“Quan de tu s’allunya”, de Juste de Nin

Ha passat un any i ja tornem a ser aquí per presentar una nova novel·la gràfica de Lluís Juste de Nin, un dels ninotaires més prolixos de l’àmbit català. No fa vinyetes als diaris com fan altres ninotaires, sinó que s’ha especialitzat en la novel·la gràfica. Will Eisner, un dels grans clàssics del còmic universal, va crear el concepte de novel·la gràfica, molt abans que als anys noranta del segle passat aquesta definició es fes servir per definir el còmic lligat a l’entorn social i personal. Eisner, creador del popular personatge Spirit, però també d’unes tendres i crues històries sobre … Continua la lectura de “Quan de tu s’allunya”, de Juste de Nin

La jueva Lauren Bacall

Dilluns al vespre, abans d’anar a dormir, vaig decidir veure una pel·lícula clàssica. Vaig triar Dark Passage (1947), de Delmer Daves, amb actors de primera: Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Agnes Moorehead, Bruce Bennett, Tom D’Andrea, Douglas Kennedy i Clifton Young. La pel·lícula, que aquí es va traduir com La senda tenebrosa, explica la història d’un home (Bogart) que s’escapa de la presó on havia estat engarjolat injustament per l’assassinat de la seva dona. Un cop fora decideix canviar de fesomia i intenta demostrar que és innocent. Una atractiva i desconeguda dona (Bacall) l’ajuda perquè el seu pare també havia víctima … Continua la lectura de La jueva Lauren Bacall

Art, drogues i depressió

La mort de l’actor Philip Seymour Hoffman el mes de febrer d’enguany ja em va colpir força. Li tenia una estima especial, més enllà que fos un bon actor, i no sé explicar per què. La seva mort per sobredosi quan només tenia 46 anys em va fer recordar el munt de joves de la meva generació que també van morir enganxats al cavall. Suposo que ara també se’n deuen consumir força, de drogues, però ja no ho tinc tan a prop. El món de l’art ha vorejat sempre el món de les drogues. N’ha fet art, fins i tot. … Continua la lectura de Art, drogues i depressió

Eduard Bigas. La màquina de viure

No hi ha dubte que la pintura es resumeix així, com la confluència harmoniosa —o no— del color amb la línia, de la forma amb l’espai. O si es vol dir d’una altra manera, de les línies que separen els colors i els defineixen i dels espais que prenen forma i volum en un contorn. La pintura és raó i emoció, a parts iguals. Sense l’emoció no existiria l’art, perquè és l’única manera de provocar sorpresa als altres. Sense sorpresa tampoc no existiria l’obra d’art. Només ens quedaria la reproducció, que també és interessant però és merament mecànica. L’art és … Continua la lectura de Eduard Bigas. La màquina de viure