Final de temporada: la supèrbia dels 42 diputats

Qui governa amb 42 diputats de 135 hauria de ser menys superb i escoltar l’oposició Des de l’escó 33 Dilluns passat, Andy Burnham va rebre les claus del número 10 de Downing Street. L’anterior primer ministre, Keir Starmer, va arribar al poder fa dos anys amb una majoria absoluta aclaparadora i se’n va amb el país igual que el va trobar: una economia que no creix, un deute públic del cent per cent del PIB i un milió de joves que ni estudien ni treballen. El Regne Unit navega sense rumb des del 2008 —l’any de l’última gran crisi— i, només en l’última dècada, … Continua la lectura de Final de temporada: la supèrbia dels 42 diputats

Enterrar CDC amb honors

Des de l’escó 33 Aquest mes de juliol fa deu anys que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va deixar d’existir com a força política activa. Ho va fer per decisió dels mateixos associats, que en la consulta interna del maig del 2016 van optar per la refundació enfront de la simple renovació, i del congrés de juliol d’aquell any en va sortir el Partit Demòcrata (PDeCAT), una criatura pensada per salvar els mobles que va acabar sent un fracàs total: ni va heretar la força electoral de la vella casa, ni va saber liderar el moment polític que li va … Continua la lectura de Enterrar CDC amb honors

Després del mal menor

Retrat del partit que hauríem de ser Continuació de «El mal menor de la socialdemocràcia» Des de l’escó 33 I La imaginació perduda La gran tragèdia de la socialdemocràcia europea no és haver perdut eleccions. És haver perdut la imaginació. Durant dècades la idea que la llibertat i la justícia social no eren adversàries, sinó aliades, va ser molt poderosa. Com també que el progrés econòmic havia de servir per ampliar les oportunitats de tothom. Que l’estat del benestar era una eina d’emancipació i no una simple maquinària administrativa. Que Europa era una promesa i no un refugi. Avui, la … Continua la lectura de Després del mal menor

El mal menor de la socialdemocràcia

Des de l’escó 33 De Manchester a Ferraz: per què una tradició que prometia futur ara només és un refugi contra el pitjor Com vaig escriure en una altra columna, “l’esperança és una decepció ajornada”. Continuo sense recordar on vaig llegir per primera vegada aquesta frase, però se m’ha quedat gravada i no puc treure-me-la del cap. Observant la trajectòria de la socialdemocràcia en bona part del món, un es pregunta de vegades si no conté més veritat de la que ens agradaria reconèixer a pesar dels brots verds. La nit del 18 de juny de 2026, Andy Burnham —el batlle del Gran … Continua la lectura de El mal menor de la socialdemocràcia

L’estabilitat imaginària del president Illa

Des de l’escó 33 Quan Salvador Illa va arribar a la presidència de la Generalitat, la paraula més repetida va ser “estabilitat”. Després d’una dècada marcada pel procés independentista, els que venien a “rectificar-lo” prometien un temps nou: menys confrontació i més gestió, menys soroll i més eficàcia. Vint-i-dos mesos després, la realitat ha desmentit la propaganda. La legislatura ha estat travessada per conflictes sectorials, vagues, protestes i un malestar social persistent que afecta pràcticament tots els àmbits de l’acció pública. L’esperança ha estat substituïda per la frustració, que s’ha convertit en rutina. I així és com els agricultors han … Continua la lectura de L’estabilitat imaginària del president Illa

El PSC i la política del simulacre

Des de l’escó 33 Hi ha moments en què un episodi concret explica millor que cap discurs l’estat real de la política. La vaga de docents d’aquesta setmana, amb un seguiment majoritari, contra l’acord del Departament d’Educació amb UGT i CCOO és un d’aquests moments. El Govern va presentar l’acord amb aquests sindicats minoritaris com una prova de diàleg i responsabilitat institucional. Però els docents el van rebutjar des del primer moment i els sindicats majoritaris del sector —USTEC i CGT— van convocar la vaga d’aquests dies. Mentre el govern pacta amb els sindicats del sistema, el país real surt al carrer. … Continua la lectura de El PSC i la política del simulacre

Els impostos no són el problema

La discussió pública sobre l’estat del benestar s’ha empobrit fins a convertir-se en un duel ritual entre els que proclamen que cal abaixar impostos i els qui responen que cal mantenir —o augmentar— la despesa social. És un debat trampós, perquè parteix de la premissa que la clau del problema és fiscal, quan en realitat és institucional. Abans de preguntar-nos quant d’estat volem, caldria preguntar-nos quin estat tenim i com funciona. Als Estats Units, la dreta trumpista ha aconseguit convèncer una part important de la classe mitjana que són els impostos els que frenen la seva prosperitat. La solució proposada és … Continua la lectura de Els impostos no són el problema

La conjura dels venedors de fum

Des de l’escó 33 Els mitjans de comunicació oficialistes prediquen que s’ha arribat a un acord de finançament “històric”. Aturem-nos-hi perquè, amb els governs espanyols, i, especialment, amb el PSOE, la palla sempre va cara. Cal començar per explicar la primera veritat incòmoda: no hi ha hagut cap acord entre Catalunya i l’Estat. L’acord és estrictament entre el PSOE i ERC, amb el Govern Illa actuant com a observador i posicionant-se políticament a la banda del PSOE. Aquest detall, que els partits interessats han intentat presentar com una formalitat, és en realitat el nucli del problema. Un finançament de país no … Continua la lectura de La conjura dels venedors de fum

“A vegades, abaixar impostos és la política més d’esquerra”

L’historiador i diputat de Junts representa el sector esquerrà del partit de Puigdemont, que s’ha reordenat Vicenç PagèsFotos: Carlos Bagliett Agustí Colomines (Barcelona, 1957) és historiador i professor a la Universitat de Barcelona. Des d’aquesta legislatura, ocupa un escó al Parlament de Catalunya en representació de Junts per Catalunya. Tot i no ser militant del partit de Carles Puigdemont, Colomines es reivindica com a membre del sector d’esquerra de l’espai puigdemontista. De fet, en les darreres setmanes, aquest espai s’ha reordenat amb la fusió de dos partits: Acció per la República i Moviment d’Esquerres (una escissió del PSC) per donar lloc a MEScat-Independentistes d’Esquerra (MEScat-IE). En aquesta entrevista, qui fou director … Continua la lectura de “A vegades, abaixar impostos és la política més d’esquerra”