OBITUARI

El 13 de maig de 2026 va morir Liah Greenfeld a Boston. Havia nascut el 22 d’agost de 1954 a Vladivostok, la ciutat russa oberta al mar del Japó, i hauria volgut ser poeta. En realitat, no va deixar de ser-ho mai: quan una greu malaltia la va sorprendre a principis dels anys 2000, va tornar a escriure versos amb la mateixa intensitat amb què havia analitzat el nacionalisme, la modernitat i la follia. La pèrdua és immensa —per a la sociologia, per als estudis sobre el nacionalisme, per a tots aquells que la van conèixer i estimar. M’unia a ella la passió per la història del nacionalisme i per la poesia.

La Liah va créixer a Sochi, la ciutat turística entre les muntanyes del Caucas i el mar Negre on Stalin havia bastit opulents balnearis neoclàssics. Allà va descobrir, al pati de l’escola, el pes de ser diferent: ser jueva en la Rússia bolxevic no era cap ganga, tot i que la seva família formés part de la intel·liguèntsia comunista. El seu avi matern va morir torturat en un interrogatori; el seu avi patern va passar disset anys als gulags de Sibèria, malgrat el seu llarg historial de militància comunista, que incloïa la direcció del Teatre Kírov. Les àvies van patir els camps de concentració estalinistes i l’exili interior. D’aquella infància d’orfandat i repressió —com ella mateixa va escriure— van néixer l’odi callat al règim soviètic i un profund menyspreu per les formes de pensar comunistes. La dissidència no era per a ella una opció intel·lectual: era, gairebé, una herència genètica.

El 1972 la seva família va emigrar a Israel. La primera nit, a la ràdio, va sentir la declaració d’Anwar el-Sadat (1918-1981) proclamant la seva intenció d’expulsar els jueus de Palestina. Fugint d’un antisemitisme atroç, els Greenfeld havien aterrat enmig d’un altre conflicte, prenyat, també, d’antisemitisme, que ara es vol banalitzar per les matances injustificades que ha provocat la política de l’extremista primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. Però Israel va donar a la Liah el que Rússia no hauria pogut oferir-li: estudiar sociologia i fer-ho d’una manera lliure. A la Universitat Hebrea va entrar per atzar en un curs sobre Durkheim i va viure aquell “moment d’estupor” que Einstein evocava en les seves memòries per explicar la seva vocació científica. Joseph Ben-David (1920-1986), un sociòleg israelià d’origen hontagès, esdevingué el seu mestre i mentor, tot transmeten-li la tradició intel·lectual d’un altre sociòleg, el nordamericà Edward Shils (1910-1995) i, a través seu, la de Raymond Aron, que havia estat qui, amb els seus dos volums de Les étapes de la pensée sociologique, li havia obert les portes del pensament de Comte, Pareto i Max Weber.

El 1982 es va doctorar a Israel i allí va conèixer el seu marit, Gil Press, amb qui ha conviscut durant quaranta-set anys. Tots dos van viatjar als Estats Units, ella sota els auspicis del Committee on Social Thought de la Universitat de Chicago, del qual eren membres eminents intel·lectuals anticomunistes, alguns dels quals van ser guardonats amb un Premi Nobel: T.S. Eliot (1888-1965), Saul Bellow (1915-2005), J.M. Coetzee (1940), Friedrich Hayek (1899-1992) i Robert Fogel (1926-2013). Ella hi va arribar, concretament, de la mà d’Edward Shils. El 1985, la Liah va ingressar a Harvard, amb una dissertació sobre Marx —que vam incloure en el llibre en castellà— que va provocar un gran escàndol entre els professors marxistes del claustre. El 1994 es va incorporar a la Boston University, on va organitzar l’Institute for the Advancement of the Social Sciences (IASS) fins que el canvi de rectorat en va ordenar el tancament, un tancament que ella interpretava com un símptoma del declivi intel·lectual de la universitat nord-americana contemporània.

