mentre acumulem dolors. I és que no tots els records són èpics. Llibert Ferri és un periodista de llarga trajectòria. A més dels articles de premsa, ha publicat uns quants llibres … Continua la lectura de Liberto… Llibert

Marx i l’autoritarisme

“Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme.” Així començava el manifest més influent de l’era contemporània, escrit per Marx i Engels, dos teòrics del que era el capitalisme fa dos-cents anys. Aquell fantasma que no es deixava apressar era temut pels enemics perquè va oferir als indignats d’aleshores que volien canviar el món, els treballadors, una teoria de la revolució. El manifest comunista no va resistir, però, l’aplicació pràctica dels ideals d’aquell programa. Comunisme i llibertat van acabar per formar un oxímoron quan van deixar de ser mots per convertir-se en una realitat palpable en països subjugats durant anys … Continua la lectura de Marx i l’autoritarisme

Aquelarre en jacaranda

Versió en català El mes de mayo Sevilla se viste con el color azul violáceo de la jacaranda. Las grandes avenidas que se abrieron paso con la Expo del 92 están delimitadas en sus márgenes por este árbol, con nombre guaraní, cuya flor sobrevive poquísimo, escasamente una semana. La flor de la jacaranda da a la capital andaluza ese aire exótico que tienen algunas capitales sudamericanas. Sevilla es una ciudad amable. Asequible, de gente que va y viene, donde el empleo sale, se puede leer en las páginas de ABC, de los bares y la administración, según el diagnóstico realizado … Continua la lectura de Aquelarre en jacaranda

Garcés i Cots

  Quan era jove anava sovint a la llibreria Documenta. Al local del número 4 del carrer del Cardenal Casañas, al costat de les Rambles. Devia començar a freqüentar-la pels volts del 1975, l’any en què Josep Cots i Ramon Planes van aixecar la persiana d’una llibreria que tenia un aparador esplèndid. La Documenta era a tocar dels successius pisos de Ciutat Vella en els quals he viscut. M’hi passejava sovint, per mirar llibres, encara que poques vegades en comprava. Llavors no tenia gaires diners i fullejava els llibres, en llegia trossos, fins i tot en robava. És un clàssic. … Continua la lectura de Garcés i Cots