El centre no existeix

Des de l’escó 33 Fa setmanes que uns quants articulistes es pregunten què se n’ha de fer, de Junts. Abans de respondre-hi convé desmuntar la premissa que sosté gairebé totes les respostes: la idea que hi ha un espai polític anomenat centre i que la feina consisteix a ocupar-lo. Ideològicament, el centre no existeix. Es pot ser de centreesquerra o de centredreta, perquè són posicions sobre un eix, modulacions d’una tradició amb genealogia, corpus doctrinal i una idea pròpia de la justícia i l’equitat. No es pot ser de centre a seques. El centre és una actitud, un to, una … Continua la lectura de El centre no existeix

Ni anestèsia ni tribu

Des de l’escó 33 El curs polític comença sempre l’Onze de Setembre. Divendres vinent tornarem a ser al carrer —a Barcelona, a Girona, a Amposta o on calgui— i tornarem a comptar-nos. Val més dir-ho d’entrada, sense una retòrica de circumstàncies: hi arribem en la pitjor situació de la darrera dècada. No pas perquè la gent hagi deixat de creure-hi, ni en la Diada ni en l’independentisme, sinó perquè dues dinàmiques ens escanyen alhora i es donen ales l’una a l’altra: l’anestèsia institucional que propicia el Govern de Salvador Illa i la temptació tribal. Contra totes dues cal bastir un baluard, … Continua la lectura de Ni anestèsia ni tribu

Amb Sánchez, ni peix ni cove

Des de l’escó 33 L’article de Jordi Barbeta “Junts? Esquerra? Sánchez!!”, publicat a elnacional.cat diumenge passat, reprèn un debat persistent des del 2017: la idea que el pactisme és l’única via útil en la relació amb l’Estat. És una tesi nostàlgica, pròpia d’una etapa que molts voldrien recuperar per tancar la “murga” independentista i, si pot ser, Carles Puigdemont. Però aquell món ja no existeix. El que ha canviat no és Espanya, sempre fidel a si mateixa, sinó l’independentisme, que ha constatat que la lògica autonomista és impotent davant dels reptes actuals. Quan actues realment com a independentista, sense radicalismes inútils, la … Continua la lectura de Amb Sánchez, ni peix ni cove

“ERC i la CUP ja no tenen la independència com a prioritat, i això és un problema”

Agustí Colomines i Companys (Barcelona, 1957) és un dels cervells de Junts. Protagonista en la formació d’aquest espai des del seu inici, aquest historiador, que serà el novè de la llista de Junts per Barcelona al Parlament —i, per tant, serà elegit diputat— valora l’estat de salut de la candidatura que encapçalarà novament l’expresident Carles Puigdemont i de la política catalana en general de cara a les eleccions del 12 de maig. Per Manuel Lillo —En primer lloc, esperava la convocatòria anticipada d’eleccions? —No és que ho esperés, però des del meu punt de vista s’ha trigat massa a convocar eleccions. … Continua la lectura de “ERC i la CUP ja no tenen la independència com a prioritat, i això és un problema”

Maurín, l’anticomunista

L’exili de l’exili és una de les pitjors traïcions de l’anomenada memòria històrica. La historiografia catalana mostra de quina fusta està feta quan ara, reproduint el mateix error dels anys setanta del segle passat, prefereix recuperar personatges de la Segona República a trossos. Això és el que ha passat amb Joaquín Maurín, el secretari general del POUM, de qui el 5 de novembre del 2023 es commemorà el cinquantenari de la mort, ocorreguda a Nova York, després de diagnosticar-li un tumor al cervell, el mateix any que també morien a l’exili Pau Casals (22 d’octubre) i Pablo Picasso (8 d’abril). El … Continua la lectura de Maurín, l’anticomunista

Una mica de claredat

Léalo en español L’acord de claredat proposat per Esquerra Republicana és una estafa. Ho afirmo així de clar. No té suc ni bruc i és un esqueix, un altre!, de l’independentisme màgic. Tan màgic com la desobediència que no sap gestionar qui propugna aquesta via i l’excés d’heroisme li rebota com un bumerang. Clara Ponsatí va donar una lliçó de com es poden fer bé les coses i aprofitar una esquerda legal per desconcertar el rival, defugir la genuflexió i animar la tropa. De l’acció se’n desprenia la narrativa. Estiguin atents al que passarà avui i després comparin. 1. Desobeir depèn d’un mateix. … Continua la lectura de Una mica de claredat

El càstig final o la resurrecció

Léalo en español 1. ACABAR AMB L’INDEPENDENTISME. “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”, advertia Confuci. L’enrenou provocat per la nova interlocutòria del jutge Pablo Llarena ens fa perdre la perspectiva. Ho enterboleix tot. Sobretot perquè, com és obvi en l’argumentació política que hi ha inclòs, el jutge s’ha alineat amb les tesis conservadores del PP contra el govern de Pedro Sánchez. A l’independentisme li hauria de preocupar ben poc que Llarena sigui un reaccionari, perquè això ja ho sabíem d’ell i de la majoria dels jutges d’alt rang a Espanya. Fins i tot els jutges anomenats progressistes … Continua la lectura de El càstig final o la resurrecció

Els homes del Règim del 78

Léalo en español 1. ESPANYOLITZAR LA POLÍTICA CATALANA. Després d’una dècada sobiranista, la política catalana s’ha espanyolitzat. Tot el que s’hi debat està condicionat per la política espanyola. La colonització mental és absoluta, tant que la crisi institucional del Règim del 78 no s’aprofita en clau nacional (catalana, aclareixo). Al contrari. La culpa és, no hi ha dubte, del gir federalista d’Esquerra Republicana, un cop els seus dirigents actuals han arribat a la conclusió que la independència no serà possible, ni ara ni mai. Qui està fent més mal a l’independentisme és el partit que en feia bandera, gairebé en solitari, als anys … Continua la lectura de Els homes del Règim del 78

Una al·legoria política

Léalo en español 1. L’OPORTUNITAT D’UNA CRISI. A finals del segle XIX, just abans del triomf de l’anomenada candidatura dels “Quatre presidents” en les eleccions legislatives espanyoles del 1901, el catalanisme estava en plena lluita per destruir-se ell mateix. La guerra entre els intransigents de la Unió Catalanista i el sector possibilista, que l’any 1899 havia creat el Centre Nacional Català, sense sortir del partit mare, era total. Fins i tot tenien òrgans d’expressió propis, La Renaixença i La Veu de Catalunya, des dels quals es llançaven dards a cada moment i les picabaralles personals estaven a l’ordre del dia. Discrepaven, amb una gran vehemència fratricida, … Continua la lectura de Una al·legoria política

La societat civil i la política

Léalo en español 1. Política i societat civil. El 1901 el catalanisme va esdevenir polític. Fins llavors s’havia dedicat a refer la llengua i la cultura catalanes i a denunciar les polítiques estatals que considerava que lesionaven Catalunya. El Memorial de Greuges de 1885, que la convenció historiogràfica considera com el punt d’arrencada del moviment, no era gaire més que una denúncia de la societat civil catalana adreçada al rei, a l’estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Era una manera, diguem-ne antiga, de protestar. Es protestava pels acords comercials amb la Gran Bretanya, l’anomenat modus vivendi, el qual es considera que podia lesionar … Continua la lectura de La societat civil i la política