Home

Ha passat un any i ja tornem a ser aquí per presentar una nova novel·la gràfica de Lluís Juste de Nin, un dels ninotaires més prolixos de l’àmbit català. No fa vinyetes als diaris com fan altres ninotaires, sinó que s’ha especialitzat en la novel·la gràfica. Will Eisner, un dels grans clàssics del còmic universal, va crear el concepte de novel·la gràfica, molt abans que als anys noranta del segle passat aquesta definició es fes servir per definir el còmic lligat a l’entorn social i personal. Eisner, creador del popular personatge Spirit, però també d’unes tendres i crues històries sobre Nova York, va triar aquesta definició per diferenciar els superherois de les persones reals.(2015) Quan de tu s'allunya

El terme novel·la tractava de dignificar el còmic o, si més no, d’apropar-lo a un públic que l’ignorava. La definició amb què ara coneixem els llibres d’historietes va fer fortuna i ha apropat nous lectors i també ha obert uns nous camins als creadors. No sóc un especialista en aquesta mena d’artefactes creatius, però em fa l’efecte que la novel·la gràfica va més enllà del còmic convencional per endinsar-se en les building stories no seriades. Cada volum és una construcció única, que comença i acaba en ell mateix, encara que si els agafes tots pots arribar a disposar d’una panoràmica històrica força completa, com passa amb l’obra d’en Juste de Nin.

Que sigui una novel·la gràfica en la qual la narració recolzi en la realitat històrica no vol dir que no sigui una interpretació subjectiva del passat. Visitar el passat és una construcció perquè l’única manera d’entendre’l és organitzar-lo en forma de narració. I tota narració és subjectiva perquè intenta dibuixar un contínuum significatiu i interpretable del temps. No em posaré “estupendo”, ja que ara no es tracta de fer-los una sessió sobre història, subjectivitat i transmissió del coneixement, però si els dic això és perquè vull ressaltar que la novel·la gràfica no és una mena d’art menor, una literatura d’entreteniment, sinó que té vocació d’incidir en el present i com els individus interpreten el passat.

Comencem pel principi, pel títol. Quan de tu s’allunya. Una evocació verdagueriana indissimulada, que ens remet al poema L’emigrant, escrit per Mossèn Cinto el 1893 i musicat pel mestre Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català, l’any següent. Quan els reciti els primers quatre versos de seguida els vindrà al cap la melodia:

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s´allunya

d´enyorança es mor.

Aquest poema és gairebé un himne nacional, perquè té les dosis de nostàlgia evocadora que tenen molts himnes, i intenta reflectir un aspecte de la vida catalana que no acostumem a posar en relleu: que els catalans han estat —i encara són— emigrants. Són un tipus especial d’emigrant perquè sovint no tenen una xarxa familiar a banda i banda de l’Atlàntic (com és el cas de l’emigrant italià o el suec), però tanmateix emigren y es dilueixen en la societat d’acollida. Ho explica Andreu Domingo en un llibre que ha publicat recentment. Quan la crisi de la fil·loxera de finals del segle XIX, molts catalans van emigrar al nord d’Austràlia a tallar canya de sucre i no van tornar mai més. Se n’ha perdut el rastre. Però aquest també podria ser el cas dels descendents dels emigrats per raons polítiques l’any 1939, que és el nucli d’aquest llibre. Molts dels exiliats l’any 1939 se’n van anar i no van tornar. I si ho van fer, els seus fills no i els néts encara menys. Es van quedar en el país d’acollida i s’hi van dissoldre i van fer bona la primera estrofa del poema verdaguerià:

Juste de Nin. Al fons, Agustí Colomines | Foto © Manel Canetti

Juste de Nin. Al fons, Agustí Colomines | Foto © Manel Canetti

I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius, ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

cantau, cantau;

jo dic plorant a boscos i riberes:

adéu-siau!

Els Artís o els Murià en són un bon exemple, encara que hagin mantingut el cordó umbilical més o menys embalsamat i connectat a Catalunya, de l’empelt català amb el país d’acollida. El poso tres exemples més, si bé després en veurem d’altres: el qui fou ministre amb Salinas de Gortari del 1988 al 1994, Jaime Serra Puche, nét de Jaume Serra i Húnter, filòsof i vicepresident del Parlament de Catalunya l’any 1933; el pintor mexicà Vicente Rojo, tanmateix nascut a Barcelona el 1932, nebot del general Vicente Rojo Lluch y fill d’un destacat militant del PSUC que es va exiliar sol el 1939 fins que deu anys més tard se li va unir part de la família; y el darrer, Manuel Valls, el primer ministre francès, fill del pintor Xavier Valls i Subirà, qui al seu temps era cosí germà del compositor Manuel Valls Gorina, que és qui posà música a l’himne del Barça.