Vaig conèixer la Liah el 1996. El que no recordo amb exactitud és si va ser a Barcelona, en un col·loqui internacional per debatre sobre el nacionalisme organitzat per la Fundació Bofill —ara Equitat.org, al web de la qual podeu descarregar el llibre que es va publicar després—, o a Londres, en les trobades anuals de l’Association for the Study of Ethnicity and Nationalism (ASEN) que tenien lloc tradicionalment a la London School of Economics (LSE) mentre Anthony D. Smith (1939-2016), l’ànima de l’associació, va ser viu. La meva memòria em retorna almenys una trobada a la Bernard Shaw Library de l’LSE, on ella va desplegar aquella capacitat seva de fer de la conversa un instrument de pensament constant. Al principi em costava d’entendre-la, perquè el seu anglès era força barroc, tal com escrivia. Però amb els anys m’hi vaig acostumar. Jo també vaig aprendre una mica més de l’idioma de Shakespeare a còpia de llegir el The Guardian.

Des d’aleshores, la nostra amistat ha estat sostinguda en el temps. Ens hem vist a la seva facultat, a la Universitat de Boston, des del despatx de la qual es pot contemplar el riu Charles. O a Barcelona, ciutat que li agradava molt. El 1999 vaig proposar a Vicent Olmos de publicar en català un tast —inevitablement breu— de la seva obra magna: Nationalism. Fives Roads to Modernity, publicada el 1993, a la col·lecció “El món de les nacions”. Vam titular el volum Nacionalisme i Modernitat. No va ser fins al 2005 que el Centro de Estudios Constitucionales va traduir  —a instàncies del també sociòleg espanyol Víctor Pérez-Díaz— el llibre complet. Ho va fer en castellà. Amb la versió catalana, tanmateix, ja queda clar que hi defensava: que el nacionalisme no és un producte de la modernitat, sinó el seu motor. Va ser el primer nacionalisme, sorgit a l’Anglaterra del segle XVI entre 1500 i 1650, el que va fer possible la modernitat tal com l’entenem. La tesi era audaç i polèmica, però enormement sofisticada: una història de les mentalitats posada al servei de la comprensió de les societats modernes. Era una obra de sociologia històrica, que Charles Tilly (1929-2008), el principal teòric d’aquest camp científic, considerava que era un “audaç desafiament”. 

El 2001 va aparèixer The Spirit of Capitalism: Nationalism and Economic Growth, obra amb la qual la Liah volia donar resposta als que l’acusaven de “culturalista”. Hi defensava que “l’esperit del capitalisme és el nacionalisme”, i que aquest és, en darrera instància, la font del creixement econòmic modern. El títol era deliberadament weberià, però la tesi era una relectura crítica del gran sociòleg alemany. El llibre va rebre el premi Kagan al millor llibre d’història europea.

El 2013 va tancar la seva trilogia sobre la modernitat amb Mind, Modernity, Madness, on explorava la relació entre el nacionalisme, la crisi d’identitat moderna i les grans malalties mentals del nostre temps —esquizofrènia, trastorn bipolar, depressió— com a conseqüències de l’anomia —més weber— generada per les societats contemporànies. Era un llibre valent, interdisciplinari, que transitava per la història, la sociologia, la filosofia i la neurologia per arribar on pocs acadèmics s’atreveixen: a la pregunta sobre el sentit de l’existència humana en el món que hem construït. 

L’última vegada que la Liah va venir a Barcelona va ser el 2016, per presentar un llibre que ens vam “inventar” entre ella, l’Aurora Madaula i un servidor —asseguts al confortable saló de casa seva— per donar a conèixer al públic hispà la seva obra assagística més enllà dels estudis sobre el nacionalisme. Els editors Joaquim i Álvaro Palau —des del segell Arpa— van publicar Pensar con libertad, llibre que reuneix els assaigs —caldria dir els diàlegs— de la Liah sobre el pensament de Marx, Weber, Durkheim, Ben-David, Shils, Raymond Aron, Daniel Bell, Ernest Gellner i Benedict Anderson. La presentació es va fer al CCCB el 10 d’octubre (vegeu-ne el vídeo) i en va sortir una petita publicació: Nacionalisme i Democràcia.  

