La política i les conviccions

Léalo en español

© José Guerrero: La oferta, 1969

1. Catalunya no és el problema d’Espanya. Si de cas és al revés. Espanya és el problema de Catalunya. La setmana passada, Miquel Roca i Junyent va deixar-ho anar subtilment, suposo que per fer-se perdonar pels nostàlgics de CiU, en un auditori que tenia un aspecte de Cafarnaüm de camàlics del règim del 78. Davant el públic reunit al Círculo Ecuestre, el majestuós temple de la gent amb diners que fa anys que ha deixat de ser burgesa, perquè la burgesia de veritat és una altra cosa, va recordar les paraules de Francesc Cambó de 1907: “passaran els governs i els règims, però el fet viu de Catalunya perviurà”. La singularitat de Catalunya no és un enigma, ni un problema, ni una qüestió irresolta. És un fet viu, una nació la pervivència de la qual ha estat possible per la fidelitat a la llengua i la cultura d’una base popular, pagesa, obrera, menestral i petitburgesa, que sovint ha hagut de lluitar contra els burgesos nostrats, l’Estat i l’esquerra espanyolista. Entre els assistents a la conversa entre Felipe González —un dels grans fraus que ha donat el socialisme espanyol—, i Miquel Roca —qui ha acabat sent ostatge de l’establishment que va salvar el seu bufet de la crisi—,  hi havia representants dels tres grans enemics de Catalunya. Els dos milions de l’1-O no hi eren representats, evidentment.

2. El règim del 78 és un monstre que s’ho cruspeix tot. Ha ennegrit el cel del 15-M fins a retornar Pablo Iglesias a l’activisme, després d’un pas decebedor per la política. ¿És que no és realment un fracassat qui renuncia a la vicepresidència d’un govern per acabar de tertulià que pontifica sobre què hauria de fer un vicepresident o el govern sencer? Unides Podem s’assembla cada vegada més al PCE que Santiago Carrillo va portar de l’hegemonia durant els anys de la dictadura en l’Espanya castellana —perquè a les nacionalitats històriques sempre va haver de compartir protagonisme amb els nacionalistes— a la pràctica dissolució. Va actuar d’acord amb el ritme que va imposar-li el règim i els comunistes van anar caient en la irrellevància. Els oportunistes es van integrar al PSOE. Unides Podem torna a estar en mans del PCE i el partit-mare, Podem, es va esmicolant. L’episodi de la destitució del diputat Alberto Rodríguez ha acabat demostrant dues coses. La primera, en la línia de Felipe González, és que el PSOE és el bastió del règim del 78, perquè se supedita als enganys i a la conculcació de drets dels magistrats per seguir en el govern. La segona és que Podem no és cap alternativa. Que el ja exdiputat s’hagi donat de baixa del partit és la conclusió lògica de qui es deu haver sentit abandonat pels companys que s’asseuen al consell de ministres i no saben prioritzar la democràcia a l’estabilitat governamental. Gesticular no és fer política de veritat, sobretot si després no defenses els drets, en aquest cas, del teu diputat. A Catalunya ja hem viscut aquesta experiència.

Fer política pragmàtica des de les conviccions és l’única manera de no caure en la irrellevància. Ser tan sols pragmàtic converteix el grup que ho fa en moneda de canvi i en un simple complement

3. El bon polític és aquell que sap convertir les conviccions, sense rebaixar-les, en decrets i projectes de llei. El PSOE fa anys que fluixeja en aquest sentit, com tota la socialdemocràcia europea. Si s’aguanta és perquè la dreta espanyola desprèn una aroma tan franquista i és tan poc demòcrata, que els socialistes fan bo a ulls de molta gent el proverbi que diu que en terra de cecs, el borni és rei. Felipe González desbarra en reclamar la presumpció d’innocència del rei corrupte, mentre Pedro Sánchez fa mans i mànigues per aprovar els pressupostos amb un trencaclosques de partits que busquen substituir Podem en la pròxima legislatura. La no tan històrica declaració d’Otegi sobre les víctimes d’ETA (vegeu la meva columna anterior) va en aquesta línia. Pablo Iglesias va publicar un article en què lloava Otegi, entre altres coses, perquè ha donat una lliçó de pragmatisme als independentistes catalans. No sé què vol dir, perquè en tot cas ha estat l’independentisme català el que al final s’ha imposat a la violència defensada per Otegi en altres temps. Iglesias segurament s’està referint als republicans, que sí que han quedat rendits a l’estratègia camboniana d’Otegi de voler ser Bismarck i Bolívar alhora. Mario Onaindia se li va avançar fa molts anys i al final va oblidar-se de Bolívar. Tinc la premonició que en la pròxima legislatura Esquerra Republicana farà un pas més en la seva aproximació al PSOE amb l’auspici, precisament, d’Otegi i Joan Tardà, per dir un nom. Els de l’Ecuestre —o els que celebren tiberis a l’Empordà, que són els mateixos— ho celebrarien. I Miquel Roca, també. Ell va intentar fer aquest pas moltes vegades. A diferència de Pablo Iglesias, que es va tallar la cua quan va sortir del govern, com els toreros quan abandonen, Pere Aragonès ja anava encorbatat i sense arracades molt abans de ser president.

4. Entre l’activisme autocomplaent i la renúncia bismarckiana hi ha marge per fer política pragmàtica des de les conviccions. Els poso un exemple, referit a l’actuació dels independentistes en el doble joc d’haver d’aprovar els pressupostos a Catalunya i a Espanya. El més normal seria que la majoria que va investir president Pere Aragonès acabi per aprovar el pressupost que està negociant el conseller Jaume Giró. És normal que tothom vulgui imposar els seus criteris, però ha de fer-ho tenint en compte el sentit de la proporció. De les majories i les minories. Els republicans i els independentistes sumen seixanta-cinc diputats al Parlament. Només els en calen tres més per tirar endavant els comptes. És clar que cal anar-los a buscar entre els nou diputats dels anticapitalistes. Vull dir que seria del tot comprensible que la CUP, que és una candidatura heterogènia, representés amb una votació de mínims la seva possible discrepància amb el conjunt dels pressupostos. Dit això, els independentistes haurien de fer el mateix a Madrid. Esquerra ja se sap què farà i els seus tretze diputats ja estan compromesos amb el PSOE. Junts, que té quatre diputats al Congrés, seria absurd que es plantegés presentar una esmena a la totalitat als pressupostos espanyols. Cal que entrin en la negociació tenint molt clares quines són les línies vermelles per no caure en les intransigències dels anticapitalistes. No s’ha de tenir por de fer política. No cal ser còmplice del PSOE per pactar uns pressupostos adequats als interessos de Catalunya. Val més fer això que tallar-se la cua per sentir-se sempre jove i revolucionari. Fer política pragmàtica des de les conviccions és l’única manera de no caure en la irrellevància. Ser tan sols pragmàtic converteix el grup que ho fa en moneda de canvi i en un simple complement. La política és sempre la confrontació entre blocs que pacten. Que cadascú triï bàndol i s’expliqui. 

Publicat a elnacional.cat, 25/10/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.