El que no és tan freqüent és que un país sigui simultàniament receptor d’immigrants i, alhora, emissor d’emigrants. Això és el que succeeix en el cas català des de mitjan segle XIX fins a la fi del XX. Catalunya —i també Mallorca— rep immigrants i genera emigració a terres llunyanes. Una emigració que té com a destí els Estats Units, els països del Carib i els Andes, el Con Sud d’Amèrica llatina, el Magrib, punts d’Europa i també ciutats castellanes, com ara Madrid. Tampoc els vull fer un tractat de demografia, però he fet aquesta breu pinzellada perquè es fonamental per entendre moltes de les coses que s’expliquen en aquest llibre. Sobretot les fascinacions.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

Oh, si al fossar on jau ma dolça mare

jo el llit tingués!

Oh mariners, el vent que me’n desterra,

que em fa sofrir!

Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,

que hi vull morir!

Aquesta última estrofa del poema de Verdaguer s’ajusta molt al final de la novel·la gràfica de Juste de Nin, a l’epíleg, on explica que els principals protagonistes d’aquesta història, d’aquest llarg exili, van retornar a Catalunya. Llevat de Josep Carner-Ribalta, que es va quedar a Califòrnia, on va morir el 1988, i de Joaquim Maurín, que va morir a NYC el 1973 i tanmateix la seva dona Jeanne va portar les cendres a Catalunya, la resta van tornar a la “terra on volien morir”. Ventura Gassol, Carles Fontserè, Avel·lí Artís Gener, “Tísner”, i Met Miravitlles van retornar a Catalunya, així com els dos protagonistes de ficció, Mariona Bosch i Pep Pubill.

Amb aquesta novel·la en Juste de Nin ha fet un fresc dels EUA a través de la mirada d’aquest exiliats que es van empeltar amb la societat que els acollia. Si exceptuem els capítols 1, 2 i 8, el primer dels qual relata la sortida de Catalunya, el pas per la frontera i la bifurcació dels destins entre els homes i les dones (elles salparan cap a Mèxic i ells cap a Orà); mentre que el segon se centra en la sortida d’Orà dels homes cap a NYC i el retrobament amb les dones que ja eren a Mèxic, la resta de capítols, incloent-hi el vuitè, malgrat les imatges de Barcelona que serveixen per reflexionar sobre el possible retorn de la parella protagonista, transcorren a la ciutat dels gratacels.

En cada capítol, Nin ens planteja un fet problemàtic de la història dels EUA. En el capítol tres, per exemple, ens explica un fet sabut però realment poc treballat, que és l’actitud francament racista que les autoritats nord-americanes van tenir amb el japonesos que vivien als EUA. L’any 2009 l’historiador Ian Buruma va publicar el llibre Wages of Guilt: Memories of War in Germany and Japan (traduït al castellà el 2011 com a El precio de la culpa) en què analitzava la sempre difícil gestió de la memòria del passat dels japonesos i els alemanys. I tanmateix, hi ha pocs estudis sobre la gestió nord-americana del Japó ocupat i de com van ser tractats els japonesos als EUA. En la nova conjuntura internacional i amb la seva sobirania retallada, el Japó havia de ser un aliat dels EUA: una situació de complicitat forçada que al país va disgustar tant als sectors conservadors —humiliats per la derrota i per la subordinació als interessos nord-americans— com a l’esquerra japonesa —que va creure traït el seu pacifisme pel que era una nova forma de bel·ligerància. La realitat és els EUA van seguir una política contra els ciutadans japonesos clarament racista.

 

Agustí Colomines, al fons Juste de Nin | Foto © Manel Canetti

Agustí Colomines, al fons Juste de Nin | Foto © Manel Canetti

Les dades són eloqüents. Un total de 120.000 persones van ser internades en camps, a més de les que van ser enviades a països com ara Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, la República Dominicana, Equador, El Salvador, Guatemala, Haití, Hondures, Mèxic, Puerto Rico, Nicaragua, Panamà i Veneçuela. Juste recrea, com si fos en Josep Bartolí, l’esplèndid dibuixant català que se n’aniria a NYC, on va morir el 1995, després d’haver deixat constància de la misèria, la discriminació i la fam del Camp d’Argelers. L’experiència personal de Bartolí en els camps de concentració francesos van molt mes enllà del testimoni documental. En ocasions són veritables reflexos del natural, però d’altres vegades adquireixen un sentit simbòlic d’una gran contundència plàstica en abordar la temàtica concentracionària.

