La precarietat universitària

Léalo en español Soc professor de la Universitat de Barcelona des de l’any 1991. Hi vaig accedir com a professor substitut i a poc a poc vaig anar consolidant-me amb tota mena de contractes fins que el setembre del 2001, quan estava a punt de fer els 44 anys, vaig guanyar una plaça de professor titular. Van ser deu anys de travessia del desert, d’un viacrucis relativament mortificador, però que no m’angoixava, la veritat. Esperava el meu torn. El sistema de promoció era medieval i es basava en la influència dels catedràtics. Com explica i justifica sense embuts Jordi Llovet … Continua la lectura de La precarietat universitària

L’honorabilitat presidencial

Léalo en español Ningú estudia per ser president de la Generalitat. No cal, com ha quedat demostrat. També ha quedat demostrat que es pot arribar molt amunt i fer molts diners sense tenir estudis. La política gestiona una part del poder i, per tant, com que els poderosos es protegeixen entre ells, hi ha polítics que s’aficionen al Monopoly i els cal fer de tot no pas per sobreviure, que és el que han de fer la majoria dels mortals, sinó per no perdre el privilegi. L’altre dia José Montilla, a qui sempre vaig anomenar president, però que ara em … Continua la lectura de L’honorabilitat presidencial

Una confabulació narcòtica

Léalo en español El 14 de juny del 2006 es va celebrar a l’Auditori de Barcelona l’acte central de la plataforma Estatut, jo sí. Vam conduir-lo la periodista Rosa Cullell —que aleshores era directora general del Liceu— i un servidor, que en aquell temps dirigia Unescocat. Entre els assistents hi havia el president Pasqual Maragall i l’expresident Jordi Pujol i polítics del PSC, CiU i ICV: Manuela de Madre, José Montilla, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Jordi Guillot, entre d’altres, cap dels quals és avui un polític en actiu. Només Montilla és un supervivent gràcies a les portes … Continua la lectura de Una confabulació narcòtica

El pujolisme o com glorificar les aparences

Léalo en español La societat catalana glorifica les aparences. El món actual també és així. I tanmateix arriba un dia en què tothom veu que el rei va despullat i es fa visible allò que semblava i no era. El pujolisme va ser una d’aquestes aparences. Un joc de miralls que la reacció espanyola contra l’independentisme ha deixat al descobert. L’autonomia està devastada perquè s’aguantava pels fils. Els que avui lloen amb entusiasme l’obra del llarg govern de Pujol esquiven la qüestió per evitar que l’argument se’ls desmunti. Molts dels qui abans deien pestes de Pujol, ara l’elogien i se … Continua la lectura de El pujolisme o com glorificar les aparences

La comèdia de la unitat

Léalo en español Acabem amb la ficció de la unitat política, electoral, estratègica o com n’hi vulgui dir entre ERC i Junts per Catalunya. L’independentisme no necessita cap altra unitat que la unitat popular. A més, la via de l’acord entre els dos grans partits independentistes s’ha exposat i defensat a tort i a dret i no ha fructificat. Junts pel Sí va ser una fórmula tan efímera com la proclamació de la República catalana el 27-O. A les eleccions del 21-D, ERC es va enfrontar a una nova formació, Junts per Catalunya, que li disputava l’espai ideològic i l’independentisme. … Continua la lectura de La comèdia de la unitat

El ‘Majestic’ d’ERC

Léalo en español Pere Aragonès tenia catorze anys el 1996. No era encara ni tan sols militant de les JERC i no crec que estigués especialment polititzat, a pesar que el seu avi hagués estat un dels fundadors del PP a Catalunya. Alguns dels seus cosins eren convergents. Però això passa a les millors famílies, sobretot a la Catalunya periurbana. Els catorze anys dels que han nascut a la dècada dels vuitanta no tenen res a veure amb els dels que vam néixer a mitjan anys cinquanta. Estan fets d’una altra pasta. Ni millor ni pitjor. Aragonès no és un … Continua la lectura de El ‘Majestic’ d’ERC

Estripar el discurs

Léalo en español Dilluns passat Donald Trump va pronunciar l’últim discurs de l’estat de la Unió abans de les eleccions del novembre que ve. Aquest home és tot un espectacle. És explosiu, irreverent, mal educat i venjatiu. El discurs trumpista no va distar gaire de tots els que es pronuncien en un debat de política general arreu del món. Al Parlament de Catalunya, per no anar més lluny, eren ben coneguts els discursos presidencials resumits en una mena de llistat telefònic en el qual els protagonistes eren, inevitablement, les dades sobre l’atur, la pobresa, la salut, l’escolarització o el que … Continua la lectura de Estripar el discurs

Investir el carceller

Léalo en español Aviat hi haurà govern a Espanya. Ha guanyat la repressió. Junqueras, Forcadell, Romeva i Bassa investiran president Pedro Sánchez, el mateix individu, ara transvestit de xai, que el 2017 es va aliar amb el PP per desbaratar el procés d’autodeterminació i empresonar els dirigents independentistes. Costa d’entendre, però és així. Els presos ni tan sols es beneficiaran del tercer grau, que la consellera de Justícia (d’ERC) es nega a donar-los, i que vindrien a ser les famoses 155 monedes de plata de l’inefable Rufián, un dels pitjors dirigents que ha tingut mai ERC. Que un partit independentista estigui … Continua la lectura de Investir el carceller

Puigdemont té la paraula

Léalo en español La dreta a Catalunya no té futur. La dreta unionista es va inflar amb els vots de l’esquerra unionista. Amb gent com Celestino Corbacho. Ciutadans era això. La dreta independentista, un cop passada la febrada sobiranista, ja es veu que se sent més còmode en l’autonomisme catalanista. Aquest és un fenomen curiós. No és que m’inquieti gaire, per bé que les societats “normals” es construeixen des de la diversitat ideològica. La unanimitat nacional no existeix i quan s’ha volgut imposar, històricament s’ha traduït en el totalitarisme, negre o roig. Està clar, doncs, que la dreta no sap … Continua la lectura de Puigdemont té la paraula

El gran engany

Léalo en español Suposo que tothom entén que no hem arribat fins aquí per perfeccionar l’autogovern. Una promesa inconcreta d’un dirigent del PSOE, que, si fos sincera, podia haver-la fet abans, quan els vots d’ERC no eren necessaris. Ho ha fet ara per pura necessitat. Aquest detall, que no és menor, és el que resta credibilitat al debat sobre la investidura. Que ràpid que hem oblidat la clàusula 9a de l’acord previ entre PSOE i UP. Qui no s’adoni de l’engany, lleparà. Però a ERC hi ha ganes d’aliar-se amb el PSOE i UP. El Sis d’Octubre de 1934 va passar … Continua la lectura de El gran engany