Otegi, la violència i el perdó

Léalo en español

© Público TV

“L’esquerra abertzale ha reconegut i reconeix el dolor causat, i jo vull anar més enllà i dir que si en la meva condició de portaveu (i parlo en nom de tots els portaveus de Batasuna) he afegit dolor, sofriment o humiliació a les famílies de les víctimes d’accions armades d’ETA, vull demanar-los des d’aquí les meves més sinceres disculpes, acompanyades d’un ho sento de tot cor”. Així s’expressava Arnaldo Otegi al llibre-entrevista de Fermín Munarriz El tiempo de las luces, publicat per Gara l’any 2012, al qual també reconeixia haver militat a ETA i haver “practicat la lluita armada” durant el franquisme. Fa nou anys, doncs, que Otegi va entonar un mea culpa dirigit a les víctimes d’ETA. Va fer-ho en el marc del procés de transformació de l’esquerra abertzale posterior als acords d’Aiete [nom del palau on es va celebrar el 17 d’octubre del 2011 la Conferència Internacional per promoure la resolució del conflicte al País Basc]Ho va fer des de la presó, on complia condemna pel cas Bateragune. Els polítics bascos van celebrar-ho i l’aleshores lehendakari, el socialista Patxi López, va donar la “benvinguda” a les disculpes d’Otegi, sense que ell demanés disculpes també, en justa correspondència, per les morts causades per l’organització des de les clavegueres del govern del PSOE dels GAL. No hi ha terroristes bons i terroristes dolents. Tots són assassins.

El 2018, el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg va sentenciar que el judici a Otegi no havia estat imparcial i va comminar la justícia espanyola a buscar una sortida. La resposta dels jutges espanyols va trigar una mica, però al final es va produir. El 2020, o sigui l’any passat, el Tribunal Suprem —en concret un jutge d’infausta memòria per a tots els demòcrates, Manuel Marchena— ordenà repetir el judici a Otegi anul·lat arran de la sentència d’Estrasburg. La justícia espanyola és l’herald en defensa de la unitat de la pàtria sense miraments. La mentalitat de molts polítics i jutges espanyols és venjativa i per això són capaços de vulnerar els drets humans. Tenen la mateixa mentalitat que els terroristes. Arnaldo Otegi va respondre a la persecució del Tribunal Suprem amb una piulada breu, però clara: “Ni ens van domar, ni ens van doblegar, ni ens domesticaran!”. Blasmar la violència no comporta renunciar a les conviccions. Al contrari: sense violència les conviccions s’enforteixen i es defensen molt millor. Al llibre del 2012, Otegi confessava una altra cosa, també important. Hi deia que si ara ho hagués de fer, apostaria “amb claredat” i de manera exclusiva per “vies de lluita pacífica i desobedient, tant per qüestions ètiques com polítiques”. La prova que no estava enganyant ningú és que la pau al País Basc fa una dècada que es manté, malgrat que la qüestió dels presos no està resolta de cap manera.

La reconciliació és possible quan es despolititza la memòria i es reivindica la humanitat

Amb les declaracions fetes dilluns passat, Otegi demostra que es pot seguir defensant la independència del País Basc i alhora avançar una mica més en el procés de reconciliació interna. Jutgin vostès (vegeu la notícia sencera): “Una menció especial i específica a les víctimes causades per la violència d’ETA. Volem traslladar-los la nostra pena i dolor pel sofriment patit. En sentim el dolor i, des d’aquest sentiment sincer, afirmem que mai no s’hauria d’haver produït i que a ningú pot satisfer que tot allò succeís, ni que s’hagués prolongat tant en el temps. Havíem d’haver aconseguit arribar abans a Aiete”. Aquesta és la clau. De fet, Otegi està reconeixent que la lluita armada, transformada en terrorisme indiscriminat pel qual ETA decidia “socialitzar el dolor”, no va servir de res. És evident que la història d’aquesta organització armada no és rectilínia. És molt diferent referir-se a ETA sota la dictadura, que va acabar tal com havia començat: amb afusellaments, que després de la mort de Franco i de l’aprovació de la Constitució de 1978. Tant és així que un sector d’ETA, els anomenats polimilis, el 1982 va abandonar la via de la violència per crear un partit, Euskadiko Ezkerra, que al final s’integraria al PSOE. Estaven tan acorralats que ja no tenien ni armes per escenificar un desarmament públic.

Sempre que escric sobre la violència em venen al cap les reflexions de Bertrand Russell, Premi Nobel de Literatura de 1950, perquè no són gens doctrinàries, sinó ètiques. Russell va ser pacifista davant la Primera Guerra Mundial i, en canvi, durant la Segona Guerra Mundial va fer costat als aliats per combatre el feixisme. Es va oposar, juntament amb altres intel·lectuals i científics, a la utilització de la bomba atòmica, i a la dècada dels seixanta va encapçalar les protestes contra la guerra de Vietnam, fins al punt de reclamar que els EUA fossin jutjats per crims de guerra. El pacifisme i la no-violència no són valors absoluts, però sí que són una guia ètica per a tots els que realment són demòcrates. Russell considerava la guerra un anacronisme bàrbar que genera dolor i desconcert. Als anys 1914, 1915, 1916 i 1918 l’Acadèmia Sueca va deixar desert el Premi Nobel de la Pau. ¿Qui podia rebre un premi així enmig de tant de patiment? Només el 1917 va rebre’l la Creu Roja Internacional per la seva acció humanitària en els camps de batalla, certificant així la crueltat d’aquella carnisseria.

El terrorisme i la guerra no són ben bé el mateix, però sí que plantegen els mateixos dilemes. La professora nord-irlandesa Marie Breen Smyth fa molts anys que va plantejar un pregunta molt senzilla, però molt densa èticament: “Hi ha jerarquies del dolor?”. És evident que no. “Per a les víctimes no hi ha cap diferència entre ETA i els GAL”, van declarar fa uns dies a Catalunya Ràdio Maria Jauregi, filla d’un militant socialista assassinat per ETA el 2000, i Pili Zabala, germana d’una de les primeres víctimes dels GAL l’any 1983. Caldria que els partidaris de l’ús de la violència es plantegessin aquesta mena de disjuntives. La reconciliació és possible quan es despolititza la memòria i es reivindica la humanitat. La política espanyola s’alimenta encara ara del record de la violència terrorista. El 2012 Arnaldo Otegi no va pronunciar la paraula “perdó”. Tampoc no ho ha fet aquesta setmana. Si la dreta política i mediàtica, però també diversos sectors de l’esquerra espanyola, no estiguessin tan enderiats en voler guanyar, potser una dècada de pau —durant la qual la violència l’ha exercida l’Estat, com bé sabem a Catalunya— ja en tindrien prou per girar full.

Publicat a elnacional.cat, 21/19/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.