El capítol quart s’atura en les peripècies dels protagonistes a NYC mentre esperen el final de la guerra. El capítol cinquè conté la particular visió de Juste de Nin del que fou el maccarthisme, la qual lliga força amb la interpretació, per exemple, de l’escriptora Lilliam Helman, la companya de Dashiell Hammett, per bé que cap dels dos surten en aquest llibre, que el 1952 va respondre així a l’interrogatori del Comitè d’Activitats Anti-americanes: “No puc retallar la meva consciència per a la moda d’aquest any”. El pensament de Juste de Nin tampoc no és de temporada, encara que ell es dediqui a la modo quan no dibuixa o escriu o conspira, que és la seva gran afició. En aquest capítol predomina la tríada novaiorquesa per excel·lència: els jueus, els comunistes i els artistes. Per separat o totes tres condicions ens una sola persona.

El capítol sisè repassa una altra problemàtica dels EUA, que no és altre que el racisme, la segregació i la divisió política i territorial del país. Lluís Juste de Nin no pretén estigmatitzar la política nord-americana, perquè en mols sentits admira els EUA, però no defuig els conflictes que duran dècades, de fet des de la independència el 1776, han condicionat el desenvolupament social nord-americà. La segregació racial va donar lloc, però, a un dels moviments pels drets civils i humans més potents de la dècada del anus 60. La lluita dels afroamericans per ser reconeguts no podia rebre sinó la simpatia dels catalans instal·lats a NYC, la ciutat més liberal dels EUA.

En el capítol 7 apareix un dels personatges més enigmàtics de la història de Catalunya: Joaquim Maurín. Per raons familiars òbvies, en Lluís té una mena de devoció pel POUM, el partit d’Andreu Nin i de Joaquim Maurín, que n’era el secretari general. Així com Nin ha estat reivindicat d’una manera molt clara, Maurín, en canvi, no tant. D’entrada perquè va haver de patir les insidiosa malvolença estalinista pel fet que va salvar la vida “gràcies”, precisament, al fet que el 18 de juliol del 1936 va enxampar-lo a La Corunya i fou detingut pels franquistes. No van afusellar-lo sinó que el van jutjar i va ser indultat els 1946. Aleshores se’n va anar a NYC, on ja hi vivien la seva dona Jeanne, d’origen francès, i el seu fill. Allà va fundar l’any 1949 l’American Literary Agency i va representar escriptors com Alfonso Reyes, Antonio Uslar Petri, Miguel Ángel Asturias, José Vasconcelos, Waldo Frank, Luis Araquistáin, Ramón Sender, Salvador de Madariaga, Ramón Gómez de la Serna i durant un temps a Pablo Neruda, entre molts altres.

Maurín va ser perseguit pel maccarthisme, que pretenia expulsar-lo dels EUA. Va salvar-lo un descendent de catalans, el president de Costa Rica, Don Pepe Figueras Ferrer, que des del 1948 era el protagonista de la revolució que va portar a la proclamació de la II República el 1953. Pepe Figueras, conegut amb el sobrenom de “el catalán” perquè va néixer el 1906, el mateix any que els seus pares havien sortit d’Os de Balaguer com a Costa Rica i per tant parlava perfectament l’idioma matern, va nomenar Maurín agregat de premsa de la delegació costa-riquenya davant les NN.UU. Això va blindar-lo i al final no va ser expulsat.

Aquest “Quan de tu s’allunya” que ens proposa en Lluís Juste de Nin de vegades crea solidaritats impensades. La dinastia de Pepe Figueras a Costa Rica i la els Balaguer a la República Dominicana són la demostració de fins a quin punt hom pot integrar-se en el país d’acollida. Ara bé, el que ha estat una virtut, que és la mateixa que demanem als immigrants que s’instal·len a Catalunya, vegades té com a efecte que a NYC la comunitat catalana, molt més petita que cap altra, ningú no la identifiqui d’una manera singular, com sí que és obvi que es fa amb els italoamericans o bé els cubano-nord-americans o els irlandesos-nord-americans.

Acabo amb una cita de l’historiador americà Oscar Handlin, que a la introducció de la seva obra més emblemàtica, Els desarrelats (1951) fa una reflexió referida als EUA que potser també podríem aplicar a Catalunya: “Tenia la intenció d’escriure una història dels immigrants a Amèrica. Vaig descobrir que els immigrants eren la història d’Amèrica.”. Els catalans que hi van anar per motius polítics també són part d’aquesta història La constatació de Handlin m’ha fet pensar —i estic segur que en Lluís estarà d’acord amb mi— que si expliquéssim així la història de Catalunya tal vegada Mossèn Cinto s’entendria millor a Nou Barris de Barcelona, a Can Anglada de Terrassa o al barri de Sant Salvador de Tarragona.

Moltes gràcies

Casa del Llibre, 05/03/2015. Publicat, també, a Núvol. Digital de cultura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s