No és tan evident, estimat Tardà

Léalo en español Joan Tardà té un concepte antic del que és una democràcia. Ho afirmo perquè llegeixo que Tardà ha declarat amb rotunditat que “és evident que Espanya és un estat democràtic”. Ell no ha dit Espanya, un terme que a mi no em molesta gens, sinó que ha utilitzat l’eufemisme “estat espanyol”. Com que ho ha defensat en la IV Convenció Federalista convocada per unes quantes fundacions socialistes, potser ha estat una concessió a la galeria. O potser no i realment ho creu. Amb els d’ERC no se sap mai, perquè un dia són els més revolucionaris del … Continua la lectura de No és tan evident, estimat Tardà

La Setmana Groga

Léalo en español Aquesta ha estat una setmana tràgica. La tensió als carrers ha derivat en violència per la desproporcionada resposta policial. Cap govern demòcrata hauria de permetre que la policia tingués la connivència que ha tingut amb el feixisme o que busqués atropellar manifestants simplement per fer-los mal. En el món de la societat de la informació, negar les imatges és com defensar que la Terra és plana. Una extravagància. En política, cinisme criminal. El Govern s’ha equivocat d’estratègia quan ha intentat parar el cop de la intervenció camuflada posant-se al costat de la repressió apel·lant als infiltrats. Ha … Continua la lectura de La Setmana Groga

El fantasma de Franco

Léalo en español Un fantasma recorre Espanya: el fantasma de Franco. El franquisme no se’n va ni amb salfumant. És aquí: en l’alta política, a les direccions de molts mitjans de comunicació, a la judicatura, a la policia, entre escriptors i suposats intel·lectuals, als partits polítics i en les polseretes, en els nomenclàtors de molts pobles i ciutats, en el marquesat que encara ostenta la família del dictador. En la monarquia, per resumir-ho en un sol concepte. La defectuosa transició democràtica, per bé que segurament devia ser inevitable que es fes com es va fer, ateses les circumstàncies, no va … Continua la lectura de El fantasma de Franco

La Marta Rovira té raó

Léalo en español “Som en una situació de conflicte polític, i el conflicte polític implica una confrontació, encara que mai sigui volguda o voluntària”. Així de clara ha estat la secretària general d’ERC, Marta Rovira, des del seu exili ginebrí. Rovira resumeix la situació política actual com un conflicte. Els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont, un des de Prada de Conflent i l’altre en el llibre Re-Unim-Nos, han diagnosticat el mateix. Qui pot negar que fa anys que vivim condicionats per un conflicte polític de difícil solució? Potser en aquests moments, després de l’estrès provocat per la repressió i el judici farsa, hem … Continua la lectura de La Marta Rovira té raó

La Maria, tres voltes rebel

Léalo en español El setembre del 1958 ja existia El Caso, el setmanari de successos fundat a Madrid l’11 de maig de 1952 i que ara és propietat de l’editor d’aquest diari, José Antich. Però els diaris generalistes, com ara La Vanguardia, també tenien una secció de successos, que normalment era compartida amb les esqueles del dia. L’any 1958, el cognom patern de la meva família va aparèixer dues vegades en aquella pàgina del rotatiu del comte de Godó. La primera, el 4 d’abril amb motiu de la mort tràgica de l’avi Ramon, en plena Setmana Santa. La segona vegada que el … Continua la lectura de La Maria, tres voltes rebel

La indiferència

Léalo en español L’any 1939, la cupletista Celia Gámez formava part dels artistes i intel·lectuals identificats amb el franquisme. El seu feixisme era granític i xaró alhora. Entre els cuplets que cantava n’hi havia un amb una lletra molt contundent, molt més cínica que la patriòtica “Banderita tu eres roja, / barderita tu eres gualda…”, que també cantava l’argentina. Una de les estrofes d’aquell encès cuplet feia així: “¡No pasarán!, decían los marxistas. / ¡No pasarán!, gritaban por las calles./ ¡No pasarán!, se oía a todas horas/ ¡No pasarán! […] Este Madrid es hoy de la Falange/ siempre garboso y lleno … Continua la lectura de La indiferència

I què us pensàveu

Se’n recorden d’aquells cartells al voltant d’un estany on es demana als visitants que no donin menjar als peixos? La gent no en fa cas i llença a l’aigua trossos de pa i altres menges. A causa d’aquesta, diguem-ne, dieta irregular, els peixos es fan grans i grans i trenquen l’ecosistema. Amb la política passa una cosa semblant. Si tu alimentes un relat ultranacionalista, la gent pica l’ham i accepta com a normal el que no ho és. Llavors és quan s’altera l’ecosistema polític. I això és el que ha passat a Andalusia. Qui tant tira fa dos caps, es diu … Continua la lectura de I què us pensàveu