La curiositat d’aquella presentació és que s’hi va presentar per sorpresa Jordi Pujol, que va voler saludar-la. Llavors vaig saber que el president tenia un coneixement força clar de l’obra d’una estudiosa a qui s’atribueix la distinció entre nacionalisme cívic i nacionalisme ètnic, tot i que ella ho va desmentir sempre, perquè creia que calia usar-la com a part d’una tipologia més ramificada. No hi ha un nacionalisme cívic permanentment bo i un nacionalisme ètnic irredempt. Tot nacionalisme reclama un context històric per poder-ne avaluar l’abast reivindicatiu o la maldat. Es poden dir moltes coses del president Pujol, però és innegable que ha estat un mandatari culte.

La Liah no va tornar més a Barcelona i es va dedicar a  impartir classes, sobretot, a Hong Kong, però també a l’Índia. Era viatgera, malgrat que l’esforç titànic per defensar les seves tesis va passar-li factura. Acadèmicament i també va afectar-la amb un deteriorament de la salut. A partir del 2020 ens agermanava el càncer i les xacres del cor. Però érem combatents de mena i no ens vam rendir.

Els últims anys ens trobàvem a casa seva, a Belmont, MA, que és una ciutat —es podria dir un suburbi calmat— a l’oest de Boston, on llegíem poemes o miràvem pel·lícules. L’estiu passat hi vaig tornar. Vaig estar-m’hi tot el mes d’agost. Jo necessitava un refugi per escriure el primer esborrany de la biografia dels anys estatunidencs de Joaquín Maurín, el dirigent del POUM que es va exiliar a Nova York el 1947, la petjada del qual persegueixo des del 2014. Ella —i en Gil— em va acollir amb la mateixa generositat que havien tingut amb mi des del primer dia que ens vam conèixer i els vaig portar a visitar el Museu d’Història de Catalunya i a sopar al 7 Portes. Durant les breus passejades pels voltants del seu barri, i en les llargues sobretaules amb el seu marit, discutíem animadament sobre cap a on va el món. Ells dos compartien una passió inextingible pel cinema, l’art, la literatura i els animals. La Liah , que sempre ha tractat els seus gossos com si fossin part de la família, va escriure un article que segur que agradarà als animalistes: “When animals and birds take on our own characteristics”. 

Aquest estiu, a Belmont, vam idear junts un nou projecte: un llibre titulat Identitats en disputa. Política, nació i populismes en temps d’incertesa, amb el qual volíem avaluar la relació del nacionalisme ètnic amb l’extrema dreta i els factors que n’han provocat l’ascens. Havia de ser la darrera activitat de la Càtedra Josep Termes, que jo he dirigit a la Universitat de Barcelona des del 2012 fins que l’any passat vaig decidir tancar-la. Tinc a l’ordinador la traducció al català, feta per Mar Vidal (que és la mateixa traductora del llibre del 2016), del seu article actualitzat Retorn a “1984”. El paper de les universitats nord-americanes en el desmantellament de la democràcia liberal. Havíem d’escriure plegats la introducció. No podrà ser. M’arriscaré a fer-ho sol, però no serà el mateix ni tindrà la mateixa qualitat.

El llibre, que publicarà de nou l’Editorial Afers, serà un homenatge a la Liah. Els col·laboradors —Sergi Pardos-Prado, Ferran Archilés, Ennatu Domingo, Vicent Flor, Metehan Tekinirk i Carles Viñas— en són plenament conscients. Però la veu de Liah Greenfeld també hi serà, perquè la dissidència que ella va practicar tota la vida —intel·lectual, moral, política— és la millor herència que ens ha deixat.