El càstig final o la resurrecció

Léalo en español

Clara Ponsatí amb Jordi Graupera © Europa Press

1. ACABAR AMB L’INDEPENDENTISME. “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”, advertia Confuci. L’enrenou provocat per la nova interlocutòria del jutge Pablo Llarena ens fa perdre la perspectiva. Ho enterboleix tot. Sobretot perquè, com és obvi en l’argumentació política que hi ha inclòs, el jutge s’ha alineat amb les tesis conservadores del PP contra el govern de Pedro Sánchez. A l’independentisme li hauria de preocupar ben poc que Llarena sigui un reaccionari, perquè això ja ho sabíem d’ell i de la majoria dels jutges d’alt rang a Espanya. Fins i tot els jutges anomenats progressistes coixegen de la mateixa cama. Qui va ser jutge, abans que el seu pas per la política el trinxés, Santi Vidal, el 2002, deu anys abans que s’iniciés el Procés, va escriure: “Tinc la sensació que hem tocat sostre i que, si la situació política i social majoritària a l’Estat espanyol no canvia substancialment, encara haurem de donar gràcies de com estem avui” (In-Justícia, Angle Editorial). Els esdeveniments posteriors no van desmentir-lo. Al contrari. La justícia espanyola està macada perquè té un fonament antidemocràtic i un personal que utilitza la judicatura per perseguir idees i fer política. El PSOE ha tirat endavant la reforma del Codi Penal per acabar amb l’independentisme i no pas per complaure ERC. Llarena ho ha demostrat descarnadament.  

La diferència entre un independentista i un nacionalista és que el primer vol separar-se de l’estat i el segon vol singularitzar-se dins l’estat opressor. D’aquesta distinció bàsica n’hauria de derivar una manera de fer política. Ha quedat demostrat que l’independentisme català no sap reaccionar com el que és davant les andanades de l’Estat. Qui pretén separar-se d’un estat consolidat, i Espanya ho és en el context europeu, ha d’estar disposat a assumir-ne els riscos. Lluitar per la independència de Catalunya és segurament més difícil que lluitar contra Franco. Quin cost humà va tenir la resistència contra la dictadura? Doncs va ser força alt. Els primers anys van ser dramàtics, perquè als antifranquistes els podia costar directament la vida, però la repressió va ser sempre una constant. Al meu mestre, en Josep Termes, van expulsar-lo dues vegades de la universitat i va haver de malviure escrivint entrades de l’enciclopèdia Espasa. Vull dir que tota lluita que l’adversari considera il·legal comporta un risc. Com viure. L’única paradoxa és que ara el sistema permet l’existència de partits independentistes, per bé que els persegueixi quan volen assolir l’objectiu que els dona sentit. En el fons, els de Vox són més clars quan reclamen il·legalitzar-los. Tot l’espanyolisme vol acabar amb l’independentisme. Així doncs, el savi assenyalarà l’estat, mentre que el neci s’entretindrà amb Llarena, perquè el problema no són tan sols els jutges, sinó el constitucionalisme espanyol en conjunt. 

2. EFECTES LLARENA. Que els unionistes d’esquerra advoquin per tornar a Prat de la Riba, perquè no s’atreveixen a reivindicar directament Jordi Pujol, és normal. L’unionisme vivia millor i més a gust oposant-se al nacionalisme autonomista que representava l’expresident que no pas en aquest estat d’alteració permanent que genera l’independentisme i que els desagrada tant. L’independentisme no es pot comportar com el nacionalisme, no ja de la Lliga, sinó de Pujol. Ara resulta que el nacionalisme autonomista era l’opció bona fins i tot per a aquells que sempre van oposar-s’hi. Anhelen que Junqueras es presenti com el Bolívar de Catalunya mentre no alteri l’ordre establert a l’estat per un Tribunal Constitucional que sempre serà seu, com els carrers eren dels independentistes. El Bismarck d’Espanya no ho serà mai, perquè aquest atribut del nacionalisme català ha estat una exageració de l’espanyolisme inclús quan Niceto Alcalà Zamora va atribuir-lo a Francesc Cambó. La interlocutòria de Llarena per apressar els exiliats només té com a objectiu caçar Carles Puigdemont. Per a l’Estat, el president Puigdemont continua sent l’emblema de l’independentisme. La personificació de l’1-O, agradi o no a tots aquells que el critiquen —incloent-hi els articulistes que se’n foten— per les seves indecisions i pels molts errors que ha comès. Tot això són minúcies per comentar a les tertúlies, perquè la notícia de veritat, la que l’estat busca desesperadament és poder presentar al món que Puigdemont ha estat extradit a Espanya, jutjat, empresonat i desactivat. Ho celebraria molta gent, fins i tot alguns alts càrrecs del partit republicà. Diguem les coses pel seu nom.

Des de la derrota del 27-O l’independentisme actua a la contra. Ha perdut la iniciativa. Durant la dècada sobiranista, l’independentisme organitzava manifestacions reivindicatives, festives, que van donar visibilitat internacional a un moviment de reivindicació nacional que el nacionalisme autonomista no havia aconseguit de donar-li perquè, en aquells temps, era considerat un “afer domèstic” espanyol. Els conflictes nacionals es converteixen en una qüestió global quan transcendeixen les fronteres. La virtut de l’exili, tot i ser amarg, ha estat aquesta. Puigdemont és a ulls del món l’emblema, el líder dels catalans sobiranistes, encara que els dolgui a qui el critiquen. Per això a TV3 en fan befa, i per això Llarena busca poder traslladar-lo a Espanya emmanillat. Volen segellar la derrota i que l’independentisme perdi definitivament el nord. Per això Llarena facilita el retorn de l’exili de Marta Rovira i Clara Ponsatí, a canvi d’estrènyer el setge per atrapar Puigdemont. L’objectiu està clar. Cal que l’independentisme deixi de tenir un altaveu que altera totes les agendes. Però l’independentisme no pot ser tan sols reactiu. Necessita alguna cosa més que protestar. La jugada de Llarena pot ajudar-hi, perquè pot tenir uns efectes inesperats. El retorn de Clara Ponsatí pot alterar la política catalana. Ella és l’única persona capaç de liderar amb èxit el famós quart espai independentista —encara que em costi de veure’n la viabilitat—, atès que ERC ja s’ha rendit, Junts no sap si és carn o peix i la CUP va a la seva bola, com sempre. Ponsatí podria ser un revulsiu que ajudés a aglutinar el que avui està escampat per molts llocs i profundament desorientat. A més, té Jordi Graupera al seu servei.

Publicat a elnacional.cat, 16/01/2023

Una resposta a “El càstig final o la resurrecció

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.