Propietat i protecció: els decrets que caldrà refer

Des de l’escó 33 Hi ha lleis que neixen d’un diagnòstic i lleis que neixen d’una imatge. Els dos reials decrets llei d’habitatge que el Consell de Ministres va aprovar el 29 de setembre pertanyen a la segona família. La imatge és la de Maricarmen Abascal, una dona de vuitanta-set anys amenaçada de desnonament a Madrid, i la de les acampades de la Puerta del Sol i de la plaça de Catalunya que n’han fet un símbol. Governar, però, no és reaccionar a un titular, sinó ordenar interessos legítims que entren en conflicte. I això és precisament el que aquests … Continua la lectura de Propietat i protecció: els decrets que caldrà refer

El centre no existeix

Des de l’escó 33 Fa setmanes que uns quants articulistes es pregunten què se n’ha de fer, de Junts. Abans de respondre-hi convé desmuntar la premissa que sosté gairebé totes les respostes: la idea que hi ha un espai polític anomenat centre i que la feina consisteix a ocupar-lo. Ideològicament, el centre no existeix. Es pot ser de centreesquerra o de centredreta, perquè són posicions sobre un eix, modulacions d’una tradició amb genealogia, corpus doctrinal i una idea pròpia de la justícia i l’equitat. No es pot ser de centre a seques. El centre és una actitud, un to, una … Continua la lectura de El centre no existeix

Guerra contra l’islam

L’ordre no és el contrari de la decència: n’és la condició. I val la pena recordar una regularitat històrica que no falla mai: els que prometen la guerra no han de governar mai la pau que ve després, si no és en un règim de dictadura. Des de l’escó 33 L’onze de setembre, al monestir de Santa Maria de Ripoll, en l’acte institucional de la Diada, el glossador convidat per l’Ajuntament va plantejar als assistents una disjuntiva: o ens convertim a l’islam i vivim com a ciutadans de segona, o fem la guerra. També va demanar que es recuperés el servei … Continua la lectura de Guerra contra l’islam

Ni anestèsia ni tribu

Des de l’escó 33 El curs polític comença sempre l’Onze de Setembre. Divendres vinent tornarem a ser al carrer —a Barcelona, a Girona, a Amposta o on calgui— i tornarem a comptar-nos. Val més dir-ho d’entrada, sense una retòrica de circumstàncies: hi arribem en la pitjor situació de la darrera dècada. No pas perquè la gent hagi deixat de creure-hi, ni en la Diada ni en l’independentisme, sinó perquè dues dinàmiques ens escanyen alhora i es donen ales l’una a l’altra: l’anestèsia institucional que propicia el Govern de Salvador Illa i la temptació tribal. Contra totes dues cal bastir un baluard, … Continua la lectura de Ni anestèsia ni tribu

Final de temporada: la supèrbia dels 42 diputats

Qui governa amb 42 diputats de 135 hauria de ser menys superb i escoltar l’oposició Des de l’escó 33 Dilluns passat, Andy Burnham va rebre les claus del número 10 de Downing Street. L’anterior primer ministre, Keir Starmer, va arribar al poder fa dos anys amb una majoria absoluta aclaparadora i se’n va amb el país igual que el va trobar: una economia que no creix, un deute públic del cent per cent del PIB i un milió de joves que ni estudien ni treballen. El Regne Unit navega sense rumb des del 2008 —l’any de l’última gran crisi— i, només en l’última dècada, … Continua la lectura de Final de temporada: la supèrbia dels 42 diputats

Enterrar CDC amb honors

Des de l’escó 33 Aquest mes de juliol fa deu anys que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va deixar d’existir com a força política activa. Ho va fer per decisió dels mateixos associats, que en la consulta interna del maig del 2016 van optar per la refundació enfront de la simple renovació, i del congrés de juliol d’aquell any en va sortir el Partit Demòcrata (PDeCAT), una criatura pensada per salvar els mobles que va acabar sent un fracàs total: ni va heretar la força electoral de la vella casa, ni va saber liderar el moment polític que li va … Continua la lectura de Enterrar CDC amb honors

Després del mal menor

Retrat del partit que hauríem de ser Continuació de «El mal menor de la socialdemocràcia» Des de l’escó 33 I La imaginació perduda La gran tragèdia de la socialdemocràcia europea no és haver perdut eleccions. És haver perdut la imaginació. Durant dècades la idea que la llibertat i la justícia social no eren adversàries, sinó aliades, va ser molt poderosa. Com també que el progrés econòmic havia de servir per ampliar les oportunitats de tothom. Que l’estat del benestar era una eina d’emancipació i no una simple maquinària administrativa. Que Europa era una promesa i no un refugi. Avui, la … Continua la lectura de Després del mal menor

El mal menor de la socialdemocràcia

Des de l’escó 33 De Manchester a Ferraz: per què una tradició que prometia futur ara només és un refugi contra el pitjor Com vaig escriure en una altra columna, “l’esperança és una decepció ajornada”. Continuo sense recordar on vaig llegir per primera vegada aquesta frase, però se m’ha quedat gravada i no puc treure-me-la del cap. Observant la trajectòria de la socialdemocràcia en bona part del món, un es pregunta de vegades si no conté més veritat de la que ens agradaria reconèixer a pesar dels brots verds. La nit del 18 de juny de 2026, Andy Burnham —el batlle del Gran … Continua la lectura de El mal menor de la socialdemocràcia

L’estabilitat imaginària del president Illa

Des de l’escó 33 Quan Salvador Illa va arribar a la presidència de la Generalitat, la paraula més repetida va ser “estabilitat”. Després d’una dècada marcada pel procés independentista, els que venien a “rectificar-lo” prometien un temps nou: menys confrontació i més gestió, menys soroll i més eficàcia. Vint-i-dos mesos després, la realitat ha desmentit la propaganda. La legislatura ha estat travessada per conflictes sectorials, vagues, protestes i un malestar social persistent que afecta pràcticament tots els àmbits de l’acció pública. L’esperança ha estat substituïda per la frustració, que s’ha convertit en rutina. I així és com els agricultors han … Continua la lectura de L’estabilitat imaginària del president Illa